Aquests dies, s’escriuen moltes notícies i articles encapçalats per aquesta expressió. Dic molts pel meu tarannà optimista perquè, per desgràcia, no és gens fàcil fer-se un forat informatiu entre les banderes que tot ho intenten amagar. Però sí que és veritat que, gràcies als ‘10 acords de país’ del PSOE, que va anunciar Pedro Sánchez fa pocs dies, avui se’n parla una mica més. 

Precisament, un dels 10 pactes està relacionat amb les pensions. Un tema cabdal si pensem en els pensionistes actuals, però que pren encara més rellevància si pensem en totes aquells ciutadans i ciutadanes, que en el futur adquiriran la condició de pensionistes. Per donar un parell de dades: el mes de desembre es va tancar amb més de 8,7 milions de pensionistes i un total de 9,5 milions de pensions. I està previst que l’any 2023 s’incorpori al sistema la generació del baby boom, al mateix temps que continua creixent l’esperança de vida. Tots aquests elements no fan més que posar de relleu l’autèntica importància d’aquesta qüestió. 

Per tant, primera reflexió: potser que intentéssim entre tots i totes, posar les bases d’un nou acord que faci viable el sistema de pensions actual i futur, com a garantia per a la cohesió social i la igualtat en el nostre país. 

Si no ho fem, posarem en risc elements bàsics de la nostra convivència i el nostre progrés com a societat. I per tant, és responsabilitat de tots i totes, govern i oposició, agents econòmics i socials, que res no ens distregui d’aquest objectiu. Ja sé que parlar de la investidura telemàtica de Puigdemont i l’allargament del 155 és molt més apassionant. Però començar a resoldre el present i el futur de les pensions, és més important. 

Evidentment, tal i com està de polaritzada la política actualment, cap consens serà fàcil. Però crec que, sovint, val la pena fer una ullada al passat per comprovar que, abans que nosaltres, altres ho van aconseguir. Així, l’any 1995, en un context polític gens “pacífic”, es van signar els Pactes de Toledo que han estat, durant dècades, el full de ruta del nostre sistema de pensions. Uns pactes que han servit perquè governs, de diferent color polític, treballessin en la millora del sistema. Cadascú al seu ritme i amb el seu accent, però sense posar-lo en perill. Aquells pactes van ser un autèntic compromís col·lectiu per la defensa del nostre sistema de pensions. 

Per tant, segona reflexió: l’excepcionalitat política no hauria de ser l’excusa fàcil per no teixir un pacte que afronti els problemes de fons que condicionen el dia a dia de milions de ciutadans i ciutadanes. Treballar pels grans acords és el millor que es pot fer en política. 

Però és cert que el pas dels anys, la ferotge crisi econòmica, la darrera reforma laboral i l’acció laminadora de les polítiques públiques del Partit Popular, darrerament amb la complicitat de Ciutadans, han posat en risc aquest sistema, buidant gairebé en la seva totalitat el Fons de Reserva i fent aflorar un dèficit estructural del sistema que es situa per sobre de l’1% del PIB. 

Així, durant els anys 2012 al 2015, el sistema va patir una forta davallada del número de cotitzants, coincidint amb l’entrada en vigor de la Reforma Laboral del Partit Popular. Els darrers dos anys, per contra, hem viscut un increment de cotitzants que, tot i ser una bon indicador, no ha servit per incrementar de forma proporcional la recaptació de la Seguretat Social. 

L’aposta del govern del PP per la devaluació salarial i la precarietat del mercat laboral estan en l’arrel d’aquesta situació que té com a conseqüència principal que, inclús en un moment de creixement de l’ocupació, els ingressos contributius de la Seguretat Social són insuficients per fer front a les despeses contributives del sistema. 

Quarta reflexió: urgeix la derogació d’una reforma laboral, la del PP, que està promovent la devaluació salarial i la precarietat i que està en l’origen del dèficit estructural del sistema de pensions. 

Davant d’aquesta preocupant realitat, el PSOE de Pedro Sánchez ha obert el camí, amb una proposta que incorpora diferent elements: per una banda, la racionalització de la despesa, evitant que la Seguretat Social es faci càrrec de despeses que no li pertoquen i que s’haurien de finançar a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat. D’altra banda, l’increment d’ingressos, amb la creació d’una cistella de nous impostos finalistes, per finançar el sistema, que no recaigui sobre les classes mitges treballadores, sinó sobre el capital. I per últim, polítiques en l’àmbit laboral i de la reactivació econòmica, que ajudin a reduir de forma directa el dèficit anteriorment esmentat.  

Aquesta és una proposta, la del PSOE. També Unidos Podemos ha llançat la seva. Estic segur que, més enllà del tacticisme, es poden trobar punts en comú perquè l’esquerra d’aquest país, tot i els intents fallits dels darrers anys, trobi espais on treballar conjuntament per la millora de les condicions de vida dels ciutadans i ciutadanes. Del Partit Popular ja sabem el que podem esperar. I de Ciutadans també. La marca taronja del PP només es diferencia d’ells per ser més ocurrents i no tenir complexos per mostrar-se tal com són. Però les polítiques econòmiques son les mateixes o pitjors. Estan a la dreta, de la dreta. 

Per tant... cinquena i darrera reflexió: cal un pacte d’Estat per les pensions, però davant la inacció del PP i el nul interès de Ciutadans, l’esquerra ha d’acordar una proposta unitària i potent, que sigui la base de la lluita per unes pensions millors i amb futur. Perquè l’esquerra i la dreta continuen existint (pels despistats, ho dic!). 

En qualsevol cas, prego em disculpin per avorrir-los amb un tema que no requereix violar cap llei, ni connexions via Skype, ni política ciència-ficció. Els prometo que no tornarà a passar.  

Cristian Alcázar Esteban és regidor de l’Ajuntament de L’Hospitalet

@calcazar