El cap de setmana havia estat agradable i al Quico encara li quedava al paladar un regust de calçots i vi negre. L’Oleguer, menys nostrat, havia fet una paella a casa del seu amic Revés, a Sitges, que és el poble on van tots els advocats de luxe que tenen mandra de pujar a Cadaqués cada cap de setmana.  

Diumenge al vespre, els dos ex-psuqueros s’havien estat enviant whatsapps durant el cara a cara a cara de @jordievole amb el Mas i el Zapatero, del que els hi havien quedat clares un parell de coses: que posar terminis al procés va ser un error i que la independència serà impossible encara que s’hi lluiti sense violència. O si més no, tan impossible com derrocar el president Trump des d’Espanya, segons havia clarificat Zapatero. 

Dilluns, les xarxes socials ja havien baixat d’intensitat i el Roure estava tranquil. Els professors de l’institut desembolicaven els entrepans de pa amb tomàquet i pernil i els dissenyadors guais de la cantonada reclamaven l’habitual té matcha orgànic i ecològic de cada matí. A la barra, els indígenes del barri feia estona que, entre carajillo i carajillo, també parlaven de coses interessants. Concretament, del gol d’en Messi al València que ho havia estat validat pel senyor del pito. “Al final, sempre hi ha un àrbitre que ho esguerra tot”, em va xiuxiuejar l’Isidre fent servir el seu proverbial doble sentit. 

Oleguer, el postsociata, repassava temes mentre esperava el Quico. A banda del debat de La Sexta, les fonts de Barcelona s’havien vestit de groc, en @KRLS Puigdemont havia dit que es considerava president de la Generalitat,  l’Albiol s’havia desdit d’haver dit que els treballadors de TV3 no són gent normal, en @miqueliceta havia reclamat una oferta viable de l’Estat per poder presentar un panorama mínimament atractiu al seu electorat de vocació tercerista i el professor @JoanQueralt s’havia inventat un nou concepte: el “centcinquantacincquisme”, que encara no se sabia ben bé què volia dir.  

Però quan va arribar en Quico, el postconvergent, va menysprear els temes més gastats del dia i es va agafar a aquest darrer concepte per iniciar el combat dialèctic amb una proposta d’anàlisi semàntica.

-Ja tenim de tot: independentistes, unionistes, unitaristes, federalistes, confederalistes, terceristes i fins i tot centcincuantacinquistes. Tu com et defineixes, Oleguer?

L’Oleguer va entendre que es tractava d’una maniobra de distracció i va assajar una sortida per a tangent.

-Jo sóc del Barça, a mi no m’atabalis.

-Jo també, per això no discutirem. El Barça és la única plataforma realment tranversal del país. 

-Potser sí. Tot i que no sé què en dirien els de l’Espanyol. 

-Jo tampoc. Però això que em preguntes no té cap importància. El nom no fa la cosa. L’important és que ja ha començat la fase decisiva de la guerra psicològica, altrament dita guerra de nervis.

-Home! Jo ja fa anys que pateixo dels nervis.

-Doncs, espera’t, ara ve la part més bona.

- Quina?

-Fins ara, la guerra psicològica ha estat entre independentistes i unionistes. O entre republicans i monàrquics, si ho vols dir amb mala llet. Però ara comença la guerra de nervis interna, entre integrants de cada bloc, a banda i banda.

-No vull ser ocell de mal averany, però això de la guerra de nervis va un invent de la guerra civil espanyola, quan els combatents s’acollonien a cop d’altaveu entre trinxera a trinxera, oi?

-Sí, i amb les amenaces d’en Queipo de Llano des de Ràdio Sevilla. I amb la propaganda nazi  contra els jueus i la democràcia, dos enemics, intern i extern, culpables segons ells de la decadència alemanya. Saps com va començar la campanya?

-No.

-Doncs com aquell que fa broma. Amb historietes, acudits, caricatures... Et sona?

-No m’espantis.  

-Re de nou, d’altra banda. En realitat, la guerra de nervis la va inventar el general San Martín, l’alliberador del Perú. Ell en deia “guerra de zapa” i amb aquesta tècnica va aconseguir derrotar els realistes espanyols -els monàrquics de l’època, com si diguéssim- amb l‘escassa pèrdua d’un parell de milers d’homes, molts d’ells morts de paludisme i no pel foc de les tropes espanyoles. 

-Sempre seràs un erudit.

-La guerra psicològica consisteix en espantar l’enemic per minvar les seves possibilitats de victòria al camp de batalla. San Martín va fer arribar als combatents i a la població “enemiga” tota mena de notícies i rumors falsos per tal de desmoralitzar els adversaris i donar moral als partidaris. Allò que al front de Madrid de 1936 en deien “la quinta columna”. 

-M’estàs començant a acollonir.

L’Isidre, parapetat darrera la màquina de cafè, em va dedicar una mirada divertida.  

-No t’amoïnis, home. De vegades, forçar l’argument o caricaturitzar els fets pot ajudar el raonament.

-Doncs ja em diràs què volies raonar. Perquè m’has començat a parlar de la guerra psicològica entre integrants dels blocs polítics catalans i has acabat parlant de la quinta columna. Ja m’explicaràs. Sempre fots igual!

Abans de respondre, en Quico es va mirar l’amic amb tendresa, va fer un glop de cervesa i es va eixugar els llavis. Temps suficient per preparar-se mentalment la rèplica.

-Aquí ara, això de la quinta columna és molt difícil perquè totes les llistes, menys les unionistes -digues-n’hi monàrquiques- que són de partit, són transversals.

-I què vols dir?

Els independentistes de llistes diferents no es podran desmoralitzar els uns als altres si no volen acabar prenent mal tots plegats. En canvi, el PSC, Ciutadans i PP han de lluitar per l’hegemonia anti-independentista i ho poden fer sense perill perquè estan lluitant per la segona plaça

-Molt fàcil. Els independentistes de llistes diferents no es podran desmoralitzar els uns als altres si no volen acabar prenent mal tots plegats. En canvi, el PSC, Ciutadans i PP han de lluitar per l’hegemonia anti-independentista i ho poden fer sense perill perquè estan lluitant per la segona plaça. Te’n recordes dels tours de França de l‘Anquetil i el Poulidor?

-Sí. I què?

-Doncs que tots tres lluiten per ser líder de l’oposició. Poulidor ja sabia que mai podria guanyar Anquetil, però si feia una bona carrera podia condicionar l’èxit del rival, que sempre havia d’anar per la carretera amb els ulls al clatell.  Per això “Pou-Pou” no podia confiar gaire en els ciclistes dels altres equips. Tots sabien que Anquetil era invencible, però que ser segon estava al seu abast.

-Ara t’entenc! M’estàs tornant a parlar del PSC, oi?  

-No et diré que no - va somriure en Quico.

-Doncs no cal que t’hi esforcis, jo ja no sóc aquell militant de temps de l’Obiols i ara no em faràs emprenyar per molt que diguis.

I dit això, es va aixecar de la cadira, emprenyat com una mona, i se’n va anar a pagar l’esmorzar a la barra.

Mentrestant, en Quico, una mica espantat, se li acostava amb els braços oberts l’Isidre es posava el mòbil a l’orella i esclatava a riure. 

D’alguna manera havia de dissimular.