La primera obligació d’un acusat és la de defensar-se i evitar entrar a la presó ni que sigui dient allò que vol escoltar el jutge. És molt comprensible, humanament. Políticament té una altra lectura: fa tremolar la coherència.
La manifestació de dissabte per exigir la sortida de la presó dels consellers de la Generalitat cessats, dels dirigents d’Òmnium i l’ANC i també per donar suport a l’altra meitat del govern de la República refugiat a Brussel·les serà un èxit. La decisió del Tribunal Suprem de dictar presó evitable amb el pagament d’una fiança pels membres independentistes de la Mesa del Parlament no restarà un sol manifestant a la convocatòria, destinada a subratllar allò que uneix i no pas a magnificar les diferències existents al si del moviment. Que n’hi ha i moltes.
Llibertat i defensa de l’autogovern són dos arguments potents, capaços de mobilitzar una àmplia base social pròpia del catalanisme polític, més enllà de l’estricte independentisme, i d’aturar el creixement de les esquerdes del moviment, encara que només sigui per unes hores.
Les llistes electorals (encara no tancades) estant confirmant la pervivència d’objectius contraposats entre els dos partits independentistes del sistema; la malfiança entre aquests dos partits i la CUP (senyora dels carrers i de les vagues); les diferències tàctiques entre el president "legítim" de la Generalitat i aquests tres partits; i el malestar entre l’activisme i tots els polítics (excepte amb Puigdemont) per la seva incapacitat de salvar l’aparent unitat d’acció que uns quants milers d’aquests pretenen salvar pel seu compte.
El panorama dels interessos electorals del independentisme és de crisi interna en tota regla; només una nova equivocació de l’Estat, sempre possible, atès el seu gust acreditat per l’excés antidemocràtic, podria salvar in extremis la unitat salvadora. Tanmateix, sembla que les modestes esperances de moderació dipositades en el Tribunal Suprem eren fonamentades i sense atacar el fons dels tipus delictius aplicats als acusats ha actuat de forma diferent a l’Audiència Nacional. És un pas petit per recuperar la normalitat mínima exigible davant unes eleccions, però és un pas donat a partir d’una revelació inesperada: fins i tot Carme Forcadell tenia consciència de la inexistent proclamació de la república.
Un dia abans de la declaració judicial de la presidenta del Parlament, milers de persones s’havien concentrat per demanar la llibertat dels presos (ni tan sols Amnistia Internacional es veu capaç de qualificar-los de polítics) i defensar la república virtual que ella negaria unes hores més tard. Segurament per no complicar la seva compromesa situació judicial, s’entén perfectament. Però obrint la porta a una decepció lògica que obliga a fer-se una pregunta elemental: els líders d’aquesta il·lusió col·lectiva, els responsables d’aquest desgavell polític i social, els promotors de la confusió institucional, elles i ells, autors de discursos enardits apel·lant a la invencible desobediència i resistència a l’estat opressor, no haurien de mantenir un mínim de digna coherència davant els fidels seguidors que tallen carreteres en el seu nom i assisteixen fidelment a totes les manifestacions a les que se’ls convoca per defensar allò que no és?
Ara resulta que el 155 governa Catalunya com aquell qui res per culpa d'una 'performance' independentista i la reacció furibunda i fregant els límits de la Constitució del goven del PP amb l'acord de PSOE i Ciutadans. Demencial
Un dels dirigents independentistes que més surten a la tele ho deia sottovoce als pocs minuts del ple del Parlament en el que se suposava havia succeït quelcom de transcendent: bé, s’ha acabat la performance, i ara què? Doncs, ara, l’acceptació del 155 d’obra i paraula; participant a les eleccions convocades pel president del 155 i assumint la seva legalitat davant el jutge. De fet, els funcionaris de l’administració catalana ja varen passar per alt les crides a la desobediència del conseller Raül Romeva, varen saber interpretar correctament el silenci del govern cessat i els gestos de serenitat del major dels Mossos en ser substituït pel seu segon a la línia de comandament.
Doncs ara resulta que el 155 governa Catalunya com aquell qui res per culpa d’una performance independentista i la reacció furibunda i fregant per fora els límits de la Constitució del govern del PP amb l’acord de PSOE i Ciutadans. Demencial.
