A les vigílies de la jornada electoral més important d’ençà de la recuperació de l’autogovern potser és convenient recordar una reflexió que durant els darrers quinze dies s’ha sentit poc, ja que d’ençà que Blair van crear la marca “tercera via”, aquesta s’ha fet servir força per expressar canvi, renovació o simplement intentar trencar una polaritat.

En el cas català la tercera via l’hem associat a l’opció federal, i hem sentit a diversos candidats parlar de tercera via, uns afirmant que era possible, altres dient que es tractava d’una rendició, altres dient que era impossible, i fins i tot a les llistes del PSC hi ha un candidat que és portaveu d’una entitat federalista anomenada Tercera Via.

Però veient la campanya que ha fet Ciudadanos, no tinc gens clar que realment l’opció recentralitzadora sigui una opció real. Hem estat espectadors d’una campanya en què Ciudadanos i el PP s’han autoretratat com l’altra cara de la moneda independentista: l’opció revantxista, l’opció del conflicte (però a l’inrevés), una opció que, igual que els unilateralistes independentistes, no dóna valor a la convivència, a la voluntat de ser un sol poble en pau. Són simplement la cara B del mateix marc conceptual «nació=estat».

Ciutadans no ha fet una campanya de proposta. Conscient de les seves possibilitats, la candidata Arrimadas ha estat exquisidament prudent alhora de fer propostes a la ciutadania, més pendent de no errar, que no pas de proposar. El seu únic missatge ha estat clar: «ara ens toca a nosaltres», com si de debò la història es regís per un pèndol que marca el destí, com si només calgués tombar la truita. Arrimadas s’ha identificat a sí mateixa per negació a l’independentisme, no per definir una proposta per Catalunya, el qual, no ho oblidem, és el país que ambiciona governar. Arrimadas ha aconseguit fer una campanya electoral sencera sense treure el seu programa electoral ni un sol cop.

I en aquest sentit cal recordar que, si de debò l’electorat ambiciona canviar l’escena política, no només cal canviar de govern, cal canviar d’esquema a partir del qual es defineix la política catalana

I en aquest sentit cal recordar que, si de debò l’electorat ambiciona canviar l’escena política, no només cal canviar de govern, cal canviar d’esquema a partir del qual es defineix la política catalana. Cal canviar de paradigma. En l’eix “independentista-centralista”, segur que si que existeix tercera via, —l’opció federal—, però si canviem de paradigma i parlem de l’eix “confrontació-diàleg”, aleshores no hi ha tercera via i ens movem entre dues opcions. En l’espai de la confrontació hi podem situar des de la dialèctica bel·licista de la CUP i la unilateralitat de Puigdemont fins a les ambicions de revenja d’Arrimadas i Garcia Albiol, els quals pensen més en l’agenda política espanyola que no pas en la catalana. El PP ho reconeix obertament amb seu eslògan “España és la solución”.

En l’esquema “conflicte-diàleg” només hi ha dues vies, i només un candidat —Iceta— ha parlat obertament de reconciliació i diàleg, tot i sabent que es tracta d’un camí difícil i no exempta de possibles travetes, assumint el risc i l’aventura d’estar disposat a intentar-ho. Els altres, encara es troben en la pantalla anterior, en l’atrinxerament.

Hem vist odi i supremacisme en algunes declaracions de l’independentisme, a més d’un Puigdemont absolutament fora de la realitat, però també hem vist mirades injectades de ressentiment i unes ganes de revenja que fan por a Ciudadanos. 

No sabem quina és la recepta per la solució al conflicte, però si sabem dues coses: primera, sabem el què no funciona, i si no funciona la unilateralitat i la negació del diàleg pels independentistes tampoc funcionarà pels no-independentistes. I segona la via del diàleg requereix de la voluntat ferma d’iniciar-la des de la generositat i des de la reconciliació, i de moment, d’aquesta voluntat només n’ha fet bandera el PSC d’Iceta.