Quan el cotxe negre va arribar davant l’ermita preromànica de sant Bartomeu de les Vespes, sota els cingles d’en Bertí, un sospir de satisfacció va alleujar l’esperit dels invitats que l’esperaven. Tarradellas va baixar del cotxe, va estrènyer la mà del nuvi, va besar la núvia i va saludar la concurrència amb un “ja sóc aquí” còmplice i distès. La festa tot just començava. 

Havia estat un dia boirós fins una mica més amunt de l’Ametlla del Vallès, però aquell dia de Nadal de 1983, allà al Serrat, a mig camí del Puiggraciós, el dia era assolellat i propici al compliment de les promeses. El President també havia complert la seva.

Tot havia començat cinc anys enrere, quan en Màrius Carol i jo l’havíem anat a entrevistar a Sant Martin-le-Beau, aprofitant que l’amo del Correu Català, el diari on treballàvem, era de viatge. Llavors no hi havia telèfons mòbils. L’amo era en Jordi Pujol i Soley, un líder de la resistència interior que mantenia una relació gairebé freudiana amb l’home que liderava l’exili com hereu de la il·legal Generalitat republicana. Dues visions diferents. Dos lideratges forts que tot sovint es miraven de reüll.

El ministre de Governació era Rodolfo Martín Villa, un antic camisa blava convençut de la conveniència de gestionar el postfranquisme buscant l’entesa amb el sectors més moderats de l’oposició catalana

En aquell moment, el ministre de Governació era Rodolfo Martín Villa, un antic camisa blava convençut de la conveniència de gestionar el postfranquisme buscant l’entesa amb el sectors més moderats de l’oposició catalana. Els coneixia prou bé. L’any 1965 havia estat a Barcelona com a “delegado provincial de sindicatos” i l’any 1974, immediatament anterior a la mort del dictador, n’havia ostentat el temut càrrec de governador civil y “jefe provincial del Movimiento”.   

L’estratègia del govern espanyol passava per convèncer els dirigents moderats més destacats de l’oposició, Jordi Pujol, de Convergència, i Anton Cañellas, d’Unió Democràtica, perquè donessin suport a una transició pactada en la que no hi hauria restabliment de la Generalitat republicana ni legalització dels comunistes. Proposaven, en canvi, l’ostracisme del PSUC  tal vegada del PSC d’en Reventós -llavors marxista- i d’Esquerra Republicana, i l’establiment d’un Consell General amb funcions semblants a l’antiga Mancomunitat de Catalunya.

No cal dir que el PSUC, el PSC Congrés i Esquerra Republicana, que al final va ser qui va tenir més dificultats, feien costat a Tarradellas, oposant-se de manera entusiasta a qualsevol tracte amb “Madrid”, que no passés pel seu propi reconeixement i pel reconeixement previ de la Generalitat. 

Aquella primera entrevista amb en Tarradellas es va gestar a partir d’una trucada d’en Jaume de Puig, llavors secretari de direcció de les Edicions Catalanes de Paris i col·laborador amateur  del president exiliat. Ens havíem conegut sis mesos abans a l’apartament bohemi de Montparnasse on vivia la futura diputada socialista Tere Serra Majem i el seu company Michel. 

“El president està disposat a concedir-vos una entrevista”, em va dir. Aprofiteu-ho bé perquè La Vanguardia també hi va al darrere”. Dit i fet. El director, el llegendari Andreu Rosselló, tampoc hi era, però el subdirector, Wifred Espina, va acceptar la responsabilitat -probablement desprès d’un parell de telefonades discretes- i ens va autoritzar el viatge. Caldria, però, amortitzar la despesa fent una entrevista llarga que podés ser publicada durant tres o quatre dies. La responsabilitat era molt gran. Pagava la pena que fos compartida. Màrius vindria amb mi i l’Alfred Rexach ens cobriria les espatlles quedant-se al front de la secció. 

L’endemà al matí partíem cap a Paris, on un seguit de col·laboradors d’en Tarradellas en acollirien i ens durien fins al Clos de Mosny, residència del president exiliat a la Touraine.  Curiosament, tots de filiació socialista:  Jaume i Lluis Maria de Puig, Romà Planas, i l’únic Vila d’Abadal que no era demòcrata-cristià.

Tarradellas ens va rebre amb una cordialitat no mancada de prevenció

Tarradellas ens va rebre amb una cordialitat no mancada de prevenció. Nosaltres érem redactors d’un diari propietat d’un senyor que tenia moltes ganes de jubilar-lo. Per tant devíem ser emissaris seus. Però els joves periodistes feien preguntes estranyes. Per exemple, què faria el President si es convocaven eleccions sense restabliment previ de la Generalitat.

El president no va poder amagar la seva sorpresa i ens va interrogar amb la mirada. “Sí, President”- vam dir-li. “Hem vingut a jugar fort”. “Combatré tots aquells que es presentin a eleccions sense reconeixement previ de la Generalitat” va proclamar llavors, mig incorporat al seu llegendari seient amb protector de ratlles blanques i verdes. Aquella resposta va ser el preludi d’una gran jornada amb participació de la seva esposa Antonieta, que va haver d’improvisar a corre-cuita un àpat a base de pa amb tomàquet i vi de la finca, i la seva estimada filla Montserrat.  

Ens va regalar quatre ampolles de vi blanc de la Touraine sense etiquetar

Ja ser un cop asseguts a taula que va confessar que ens havia pres per emissaris d’en Pujol. I tot que no va gosar preguntar-nos si érem del PSUC o del PSC d’en Reventós, ens va regalar quatre ampolles de vi blanc de la Touraine sense etiquetar, com les que ens estàvem polint, i es va interessar amb afecte per les nostres vides privades. No va estar gens conforme en que no fóssim casats. Sobretot jo, que era el més gran. El fet de no tenir promesa no va ser cap excusa. 

Em contrapartida, en Màrius i jo li vam assegurar que no obriríem les ampolles fins que ell no tornés a Catalunya. Jo, a més a més, li vaig dir que si mai em cassava ell, si volia, en seria el padrí. Dues possibilitats llavors molt remotes i fins i tot quimèriques.

En canvi, del que n‘estàvem segurs, és que quan tornéssim a Barcelona n’hi hauria tres i quatre una mica emprenyats. Segons confessió del propi Pujol, en Martín Villa l’havia convocat amb el Correu Català obert per la pàgina encapçalada pel cèlebre titular: “Tarradellas combatirá los partidos que participen en las elecciones”. Avantítol: “Si el Gobierno no reconoce antes a la Generalitat”. Data el dia 17 d’agost de 1976.  

La història posterior es molt llarga i plena d’anècdotes. Però quan van arribar les eleccions del 15 de juny de 1977, s’hi va poder presentar tothom i el president Tarradellas, en Màrius i jo vam poder complir les nostres promeses. Va ser una data celebrada a la intimitat amb dues ampolles de vi blanc de la Touraine. Cinc any més tard, Tarradellas feia de padrí d’un casament. Tarradellas va ser un home de paraula, una qualitat molt apreciada en tothom, però sobretot en els polítics fidels a si mateixos. 

El vell exiliat de Saint-Martin-le Beau, ens havia demostrat que fins i tot les quimeres més fantasioses s’acaben complint, si hi ha convicció, tenacitat i esperança. 

Tarradellas va ser un home de paraula. 

P.S.: Per cert, benvolgut Wifred, allò de que La Vanguardia estava a punt de fer-li una entrevista no ho vaig poder confirmar mai. Vés a saber!