Barcelona, 25 de desembre.-

Havien vist junts el partit de dissabte. Havien anat plegats, amb l’Anna i la Teresa, a sentir el cant de la Sibil·la de la Catedral. Es van telefonar dilluns al matí per felicitar-se una vegada més el Nadal. S’havien estat enviant whatsapps tot el cap de setmana, fent broma i trobant a faltar aquells pastorets de Corbera que anaven a veure quan els fills eren petits. Havien estat comentant el temps i el pas de la vida. Havien recordat amics i parents, vius i morts. 

Però se’ls hi notava una mancança. Era el primer dilluns des de feia molt de temps que no esmorzarien plegats i la sensació de tenir el pap ple d’ironia i no poder-lo buidar els produïa una incomoditat difícil de pair. Per posar-hi remei, van dir a les dones respectives que baixaven a comprar el darrer caprici nadalenc i es van trobar, mig d’amagat, a l’Indret de Semon, on podrien fer l’aperitiu i triar un vinet o una mica de formatge per picar a casa abans de dinar. 

Era festa grossa i el seu estimat Roure estava tancat.

-Festa grossa? -va preguntar-se en Quico. -Jo no n’estaria tan segur. A partir de dimecres començarà una altra vegada el ball de bastons.

-Dimecres? Demà mateix! Pensa que el dia de sant Esteve no és festa a Madrid.

-És veritat. Doncs demà mateix. Una cosa és que els independentistes hagin revalidat la majoria absoluta, i una altra que el Barça els hi foti tres gols a domicili.

-Home, no cal barrejar les coses, -va dissentir l’Oleguer. 

-No has entès res, amic meu. Tot va al mateix paquet. El mes d’agost tothom deia que, sense Neymar, el Barça no seria capaç de guanyar mai el Madrid. Ara estem a catorze punts i els hi acabem de fotre tres a cero a casa i jugant mitja hora cara al sol.

-Sí, jo també m’ho pensava.

-Els sociates sempre penseu que contra Madrid no tenim res a fer.

-Ei, tu! Que és Nadal! No comencem a buscar-nos les pessigolles, eh?

-D’acord, perdona. Però no em negaràs que sempre veus la part negativa de les coses, abans que no pas les positives.

-Sí. No te’n recordes que al PSUC ja ens deien “Don Óptimo” i “Don Pésimo”? Tu eres “Don Óptimo” i jo “Don Pésimo”. Fins i tot vas creure que els resultats de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya permetrien un pacte d’esquerres amb el PSC i Esquerra Republicana. Santa innocència!

-Històries passades! Ara som on som i la feina serà implementar els resultats del dia 21. 

-Què diuen els teus informadors particulars?

-Diuen que les sises estan a punt de petar.

-Les sises? Quines sises?

-Les del vestit democràtic de l’estat. 

-Ah! De l’estat o del govern?

-Més que del govern, del partit del govern. Una cosa és celebrar que Ciutadans li prengui vots als socialistes o als meus amics convergents no sobiranistes, i una altra que els hi prenguin a ells mateixos i els engeguin al Grup Mixt.

-Sí, aquests dies se n’ha fet molta broma.

-Doncs jo no en faria tanta, perquè fer broma amb aquest personal sempre acaba sent perillós. Sempre he cregut que bona part de la violència policial de l’u d’octubre va ser deguda a totes  aquelles conyetes dels Piolins  i les cançonetes de “on són les paperetes”. Amb l’orgull de la gent que et pot atonyinar val més no jugar-hi.

-Home, si ja no podem ni riure potser que pleguéssim, no?

-Potser sí. Jo només dic que quan ets feble, val més ser prudent.

-Doncs fora bromes. El fet és que Ciutadans, a qui ha guanyat de debò no és als independentistes, que fins i tot han augmentat en nombre de vots, sinó al PP, que no ha sabut veure el perill d’haver alimentat una fera que se’ls ha acabat menjant. 

 -Exactament! Això és el que diuen els meus amics madrilenys. Que al Partit Popular li ha arribat l’hora de relleu, de la mateixa manera que a Catalunya li va arribar a Convergència.  

-Vols dir? 

-Sí. Vull dir. L’hereva de Convergència no serà Esquerra Republicana ni el Partit Demòcrata sinó els Junts per Catalunya d’en Puigdemont, i el relleu del Partit Popular no serà el PSOE sinó Ciudadanos. Les eleccions catalanes són vistes des de Madrid com un canvi de paradigma i de lideratge en el camp de la dreta espanyola. Vas veure la portada de l’ABC del dia 20? N’hi ha que estan molt preocupats i comencen a buscar una sortida personal. Per exemple, l’estratega Jorge Moragas i bona part del vell aparell popular.

-I creus que ho podien haver evitat?

-Probablement es van passar de frenada. Als catalans que se senten espanyols els hi pot semblar bé que els líders independentistes estiguin a la presó o a Bèlgica, però no volen sang ni quedar-se sense arguments quan discuteixen amb els seus amics independentistes. La gran fortalesa del país, diguin el que diguin, és la resistència i cohesió del teixit econòmic i social. La gent es baralla però ni les amistats es trenquen de debò ni la sang arriba mai al riu. 

- Fins que hi arribi.

- Ara “Don Pésimo” ets tu, eh?

- Ha estat un lapsus. Jo el que crec és que el PP no l’ha encertat mai amb els seus caps de llista al Parlament de Catalunya. I un cop que la va encertar, tampoc va acabar de funcionar.

- Josep Piqué?

- Efectivament. Estic segur que si ara haguessin posat un perfil tipus, diguem-ne, Enric Millo, els seus resultats haurien estat diferents.

- Pot ser. Però ara la qüestió és que sàpiguen veure que la victòria d’Arrimadas és una victòria pírrica que serveix per l’assalt de Ciudadanos al poder de l’Estat, però que no serveix per desencallar la situació a Catalunya.

- Doncs sembla que ells n’estan convençuts.

- Doncs només cal que mirin les interpretacions que n’ha fet la premsa estrangera. Són unànimes. 

- Aquí això va d’una altra manera. Aquí tothom ha guanyat. 

- Menys els teus.

Els meus, que dius tu, són els més sincers. S’han posat al mig de la riuada i ja se sap que quan l’aigua baixa forta el primer que s’endú és que hi ha al mig de la riera. I encara trobo que els ha anat prou bé. 

Sí. I a més a més són els únics que no han fet comptabilitat recreativa.

Comptabilitat creativa o recreativa?

L’economia recreativa se la va inventar el professor Estapé. La comptabilitat creativa se la van inventar l’any 2007 els savis de Lehman Brothers  i la comptabilitat recreativa me l’he inventat jo. Consisteix en comptar els vots de la manera més favorable possible a la propaganda del partit que representen. Però la realitat és dura. I ni Ciutadans podrà governar a Catalunya, ni Puigdemont en podrà ser president sense córrer un perill seriós de ser empresonat. I ara encara més.

-Ara encara més?

-Sí. Pensa que ni el 0 a 3 del Bernabéu ni els quatre escons aconseguits al Parlament de Catalunya són ofenses que es puguin perdonar fàcilment.

-Doncs saps què et dic?

-Què em dius?

-Que visca el Barça!

I se’n van anar cap a casa, la mar de contents, a prendre la sopa de galets. 

Criatures!