La CUP va enviar Artur Mas a la paperera de la història i ara ERC ha deixat penjat Carles Puigdemont a Brussel·les amb el seu discurs cada dia més radicalizat, antieuropeu i les seves apel·lacions a la unitat. De pas, també ha deixat enrere el Pdecat, aprofitant les eleccions exprés del 155. La decisió de no reeditar JxS és només l’acte final d’una llarga sèrie d’enfrontaments polítics i personals entre les dues forces independentistes durant tota la legislatura, també la conseqüència de la fallida proclamació de la república i anant a l’origen, la constatació de les seves velles diferències ideològiques i el resultat de la incomoditat republicana davant el llast de la corrupció dels seus ex socis. Els hereus de CDC hauran de decidir ara si enfronten el seu futur amb el cessat president de la Generalitat al capdavant o inauguren la nova etapa d’incertesa electoral amb noms de més recorregut. 

Els republicans havien perdut la confiança en Puigdemont feia mesos, tants com fa que les enquestes els donen per guanyadors de les eleccions autonòmiques. I no han dubtat ni un segon en abandonar-lo, malgrat la crida del president refugiat a Brussel·les a mantenir la llista única ateses les especials circumstàncies del moment: empresonaments de dirigents polítics i intervenció de la Generalitat. ERC ha interpretat que hi havia una tercera urgència en aquesta formulació, no verbalitzada però evident: salvar el Pdecat amb la que no estaven gens d’acord.

 La creació d'un mini univers independentista amb ERC de pal de paller, amb Súmate i els petits partits formats per ex militants del PSC, d'Unió i potser també de Podem

La condició d’un front ample del sobiranisme, de la CUP als Comuns, ha estat un brindis al sol des del primer instant, però una bona excusa formal per seguir amb el seu propi full de ruta electoral: la creació d’un mini univers independentista amb ERC de pal de paller, amb Súmate i els petits partits formats per ex militants del PSC, d’Unió i potser també de Podem, presentat tot plegat com la quinta essència del pluralisme del moviment independentista d’esquerres. Una esquerra amb possibilitats de trobar aliats parlamentaris per fer una nova majoria al Parlament i un nou govern de la Generalitat, presidit per ERC, per primera vegada des la República de veritat.

El desconcert creat entre les bases independentistes i les seves entitats mobilitzadores per la determinació d’Oriol Junqueras de no compartir lideratge amb Puigdemont (més aviat de negar-lo d’una forma ostentosa per començar la campanya) tardarà alguns dies en superar-se. De fet, aquesta podria ser només la primera sorpresa a la que hauran de fer front els fidels. Queda per veure què dirà el programa electoral d’ERC, més enllà de reclamar l’aixecament del 155 i l’alliberament dels presos, ara que han descobert la força de l’Estat espanyol, la inexistència de les condicions objectives per bastir un estat propi i les mancances del 1-O per ser reconegut com un referèndum.