La campanya electoral no permet entreveure una sortida fàcil a la crisi interna de Catalunya provocada pel govern Puigdemont, ampliada per l'executiu de Rajoy i rematada pel Tribunal Suprem. Els sondejos no ofereixen una hipòtesi consistent per a la formació d'un govern estable, allunyant-se l'esperança de donar el primer pas per sortir del forat negre en què estem; pitjor encara, el 21D podria ser un factor negatiu i allargar el calvari nacional amb la repetició de les eleccions.

Intuint els mals auguris, Inés Arrimadas i Miquel Iceta han aventurat un govern d'independents transversals de prestigi per liderar el procés de reconstrucció de la confiança en el país; un desideràtum de bones intencions que haurà de quedar per més endavant, ateses les circumstàncies. Les circumstàncies són complexes i les ferides molt recents per encarar fórmules civilitzades d'estabilitat governamental que exigeixen cooperació entre adversaris en peu de guerra. Seria una gran sorpresa que prosperés una operació a l'europea.

Les conseqüències civils, polítiques i econòmiques del xoc produït entre la Generalitat i l'Estat espanyol comencen a emergir en tota la seva magnitud i gravetat. Aquest descoratjador panorama intern es completa amb l'acció judicial que pot condemnar i arruïnar a centenars de dirigents polítics independentistes de complir-se les pitjors expectatives, condicionant, a la vegada i per un parell de legislatures, la vida parlamentària com a resultat d'empresonaments o inhabilitacions.

L'ombra del Procés serà molt més llarga i intensa del que es podien imaginar defensors i detractors del mateix. Alguns estudis d'opinió de caràcter qualitatiu detecten un sentiment d'humiliació en els ciutadans inèdit fins ara en la societat catalana. Uns catalans expressen el seu disgust per haver-se sentit menyspreats i amenaçats en els seus drets per la majoria política independentista i aquests altres catalans mostren el seu enuig per creure trepitjats els seus drets per l'estat. El desassossec generalitzat per una o altra raó suposa una incògnita molt rellevant a l'hora de preveure el comportament electoral, a més d'oferir una perillosa base per a la venjança política. La reconciliació és urgent, però exigeix calma i temps.

Èxit de Ciutadans

L'altre factor significatiu de la campanya ha estat Carles Puigdemont i la seva candidatura de fidels reclutats de totes les famílies independentistes, inclosos militants d'ERC. Aquest intent fallit de plataforma a l'estil Macron ha produït el seu efecte. Les enquestes prediuen una remuntada en vots i escons de la llista de JxC, respecte de les pobres previsions del Pdecat, perjudicant directament les aspiracions d'ERC. El cavall de Troia construït per Puigdemont, en represàlia a la negativa de Junqueras d'acceptar la repetició de Junts pel Sí, obre les portes a una gran sorpresa política: la victòria almenys en vots d'Inés Arrimadas.

L'èxit de Ciutadans seria majúscul, si es confirma aquesta hipòtesi. La primera victòria electoral des del restabliment de la Generalitat d'un partit que no forma part del catalanisme polític sinó tot el contrari, que va néixer per combatre els grans consensos sobre llengua, ensenyament i cultura establerts pel catalanisme, tindria un efecte social i polític difícil de calcular. No obstant això, es preveu molt complicada la formació d'un govern presidit per Arrimadas; no seria suficient ni amb el suport de PP-PSC (en el cas improbable que els socialistes canviessin de parer i apostessin per Ciutadans); ni l'abstenció dels Comuns els serviria de res, atès que la suma independentista sempre supera els 65 diputats en les enquestes i el bloc constitucionalista no arriba mai aquesta xifra.

L'amenaça de l'ensurt Arrimadas no suavitza el discurs radical emès des de Brussel·les per Puigdemont. Aquest, impedeix al tàndem virtual format per Junqueras des de la presó i Marta Rovira des de la televisió instal·lar-se a la discreta moderació de l'aspirant a governar amb socis no estrictament independentistes. De tota manera, la pèrdua de pes parlamentari de Catalunya en Comú, pronosticat pels sondejos, faria impossible la suma de l'esquerra, fins i tot en el supòsit especulatiu de voler i poder ampliar el pacte als socialistes.

Lluita entre independentistes

Tot i la lluita interna entre independentistes, la suma de les seves candidatures apunta a la minoria majoritària, comptant sempre amb la col·laboració de la CUP. Les ofenses infringides entre els antics socis no semblen prou sagnants, de moment, com per justificar una nova decepció al moviment popular que els dóna suport, renunciant a governar junts. La campanya està encara viva, amb temps suficient per comprovar si ERC mantindrà la corrupció fora de la picabaralla electoral, tot i veure acostar-se perillosament en els sondejos a JxCat, i si els republicans suportaran el xantatge emocional al qual estan sent sotmesos per Puigdemont a l'exigir-los la seva reelecció com a president (encara que tingui menys diputats que ells) per donar continuïtat a la legitimitat institucional que diu encarnar. Fer el contrari, adverteix, seria una victòria del 155.