La compareixença de Carles Puigdemont des de Brussel·les no aporta llum al desorientats seguidors de la República Catalana ni arguments per superar la contradicció de negar el 155 i participar a les eleccions convocades per Rajoy.
Sempre hi haurà qui sap descobrir el geni i les virtuts d’estadista en una simple roda de premsa d’un dirigent atribolat; tanmateix, després d’escoltar Carles Puigdemont, la majoria de sobiranistes catalans i de catalans no sobiranistes segueixen atrapats en la perplexitat de tot el que ha succeït des del passat divendres al Parlament. Una exclamació senzilla domina les converses: jo ja no entenc res. Mentre això passa a Catalunya (excepte en el cercles dels creients), el president destituït de la Generalitat exhibeix les seves contradiccions i les del independentisme a Brussel·les.
El president de la República Catalana, “el govern legítim de Catalunya”, segons va insistir en proclamar, va intentar explicar des del cor institucional d’Europa, el perquè del seu viatge secret, les raons de l’acceptació pràctica del 155 per part dels consellers i els alts càrrecs de la Generalitat que romanen a Barcelona i la decisió dels partits independentistes de presentar-se a les eleccions autonòmiques del proper 21 de desembre. De totes maneres, el que va transmetre de manera més diàfana va ser la seva por a no tenir un judici just.
El resum seria aquest. Coneixedors de la repressió que estaria disposat a aplicar el govern Rajoy a Catalunya, per evitar la violència al carrer i salvar els funcionaris, els dirigents de la república varen decidir, pocs minuts després de proclamar-la, fer-ne un desplegament de perfil baix, fent-se invisibles i muts durant el cap de setmana, amb la excepció de la mini compareixença del mateix Puigdemont des de Girona. També varen fixar quatre àmbits d’acció. Uns quants consellers viatjarien a Brussel·les per a denunciar el dèficit democràtic de l’Estat espanyol i la persecució d’idees que aquí es practica al seu entendre. Un altra grup, es quedaria a Barcelona per mantenir amb tota normalitat l’activitat pròpia del govern i per posar en marxa el tercer objectiu: impedir l’aplicació del 155. Per la seva part, el respectius partits començarien a preparar les eleccions convocades gràcies a l’article 155.
Puigdemont és a Brussel·les perquè, segons va dir, a Espanya “no hi ha garanties per actuar de forma lliure i tranquil·la”, ni seguretat per a ell. Els ja ex consellers que no són a la capital de Bèlgica el varen escoltar dir tot això reunits en el Parlament, presidits per Oriol Junqueras. Des que no tenen despatx oficial, cedit sense resistència al subsecretari de torn, com fa fer el major Trapero amb el seu successor, tenen molt de temps per atendre els mitjans i per treballar amb tota normalitat, com va assegurar el ex vicepresident a TV3. La presidenta de la cambra catalana segueix al seu despatx i el proper dijous anirà al Tribunal Suprem amb els integrants de la Mesa investigats.
La contradicció clamorosa de pretendre resistir l'aplicació del 155 per il·legítim i acceptar la legalitat espanyola que el sustenta per poder anar a comicis no sembla preocupar massa els partits que defensen l'existència de la República Catalana i malgrat això compatiran electoralment
Més enllà de reclamar un judici just i afirmar que no pretén fugir de la justícia (l’Audiència Nacional l’ha citat ja per dijous) ni demanar asil polític a Bèlgica, Puigdemont va interpel·lar a l’executiu espanyol, el govern del 155, exigint-li el compromís de respectar el resultat de les eleccions del 21-D, tal com farà ell. Aquestes autonòmiques seran pels dirigents independentistes l’oportunitat de revalidar del referèndum del 1-O, de reafirmar la República avui en stand by per evitar mals majors i de derrotar l’article 155 i a tots els seus promotors: PP, PSOE i Ciutadans. I se suposa, també, que serviran per elegir els 135 diputats del Parlament i tot seguit al nou president de la Generalitat.
La contradicció clamorosa de pretendre resistir l’aplicació del 155 per il·legítim i acceptar la legalitat espanyola que el sustenta per poder anar als comicis no sembla preocupar massa als partits que defensen l’existència de la República Catalana i malgrat això competiran electoralment a les urnes autonòmiques disposades segons l’Estatut i la Junta Electoral Central espanyola.
Senzillament, creuen que qualsevol sacrifici i contradicció paga la pena atés que ara, amb el conflicte internacionalitzat mercès a la roda de premsa de Puigdemont a Brussel·les i amb els ulls d’Europa fixats en Catalunya per la violència policial del 1-O, l’Estat es veurà obligat a garantir unes eleccions pures i cristal·lines (se suposa que igual que va succeir el 2015, quan les varen guanyar), permetent-los referendar la república. Seguint aquest argumentari, l’Estat espanyol no tindrà més remei que acceptar la seva validació per a no retratar-se davant els seus socis comunitaris com un estat democràticament deficitari. Ells, els campions de les urnes, segons Junqueras, saben veure en aquest pla una coherència que molts no poden interpretar. Això és el Procés: un acte de fe rere l’altre.
