Tornava a ser dilluns feiner i el calendari venia ple d’esdeveniments d’alt voltatge emocional. Dilluns mateix, sentència del cas Palau i inici de negociacions dels pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona quasi paral·lel a la constitució de la mesa del Parlament de dimecres 17. Reafirmació de Junts per Catalunya en la candidatura -telemàtica o no- d’en Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat en la sessió d’investidura del dia 31. Segon “pas històric al costat” d’Artur Mas. Declaracions de Pedro Sánchez negant la possibilitat d’investir un president votat pels catalans. Negativa del Tribunal Suprem a permetre l’exercici parlamentari dels diputats electes Junqueras, Sánchez i Cuixart, confinats preventivament fora de Catalunya. Actualització del darrer informe de l’Institut Elcano aconsellant reformar la Constitució per “acomodar” els independentistes catalans. I, finalment, victòria amb remuntada del Barça a Anoeta, trencant l’etern mal averany dels profetes del desastre.   

Fora el Roure feia un fred que glaçava el cutis, però dins l’ambient era força càlid. I quan l’Oleguer va arribar a la cita setmanal  amb l’amic postconvergent, la temperatura encara va pujar més. El postsociata venia cremat. 

-En què quedem? Es poden presentar a les eleccions, poden ser elegits, però no poden exercir com a diputats? On s’és vist això? 

-Tranquil, Oleguer, tranquil. A tu no t‘afecta. Tu vas votar l’Iceta, no?

-Tu no n’has de fer res del que jo voti. És cosa meva. Però em sembla una presa de pèl convocar unes eleccions amb les cartes marcades.

- No, si encara et convertiràs a la fe veritable...  

- No em toquis la pera, Quico. Si no crec en la meva fe veritable, que és l’autèntica, com vols que cregui en la teva? Però abans de res, jo soc un demòcrata.

- I jo també, no? 

- Sí home, sí, tu també. Tot i que quan, primer Maragall i després Montilla, van ser presidents de la Generalitat  malgrat la victòria pírrica d’Artur Mas a les eleccions de 2003 i 2006 no n’estaves gaire convençut, oi?

- Històries passades, Oleguer. Ara estem en un altre escenari.

- Així m’agrada, Quico, que evolucionis, com ho ha fet el país i fins i tot en Mas, que va passar de l’autonomisme a l’independentisme i ara sembla que torna al realisme.

- Però no m’estaves dient que et semblava antidemocràtic que en Carles Puigdemont no pugui ser investit?

- Anem a pams, amic meu. Puigdemont no ha guanyat les eleccions. Com tampoc les van guanyar Maragall ni Montilla. Les va guanyar en Mas, però resulta que hi havia més diputats en contra que no pas a favor que fos president. I ara passa una cosa semblant: ha guanyat l’Arrimadas però hi ha més diputats en contra que a favor que sigui presidenta. N’hi ha més que volen que ho sigui en Puigdemont.

- Vols dir?

- Avui estem una mica de conya, eh? 

- N’estàs segur que tots els diputats de la CUP, d’Esquerra Republicana i fins i tot de Junts per Catalunya volen que en Puigdemont sigui president?

- Home, els de la CUP crec que sí. Dels d’Esquerra Republicana no n’estic tan segur. I dels de Junts per Catalunya en tinc alguns dubtes.

- Explica’t Oleguer, sisplau. 

A aquelles alçades de la pel·lícula, la capacitat auricular de l’Isidre havia assolit la seva màxima agudesa i jo estava a punt d’agafar paper i llapis per no perdre puntada.

- Molt fàcil. Puigdemont és el dirigent més rupturista del món convergent.

- El món convergent pertany al món de les ombres. Ja no existeix.

- Bé, doncs del món postconvergent. Puigdemont és el dirigent més rupturista del món postconvergent. Ara t’agrada més?

- Perfecte. Endavant. 

- Per tant, és lògic que tingui el suport del grup més rupturista de la cambra, que és la CUP, tot i que els antisistema, que jo ja no els veig tan antisistema, diguin que ningú és insubstituïble. 

- Diguem que sí. 

- Esquerra esperava guanyar les eleccions, però ha quedat tercera i a més a més, té el seu líder a la presó.

- És injust, però va ser ell qui va triar lliurar-se a la justícia espanyola.  

- D’acord, però no em negaràs que s’està millor a Brussel·les que a la presó. 

- No t’ho nego, Oleguer, no t’ho nego. 

- Posats a triar, Esquerra considera que si el número ú no pot ser investit legalment, li toca al número dos. 

- El número dos és en Jordi Sánchez, que també és a la presó.

- Et recordo que l’idea era repetir la coalició i restablir el govern intervingut.

- I carregar-se el PdCAt. Continua.

- Però si Junqueras tampoc pot sortir de la presó, què fem?.

- No ho sé. Tu què proposes, Oleguer?

- Jo no proposo res. Jo només dic que caldrà tenir un president que pugui fer de president, no?

- És probable.

- Llavors només es podrà sortir de l’atzucac fent que dimiteixin tots els exiliats i empresonats i investir un altre candidat que pugui prendre efectivament possessió del càrrec,

- És a dir, que ni Puigdemont ni Junqueras.

- Exacte! Això és el que va insinuar l’altre dia en Joan Tardà, si no m’equivoco.

- Crec que no t’equivoques.

- Per tant, diríem que la posició d’Esquerra és més possibilista que no pas la d’en Puigdemont.

- Potser sí.

- Doncs ja ho tenim. Esquerra és menys rupturista que la CUP i molt menys que en Puigdemont. Però ho és menys que Junts per Catalunya? 

- No sé, tu diràs.

- Depèn de quina part de Junts per Catalunya agafis. Hi ha els puigdemontistes, els convergents, els postconvergents, els pixa freda com tu i els independents, que són la base del partit que substituirà aquesta cosa del PdCAt, i que segurament es dirà Partit Nacionalista de Catalunya.

-  Apa! 

- Ja sé que et sap greu, noi, però les coses van així. Un gran partit, amb una ala esquerrana, que farà la competència a Esquerra Republicana, i una ala dretana que arreplegarà totes les restes del naufragi de Convergència i mirarà d’ampliar les bases cap el centre.

- Això és molt vell. Aquests nom ja el va prendre una escissió d’Esquerra Republicana dels anys trenta i ja va ser proposat a l’assemblea de dissolució de Convergència de juliol del 2016. I també se’n va parlar als anys noranta, un cop fracassat el projecte de pal de paller d’en Jordi Pujol. Recordo que s’hi va oposar en Miquel Roca, que llavors era feliç i encara manava. 

- Doncs crec que ara és la vostra única oportunitat. I crec que en Mas també ho pensa.

- A mi no m’hi fiquis, que jo ja estic jubilat de la política. I el que pensi en Mas pertany al llibre dels secrets més ben guardats de la història.

- Això sí que és veritat. Bueno, bueno, canviem de tema. Què me’n dius del Madrid?

I llavors els hi va canviar la cara. Fins que un dels dos, ara no me’n recordo quin, es va treure un mocador groc de la butxaca i va començar a taral·lejar allò del  Yellow Submarine.

-Son molt criatures-, em va dir l’Isidre mentre feia veure que passava el drap per la taula.

-Sort en tenim - vaig concloure.