Amb la DUI va arribar l’hora de la veritat, l’hora de fer plausible la crua realitat del moment polític de Catalunya.

Després dels dubtes del dia anterior es va fer palès que la DUI del dia 27 no va ser un acte de coratge polític, no va ser una nova fugida endavant carregada d’èpica i de cites a les glòries catalanes. La DUI va esdevenir un acte de acoquinament, de covardia davant de la seva pròpia gent, davant de l’amenaça real de ser traïdor al somni anhelat per tot l’independentisme. Un mala manera de fer honor a la nostra pròpia capacitat de decidir el fet de delegar en el govern de l’Estat la competència de convocar comicis, quan se sabia que el 155 era imminent. No hagués estat més responsable (i més sobirà) que la decisió s’hagués pres a la plaça Sant Jaume?

El dia 27 hi va haver festa i focs d’artifici a molts indrets de Catalunya, però no va ser ni de lluny la festa que hauria estat sense la jornada dubitativa anterior i sense l’amenaça latent de traïdoria existent entre el moviment independentista. Les mirades de recel en el bloc independentista cada cop són més freqüents.

L’independentisme ara es troba en mutació, de ser un corrent polític articulat i unit al voltant d’un pensament màgic que ens havia de fer menjar gelat de postres cada dia, a ser un corrent vertebrat al voltant de la dialèctica de «qui se’n separi és traïdor», de manera que els somriures cada vegada es veuen més esmorteïts per expressions de serietat preocupació i en alguns casos mala llet.

"Desfer l'encanteri i restaurar la democràcia a Catalunya no és tasca senzilla, la frustració ja es comença a percebre, i fer eleccions el 21D és només el primer pas"

Certament l’independentisme ha anat massa lluny, no pel fet d’anhelar que Catalunya esdevingués un estat-nació (cosa molt legítima) sinó per haver construït un pensament màgic, allunyat de la raonabilitat, basat en el fet que el simple fet de desitjar una cosa molt intensament ja la fa possible, creient de debò, des de la fe, que era possible aconseguir un estat-nació culturalment monolític sense posar en escac l’economia i sense excloure centenars de miler de ciutadans i ciutadanes que en una Catalunya participant d’Espanya se senten còmodes.

Ara, desfer l’encanteri i restaurar la democràcia a Catalunya no es tasca senzilla, la frustració ja es comença a percebre,  i fer eleccions el 21D és només el primer pas, però en cap cas és la solució definitiva.

Desfer l’encanteri implica explicar la veritat de com és el nostre país, les seves coses bones i les seves mancances. Spinozza ja va escriure el segle XVII que la majoria de teories polítiques existents eren errònies perquè partien d’una naturalesa de “l’home ideal” en comptes de partir de d’una naturalesa “real” amb les seves bondats i els seus defectes.

Ara és el moment en què tots els representants polítics se sincerin amb el seu propi electorat, i els expliquin la Catalunya real, la Catalunya de debò que s’ha anat construint en les darreres dècades de convivència democràtica, i què faran per acostar el país, ni que sigui una mica, al seu ideal polític. Tenen temps els nostres representants fins el 21D per fer-ho. I serà a partir d’aleshores que començarà el treball de canvi social seriós.

Desfer l’encanteri i restaurar la democràcia a Catalunya, escapçada els passats dies 6 i 7 de setembre, i finiquitada el dia 27 d’octubre, no culmina amb l’elecció d’un nou Parlament, en tot cas s’inicia amb el nou Parlament. I des de la institució renovada caldrà regenerar la democràcia arreu de la societat. La fractura hi és i s’ha de sargir, trigarem temps i ens caldrà molta mà esquerra, generositat, política d’alta volada, racionalitat, visió de la realitat i sobretot, en cap cas tornar a recórrer al pensament màgic, a l’autocomplaença i a l’engany, ja que són moltes les persones que, empeses per un ideal d’estat-nació, han abraçat l’independentisme creient-se els seus líders.