És absolutament normal que paral·lelament a tot projecte polític, ja sigui de caire independentista o d’esquerra, aparegui una èpica, un seguit d’històries o de frases il·lustradores, de caire històric, valent i combatiu, o senzilles cites il·lustradores i descriptives.
Sovint en llegim i els líders polítics, especialment independentistes hi recorren per dotar d’èpica el moment que viuen, el qual, és greu. És greu pels que estan a la presó però també es greu pel conjunt de la ciutadania, la qual es troba en un atzucac certament complex.
De totes les frases èpiques, hi ha una cita històrica que m’ha cridat especialment l’atenció, que tot sovint utilitzen les CUP entre d’altres formacions, i que m’he trobat novament en una pintada al Raval. La cita és de Rosa Luxemburg, històrica marxista del SPD i diu «Qui no es mou, no sent les cadenes».
La frase m’ha sobtat especialment perquè tinc la impressió que avui s’utilitza en un sentit completament contrari al què va ser concebut.
A inicis del segle XX, davant d’una societat enormement classista, on el treball es realitzava en condicions pèssimes i la condició obrera era enormement uniformitzadora i la feina alienant, la frase té un sentit molt clar de voler trencar la uniformitat, les estructures de poder i l’alienació. I es fa evident que, «qui no es mou» queda atrapat a la xarxa del capitalisme, alienat, en la misèria i víctima d’un estat burgès de sufragi censatari —on només votaven els propietaris—. En termes èpics: a inicis del segle XX, el model de societat era tant uniforme, tothom era tant esclau, i la seva vida es trobava tant predestinada a condicions de treball alienants que, efectivament, si no et movies la condemna era més que evident i les cadenes inevitables no feien nosa.
Si de debò és català qui viu i treballa a Catalunya, cal entendre el país com una coctelera que es mou rítmicament i on hi cap de tot, i no com un motlle on el moviment és impossible i la massa uniforme
Però en canvi, avui, si bé es cert que hi ha molta desigualtat, és evident que amb un segle de progrés les condicions de vida han canviat notablement, la societat s’ha pluralitzat de manera exponencial, la família com institució s’ha diversificat, el sufragi és universal, existeixen drets i llibertats —de premsa, de reunió entre altres—, i el treball entès com l’entenia Taylor i el fordisme, cada vegada es troba més minoritzat a Catalunya (una altra cosa és al sud-est asiàtic, però a Catalunya Taylor i el treball en cadena es troba en retrocés).
Es poden fer moltes crítiques a la societat desigual d’avui, hi ha moltes coses per fer, però les cadenes que et condemnaven a inicis del segle XX no són les mateixes. Avui el moviment és una realitat, és una evidència que la societat avui és molt més plural, i en tots els sentits: cultural, econòmic, d’estil de vida, d’orientació sexual, etc. que no pas la de l’època en que va néixer la frase.
En tot cas s’està utilitzant la frase bonica de Rosa Luxemburg per afirmar que «qui es mogui, sentirà el motlle» ja que en tot cas existeix una voluntat política d’apaivagar el moviment de les persones, d’encorsetar la manera de entendre el món, d’encorsetar la manera de pensar, d’encorsetar la manera de viure la catalanitat de cadascú, de definir, cada vegada de manera més estreta i estàtica, qui és català, d’establir pautes culturals i de conducta social gregàries unifomitzadores. I qui no entra en el motlle, qui opta per moure’s, esdevé traïdor, esdevé diferent, esdevé rar, tal i com li van recordar insistentment al mateix Carles Puigdemont el dia 27 d’octubre al matí, i que tot just ahir el Sr. Urkullu explicava en el seu memoràndum.
En ple segle XXI ens estem trobant amb ideologies que defensen models socials tancats, que determinen catecismes i estils de vida concrets (els cupaires gairebé tots vesteixen igual) i que acusen de traïdoria a tot allò diferent i divers. La llibertat de pensament existent avui és molesta per alguns sectors de l’independentisme. La frase, recordo, diu «Qui no es mou, no sent les cadenes», però en canvi és prou clar que en termes de consciència i pensament avui tothom ja es mou i tothom ja disposa de llibertat i en tot cas es pretén emmotllar la societat a una idea.
Tots i cadascun de nosaltres tenim dret a viure la nostra condició de català com vulguem, des de la forma de pensar que vulguem, i vivint com vulguem, és a dir, movent-nos com vulguem i defugint de tot motlle. Si de debò és català qui viu i treballa a Catalunya, cal entendre el país com una coctelera que es mou rítmicament i on hi cap de tot, i no com un motlle on el moviment és impossible i la massa uniforme.
