Si visitem els teòrics de la democràcia moderna com la coneixem avui (la democràcia liberal amb totes les variants que es vulgui) ens trobem que sovint apareixen dues condicions perquè una democràcia es pugui dir com a tal: l’imperi de la llei i l’existència de societat civil.

Tant una condició com l’altra fan que, en segona instància, les institucions democràtiques de control i govern d’un país es consolidin i tirin endavant.

Però perquè aquest esquema sigui efectiu cal, primer de tot, un consens social ampli, que cadascú de nosaltres estigui disposat a acceptar aquestes condicions. És a dir calen demòcrates que assumeixin les regles del joc. No calen grans compromisos ni fer-ne militància activista de la condició de demòcrates. No cal fer-ne molts escarafalls romàntics, després un pot ser progressista, conservador o nacionalista, simplement acceptar que la democràcia, tot i les seves imperfeccions (que les té), és l’únic mètode que permet expulsar governs sense fer vessament de sang.

Però això sí, ser demòcrata requereix de l’acceptació de les dues condicions plantejades a l’inici, assumir l’imperi de la llei i l’existència de societat civil. I la democràcia requereix de demòcrates. I de ben segur és per això, que tant a Catalunya com a Espanya la nostra democràcia és feble.

El cas de Tabàrnia ha estat un experiment que m’ha semblat simpàtic fins que ha arribat la botifarra de’n Boadella, la qual cosa, en qüestió d’hores, s’ha respost amb la botifarra de l’Albà. Un i altre demostren la seva indisposició a ser demòcrates. I la rellevància mediàtica d’ambdós personatges em fa pensar que molta gent s’ha sentit satisfeta amb una de les dues botifarres.

Els anys vuitanta i noranta, els experts utilitzaven l’eufemisme «jove» per la nostra democràcia. Com que feia pocs anys que en disposàvem, els experts i opinadors acceptaven que les mancances democràtiques i de demòcrates del moment responien a la joventut del règim. Però ara, la joventut de la democràcia ja no és excusa, al contrari, són forces els que parlen de senectut de la nostra democràcia, i del 1978 com si fos la prehistòria.

Els nous nacionalismes o sobiranismes del segle XXI no reposen en el dret d’autodeterminació fixat el segle XX per desmuntar el colonialisme, responen a una voluntat uniformadora 

Avui la nostra democràcia és fràgil, més del què podríem arribar a pensar: Són moltes les persones arreu de Catalunya i Espanya que, tot i identificant-se com a demòcrates no compleixen el requisit teòric de l’acceptació del rules of law, així com, sobre l’existència de la societat civil a Catalunya estem més a prop del mite que de la realitat efectiva de disposar d’una societat civil real, lliurepensant, forta i compromesa amb el benestar de la societat catalana, un mite que donaria per un nou article.

I tota aquesta mancança i profunda feblesa de la nostra democràcia, tant la catalana (que per exemple no ha estat capaç ni de fer una llei electoral) com l’espanyola, unida a la crisi de valors propis d’Europa i el pensament occidental del temps que vivim genera molta inseguretat i incerteses a les persones.

I una resposta natural a la inseguretat és la cerca de la homogeneïtat, la creació de societats homogènies, ètnicament, lingüística o cultural. La diferència ens fa sentir insergurs, compartir l’espai públic amb el diferent incomoda, i per això alguns aposten per la uniformitat com a mètode per sentir-se segurs, fent crítica de l’enemic exterior i assenyalant la minoria interior, així com posant en crisi el model cosmopolita de la capital. I això no és un símptoma només català, ho trobem arreu d’Europa.

Els nous nacionalismes o sobiranismes del segle XXI no reposen en el dret d’autodeterminació fixat el segle XX per desmuntar el colonialisme, responen a una voluntat uniformadora molt més recent i moderna, a un principi homogeneïtzador actual per vèncer les pors. I la por sempre fa cometre errors.