Quico i l’Oleguer havien esquiat, havien anat al cine i finalment havien passejat, cadascú per la seva banda, per Barcelona com a dos bons ciutadans de Catalunya, Se’ls veu satisfets de viure on viuen i de retrobar-se un cop a la setmana per canviar opinions i esmorzar plegats, després de tants i tants anys d’amistat posada a prova. Del que dilluns ja no n’estaven tan satisfets era de la situació política que els envoltava.

Concretament, el postsocialista Oleguer, va arribar al Roure emprenyat com una mona. 

-Què et passa Oleguer, perquè fas aquesta cara de gos?

-Perquè em sembla que ja n’hi ha prou de tocar la pera. Estan jugant amb foc i al pas que anem això arribarà a un punt que ja no hi haurà solució.

-De què parles, amic meu? Què t’ha fet indignar tant?

-M’indigna la frivolitat. M’indigna la manca de responsabilitat d’alguns polítics i m’indigna que no estiguis indignat.

-Estupendu. Comencem bé! De què estem parlant? De l’Anna Gabriel? De Ginebra?

-No, jo no estic parlant de l’Anna Gabriel ni de la molt calvinista ciutat de Ginebra. L’Anna Gabriel és una lluitadora que s’hi està jugant la presó i la primera obligació d’un lluitador és conservar la vida. En aquest cas, la vida civil. És a dir, la llibertat. 

-Doncs de què parles? De que hi ha quatre híperventil·lats que volen fer boicot al rei Felip quan vingui a inaugurar el Mobile World Congress?

-No, tampoc. Però ja que ho dius, deixa’m corregir-te. No són quatre. Són una pila. La capacitat d’aquest país de disparar-se trets al peu és inesgotable.

-Aquí estem d’acord, Oleguer.

-És possible que perdre el Mobile no sigui la fi del món, però la campanya de desprestigi que li seguiria seria de proporcions estratosfèriques. I l’impacte econòmic induït també. 

-On se celebrava el Mobile abans de Barcelona?

-La primera edició va ser a Roma l’any 1990. Després va passar per Niça, Madrid i Cannes, fins que l’any 2006 va aterrar a Barcelona.

-Madrid va perdre el Mobile?

-Sí noi, sí. Madrid va perdre el Mobile. I crec que no va ser cap drama, encara que la Cifuentes ara digui que el vol recuperar. I Roma, Cannes i Niça també el van perdre. Sic transit gloria mundi. 

-Quines coses! Hi ha molta gent que pensa que el Mobile ha estat sempre a Barcelona. Però això de la Cifuentes no té cap sentit. Si Barcelona perd el Mobile, Espanya també l’haurà perdut. Això és com els Jocs Olímpics. És molt difícil que se’n vagin d’una ciutat determinada per anar a parar a una ciutat del mateix estat.

-Bueno, ja es veurà. Però jo no volia parlar de la Gabriel ni de la Mobile.

 -Ah no? Doncs de què vols parlar?        

-Vull parlar de la immersió lingüística.

-Ah! Ho dius perquè l’Iceta s’ha posicionat a favor de la immersió i això ha confortat el teu vell i cansat cor pesecero, oi?    

-No siguis frívol, Quico, sisplau, que el tema és molt greu. Quan tu i jo compartíem cèl·lula clandestina al PSUC ens vam fer un tip de lluitar per la unitat civil de Catalunya.

-Sí, és veritat.   

-Doncs ara això està en perill.

-Sí, ja ho sé. 

-I et quedes tan panxo? Que no veus que segregar els nens en dues línies educatives separades per raons d’idioma és el primer pas perquè el país es divideixi en dues meitats? 

-Sí, però això ja ho hem superat altres vegades. A mi el que em preocupa és allò de la Bíblia. Més que res, com a símptoma.

-Què dius ara de la Bíblia? Deixat estar ara de Bíblies! T’estic parlant d’un intent de partir el país per la meitat. D’acabar amb la igualtat d’oportunitats. De reduir la capacitat intel·lectual d’una part de la població que només serà monolingüe en front de l’altra meitat que serà bilingüe.

-Home, jo no crec que sigui qüestió de meitats. En qualsevol cas, si és voluntari, els monolingües funcionals sempre seran una minoria. Te’n recordes dels de lletres i els de ciències, quan fèiem batxillerat? 

-Sí, me’n recordo. Ens vam barallar més d’una vegada al pati de can Culapi. A més a més, està demostrat que l’escolarització en català no té una influència decisiva en l’augment de l’independentisme a Catalunya. Si fos veritat, l’increment hauria estat gradual, a mesura que els infants s’haguessin anat incorporant al cens electoral. I no ha estat així. El salt important es va produir entre el 2010 i el 2013 i va ser abrupte. I a més a més, recorda que tu i jo i uns quants milers d’alumnes dels anys 40, 50 i 60 vam ser educats en la Formación del Espíritu Nacional. De què els hi van servir totes aquelles collonades?.

-De no gaire res, és veritat. Però tot això crea molt mal rotllo i ens porta enlloc.

-Exactament. Però jo volia parlar de la Bíblia.     

-Collons Quico, quina mania t’ha agafat amb la Bíblia! Què passa ara amb la Bíblia? 

-A la Bíblia no li passa res. Però al Junqueras sembla que li han prohibit tenir-ne una en català a la presó d’Estremera.

-Sí, crec que sí. Però ell, si vol, la pot llegir fins i tot en llatí.

-No frivolitzis, Oleguer. Durant alguns segles, l’Església catòlica va prohibir traduir la Bíblia als idiomes nacionals. Deien que la gent no tenia prou capacitat intel·lectual per interpretar-la correctament, però el que volien de debò era tenir-los dòcils i acollonits. Però al segle XVI van sorgir un munt de comunitats religioses al voltant de bíblies traduïdes al francès o l’anglès, que van donar lloc a noves esglésies protestants. La jerarquia catòlica d’aquell temps, còmplice de les monarquies absolutistes de l’època amb les que es repartien el poder i les riqueses acumulades gràcies a l’explotació de serfs i burgesos, no volia que la gent pensés pel seu compte, sense passar per caixa. Però les impremtes clandestines van començar a proliferar a París i altres ciutats importants d’Europa. Les comunitats creixien al voltant d’un pastor que els deixava llegir la Bíblia en la seva pròpia llengua. I saps com van acabar una gran part d’impressors i pastors protestants que facilitaven  la lectura de la Bíblia en versió traduïda?

-Si. Jo també estic llegint el llibre d’en Ken Follet. 

-Efectivament, a la foguera. No només va ser la Inquisició espanyola la que va cremar heretges.  

-I què vols dir amb tot això?

-Tu mateix. Jo només dic que es comença prohibint les bíblies en llengua vernacla i s’acaba cremant heretges. I llavors, saps què passa?

-Què passa? M’estàs acollonint. 

-Doncs passa que els dits heretges acaben fundant una Església.

-No cridis tant, tio, que no sóc sord.

-Sí? Doncs ja acabo. Saps on van trobar refugi els luterans francesos, anglesos i escocesos que volien llegir la Bíblia en el seu idioma matern?

-Segurament ho sé, però ara no me’n recordo.

-Doncs a Ginebra, tio, a Ginebra!

-Ei, nano, para el carro! A veure si encara tindrem problemes!      

I llavors, responent a un antic reflex de joventut, els dos vells amics van abaixar la veu, es van arraulir visiblement damunt la taula i van escanejar discretament el local amb dues furtives mirades a banda i banda del local, mig amagats darrere el diari. Els veïns de taula semblaven, però, indiferents a la conversa.

-Estem ben fotuts, Jordi, estem ben fotuts -va xiuxiuejar-me l’Isidre.

-Potser sí. Ara bé, no sé si és bo o dolent, però aquest parell de iaios acaba de recuperar la memòria històrica. D’això no en tinc cap dubte -vaig respondre.

-No pot ser bo, Jordi, no pot ser bo. No ens fem trampes al solitari  -va concloure el meu cambrer pèl-roig de confiança.  

Una vegada mes, m’havia aixafat la guitarra.