Josep Tarradellas va ser un animal polític des de la seva joventut fins a la seva mort. D'un jove republicà i independentista, va acceptar ser nomenat marquès per Juan Carlos I. Nascut en una localitat agrícola com el Cervelló (Baix Llobregat) del 1899, amb 15 anys es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va entrar a treballar com dependent de comerç i es va adherir al Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Indústria (CADCI), un cau republicà i catalanista, molt proper a les tesis independentistes, no massa majoritàries llavors.
Ser del CADCI li va servir per estudiar idiomes (francès i anglès), així com aritmètica i comptabilitat, dues matèries importants per una persona que treballava darrera un taulell i que voldria prosperar fent-se viatjant de comerç.
La política ja li agradava i el jove Tarradellas aviat escala posicions al CADCI i va arribar a ser el seu secretari de propaganda.
Amb 20 anys va fundar els setmanaris Abrandament i El Intransigente. Políticament, va formar part de la Federació Democràtica Nacionalista i de la Joventut Nacionalista La Falç. Era un jove compromès amb l’independentisme, encara que mantenia posicions crítiques amb algunes de les accions dutes a terme per alguns dels grups, com l’atemptat fallit contra el rei Alfons XII, conegut com el complot del Garraf, que va portar Francesc Macià a l’exili.
El primer secretari general d'Esquerra Republicana
Quan l’abril de 1931 diferents partits republicans, federals i independentistes, amb Macià i Lluís Companys com a grans inspiradors, va fundar Esquerra Republicana, Tarradellas n’és un dels homes que passen a primera línia i va ser escollit secretari general. Amb la proclamació de la II República i la constitució del Govern de la Generalitat, Macià el va fer conseller de Governació i de Sanitat. Però per les diferències ideològiques amb Macià va deixar ERC amb un grup de notables per fundar el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres (PNRE), agrupats al diari L’Opinió, però arran dels fets d’octubre de 1934, retornà a ERC. Tarradellas va donar suport a Companys, malgrat que les relacions polítiques entre ells dos tampoc mai no van ser cordials.
Amb l’amnistia del Front Popular, Tarradellas va tornar a la Generalitat i passa a ser un dels homes de confiança política de Companys, qui el va nomenar conseller de Serveis Públics, d’Economia, president del Govern (amb competències sobre economia i cultura) i, finalment, va tornar a ser conseller d’economia. La seva tasca com a conseller serà recordada com qui va aprovar l’avortament, però també la col·lectivització de les indústries de guerra. Les seves relacions amb els comunistes sempre van ser pèssimes, així com amb els anarquistes. D’aquella època el va fer ser anticomunista i anti llibertari.
Un llarg exili a França
El gener de 1939 es va exiliar a França i durant l’ocupació nazi es va escapolir d’un empresonament anant a Suïssa. Amb residència a la petita localitat de Saint-Martin-le Beau, va ser escollit president de la Generalitat en 1954, en una reunió de parlamentaris a Mèxic. A diferència del seu antecessor a l’exili, Josep Irla, no va nomenar mai un govern. La Generalitat era ell. Per això, es va allunyar d’ERC i d’altres formacions polítiques a l’exili, encara que va mantenir llaços amb dirigents d’Esquerra, tant de l’exili com de l’interior. El seu mas a França era un lloc de peregrinació dels pocs catalans polititzats que coneixien de la seva existència. Amb unes finances ben magres, rebia “ajudes” econòmiques des de l’interior. Jordi Pujol el va visitar diverses vegades, però mai no van congeniar, doncs per Tarradellas Pujol era massa ambiciós i sabia que volia ser president de la Generalitat. A més de polítics, Tarradellas era visitat per industrials com Manuel Ortínez, un empresari del tèxtil ben relacionat amb les autoritats franquistes. Amb qui el visitava, el president a l’exili mantenia llargues converses, que després la seva esposa, Antonieta Macià, resumia en unes notes mecanografiades. Tarradellas sempre es va emmirallat amb Charles de Gaulle, a qui admirava profundament. A més, seguia els ensenyaments polítics d’un altre francès, Montaigne, i era un lector dels Assaigs. L’obra de Montaigne reflecteix la imatge d’un home sincer, culte i intel·ligent que aspira a l’equilibri moral.
Amb l’arribada de la transició, les forces polítiques catalanes van apostar, alguns amb més entusiasme que d’altres, pel seu retorn. Tarradellas, que havia viscut reclòs a la seva casa de França tenia un objectiu: tornar a Catalunya com a president. I ho va aconseguir. Saltant-se totes les lleis vigents, Adolfo Suárez el va nomenar president de la Diputació de Barcelona i amb un decret reinstaurava la Generalitat, l’única institució republicana que va romandre dempeus durant la monarquia de Juan Carlos. Des del 23 d’octubre de 1977 fins les eleccions al Parlament de 1980 va presidir un govern unitari de les forces democràtiques. Es va negar a encapçalar una llista partidària, malgrat els oferiments tant d’ERC com d’algun altre. Ell volia ser el cap de llista de tots els partits, la qual cosa no va ser acceptada. Tarradellas va ser un animal polític amb un olfacte privilegiat per entendre cap on bufaven els vents. El rei va acabar fent marquès a un republicà, independentista de jove, El títol nobiliari l'ostenta ara el seu fill.
