La campanya electoral ha acabat sense pena ni glòria i amb poques perspectives per a un govern estable d’algun dels dos blocs. Cap d’ells sembla en condicions aritmètiques d’assolir una majoria absoluta coherent, si és que es pot parlar d’alguna mena d’homogeneïtat interna en els dos espais enfrontats, més enllà de coincidir els uns en la bondat del projecte independentista i els altres en la condemna de tal hipòtesi. El combat entre blocs no ha presentat cap novetat durant la campanya; senzillament no estan d’acord ni tant sols en el relat del que ha succeït d’ençà l’any 2010, no coincideixen en l’anàlisi de les responsabilitats ni molt menys comparteixen cap idea per a sortir de la crisis catalana. L’empat tècnic és total, fins i tot en tossuderia. 

Durant aquestes setmanes s’han vist dues campanyes simples i clares (les de Puigdemont i Arrimadas), dues campanyes desconcertades (les del PP i ERC), dues companyes incòmodes (les d’Iceta i Domènech) i una campanya feliç (la de la CUP).

El president cessat va crear JxC a la seva mida però fent-la pagar al Pdecat, amb l’únic objectiu de convertir les eleccions en un tràmit per preservar la seva presidència. El missatge era inequívoc: o jo o la il·legitimitat del 155. Els sondejos han certificat fins a darrera hora l’eficàcia de l’operació, sense arribar a avançar ERC, la gran perjudicada per aquest argument coercitiu. El guió d’Inés Arrimadas ha estat igualment senzill: sóc la candidata que garanteix el final del Procés. Ciutadans no han entrat en detalls de com pensen fer-ho i malgrat tot les enquestes semblen haver captat la bona acollida d’aquesta promesa; sense oferir-li més perspectiva que protagonitzar el sorpasso de ser el primer partit no integrat en la tradició del catalanisme en guanyar uns comicis autonòmics; insuficient per governar però suficient per provocar un tsunami polític a Catalunya.

ERC era la guanyadora clara de les eleccions abans de ser convocades per l’autoritat del 155; confiant en aquest horitzó, es varen resistir a la candidatura unitària amb el Pdecat; tot seguit van titubejar davant el parany del president legítim plantejat per Puigdemont, i, fins els darrers dies, no han gosat posar en valor la dignitat del seu presidenciable empresonat en contraposició al presidenciable del plasma belga, en total llibertat per fer campanya a totes hores fins a posar en perill la victòria republicana.

El PP, per la seva part, ho ha fiat tot al 155, al reconeixement de la seva autoria i a la valoració de la “normalitat” conquerida a cop de decret. No han pogut dissimular la sorpresa per l’escàs premi a la seva duresa i llenguatge del seu candidat ha fet la resta: regalar a Ciutadans bona part del seu electorat.

Els socialistes han estat objecte, per part dels independentistes i dels Comuns, d’una intensa campanya de demonització pel seu suport al 155, mentre que Ciutadans i PP els han assenyalat com a defensors poc fiables de la unitat constitucionalista. Malgrat aquest foc creuat, durant la campanya, Miquel Iceta ha crescut com a aspirant a liderar un procés de reconciliació inevitable però encara incert. De fet, Catalunya en Comú pretén jugar el mateix paper, des d’una posició clarament sobiranista, tant allunyada de la unilateralitat com del front del 155. El republicanisme acosta Domènech a ERC i a la CUP; tanmateix, els antisistema ja s’han instal·lat retòricament a l’Arcàdia republicana, circumstància que els fa perdre interès per les penúries del Parlament autonòmic.

Tret que els electors esmenin seriosament les prediccions dels sondejos fent possible un govern majoritari, sigui independentista o constitucionalista, tot sembla indicar que només un pacte entre forces transversals podrà evitar la repetició dels comicis. El gran argument per prendre els riscos associats a un pacte per trencar els blocs  podria tenir com a base el 155, justament. L’aplicació de l’article 155 ha servit fins el moment per a marcar territori entre candidatures i tal vegada la urgència política del seu aixecament per recuperar el normal funcionament de les institucions catalanes podria convertir-se en un factor determinant per fer possible un govern. O tres. 

El números de la demoscòpia sempre han prefigurat un govern minoritari de caràcter ideològic format per ERC-PSC-CeC amb el suport extern de la CUP per assegurar la majoria. Aquesta combinació permetria superar immediatament l’etapa de la Generalitat intervinguda. Les dificultats de la seva negociació serien monumentals; exigiria la renúncia a la unilateralitat, l’acceptació de la via constitucional i la negació del 155, entre altres concessions mútues. Tanmateix no hi ha res impossible d’haver-hi voluntat de fer-ho possible. La CUP ha estat disposada durant dos anys a mantenir parlamentàriament un govern amb la meitat dels consellers procedents del partit del 3% i segueixen donant lliçons de coherència. 

La formació d’aquest govern sense etiqueta independentista requeriria unes dosis de responsabilitat gairebé desconegudes a Catalunya; a la resta d’Espanya aixecaria una allau d’incomprensió descomunal. Uns hi veurien una traïció dels socialistes a la lleialtat constitucional exhibida pel PSOE; d’altres, un assaig de majoria d’esquerres al Congrés i, per tant, un acostament del PSOE a Podemos.

En canvi, aquestes mateixes veus veurien com a suportable, fins i tot convenient, que Miquel Iceta es deixés fer president amb els vots de Ciutadans i CeC, amb l’abstenció del PP fent aquí el paper de la CUP. Aquest govern d’etiqueta anti independentista vindria a ser la materialització del vell somni de Pedro Sánchez per impedir el govern de Rajoy. Aleshores va fracassar. Intercanviant els papers dels Comuns i el PP seria encara més sagnant pels socialistes però més aplaudit per la raó d’estat. La distància política existent entre Catalunya i Madrid en quant a percepció de la realitat serà el tema de fons en la nova era dels quatripartits que anuncien les enquestes per l’endemà del 21-D.