La majoria parlamentària independentista ha proclamat la república catalana sense haver declarat la independència, sense que el president Puigdemont obrís la boca en el Parlament, sense cap solemnitat i amb escassa emotivitat. Tal vegada perquè tots els proclamadors eren conscients de la ruptura històrica que estaven assumint i el primer resultat que estaven provocant: la suspensió de facto de les institucions catalanes. Era un bateig i també una invitació a un funeral, amb la sospita de que arribarà abans l’enterrament que la festa del baptisme.

L’ambient a la cambra catalana no era de celebració, comparat per exemple amb l’alegria viscuda en els mateixos passadissos quan es va aprovar la versió original de l’Estatut de 2005. No hi havia cava perquè a molts els pesava en l’ànima la conseqüència de la seva gosadia: la necessitat d’una mobilització popular per defensar la república que el seu teòric president no havia sabut defensar en seu parlamentària.

La roda de premsa de Putin per reconèixer la nova república no arriba i en canvi el govern Rajoy rep els suports habituals del estats de la Unió Europea per aplicar l’amenaçador article 155 que enterrarà l’autogovern reconegut des de fa 40 anys i molt probablement destruirà el pacte constitucional que va donar vida a l’Estat de les Autonomies. S’ha acabat el temps de les esperances i comencen els dies de les serioses responsabilitats de tots i cadascun dels protagonistes.

L'escenari és el vaticinat pels anti sistema fa mesos, és el seu triomf

Hi ha un carrer de festa i un altra carrer que es prepara per sortir diumenge i aplaudir l’ocupació administrativa del govern català. Aviat hi haurà un govern del 155 i un govern republicà qui sap a on, tal vegada a la presó; un parlament sota vigilància de l’Estat espanyol i probablement una assemblea de càrrecs electes per donar continuïtat al procés constituent inaugurat per JxS i la CUP. L’escenari és el vaticinat pels anti sistema fa mesos, és el seu triomf i la primera fotografia recull un panorama que s’acosta massa a la divisió del poble català, el gran perill eludit fins ara a Catalunya pels diferents governs de la Generalitat.

No hi ha cap ingenuïtat en la sortida definitiva del govern català i el Parlament de l’estat de dret; no hi havia cap altre moviment a fer per mantenir viva la tensió entre els seguidors un cop fracassada la maniobra de les eleccions autonòmiques intentada per Puigdemont i boicotejada per Rajoy. La partida haurà de jugar-se en el camp de la resistència popular al 155, amb tots els seus inconvenients i els seus riscos. El repte ha estat acceptat (tal volta, incentivat) pel govern del PP entre els aplaudiments incomprensibles de la grada d’animació del Senat davant una decisió tant greu. Rajoy té on volia al govern Puigdemont, en la rebel·lió i en la solitud internacional. Només li queda enviar la policia per consumir el desastre històric.