Alguna cosa passa a Ciutat Vella, i és greu. La nostàlgia pel vell barri xino de Montalbán i de Carvalho, dels mateixos que enyoren un mite literari (ja que mai va existir) on la prostitució i les drogodependències convivien idíl·licament amb una vida de barri basada en la proximitat, els mateixos que des de la seva seguretat material promouen la turismofòbia sense presentar alternatives per tots i totes aquelles que simplement es guanyen la vida amb dignitat en un sector tant precari com el turisme. Aquests que assenyalo, estan deixant degradar Ciutat Vella de Barcelona.

Però no vull centrar l’article en la proliferació dels narcopisos, que certament proliferen, ni en el parc temàtic del Gòtic, que ho és, ni en el pla per remodelar la Rambla, que encara es troba en el pla teòric, ni en l’increment de la brutícia ni en la percepció d’inseguretat, ni en el decrement de l’índex de denuncia que es troba a menys de la meitat respecte el 2013 (només es denuncien un 22,7% de fets delictius segons la darrera enquesta de victimització).

La desconfiança d’un govern cap els propis serveis municipals, que certament fan el què poden, i el bonisme polític que es viu cada dia a Barcelona ens estan duent a una vulneració de drets important, i que a més, passa desapercebuda ja que no la pateixen col·lectius clarament identificables subjectes de rebre polítiques d’inclusió com qui rep unes píndoles a cal metge i que permetin notes de premsa fàcils.

De ben segur el bé públic de major referència és el carrer. Si alguna cosa és, o hauria de ser, més clarament de tots i on ens hi hauríem de desenvolupar en termes de major igualtat és el carrer.

Però perquè cadascú de nosaltres puguem exercir la nostra llibertat al carrer requerim d’uns estàndards mínims de seguretat. Si no et sents segur o segura, difícilment exerciràs els teus drets

Però perquè cadascú de nosaltres puguem exercir la nostra llibertat al carrer requerim d’uns estàndards mínims de seguretat. Si no et sents segur o segura, difícilment exerciràs els teus drets, ja que aleshores és la coacció qui substitueix la seguretat.

Sentir-se segur és la condició mínima exigible a un govern per tal que tots puguem exercir amb llibertat els nostres drets, tots els drets: des del dret a anar pel carrer amb tranquil·litat i aturar-se davant d’un aparador, fins al dret a la manifestació.

Del dret a manifestació ja se’n parla molt, és un dret sonat i prou conegut i garantit que si fa no fa, en el meu cas, exerceixo dos o tres cops a l’any, però del dret a anar pel carrer amb tranquil·litat i aturar-se davant d’un aparador ja no se’n parla tant, i a Ciutat Vella, no tinc clar que sigui un dret del tot garantit.

El govern de Colau no està per aquesta labor de garantir la convivència als carrers i places. Si li parles de drets i d’igualtat et respon en termes de serveis socials, que cal integrar i cal abordar les problemàtiques socials. I és cert, cal abordar-les, però no a costa de vulnerar drets al carrer, de permetre activitats que monopolitzen els carrers i places, ni a costa dels drets dels veïns i veïnes que volen passejar pel carrer amb els seus infants sense haver de veure escenes poc educatives. El carrer també és educatiu, i el què veiem ara al Raval no ho és del tot.

Però el què em sembla més inquietant del que passa avui a Ciutat Vella, especialment al Raval és precisament el què no hi passa. Aneu a passejar un vespre, posem per cas a les 19:30, quan tot just ja és fosc, pel carrer Junta de comerç, o el carrer Hospital i us adonareu que no hi ha dones pel carrer, i encara menys dones soles. On són les dones? Hem caigut tant baix en la convivència a la ciutat que les dones no s’atreveixen a voltar pels seus propis carrers? És que el govern feminista que tenim és permissiu amb l’exclusió de la dona a l’espai públic? És que pretenen responsabilitzar a la dona de la seva pròpia seguretat? (Al centre cívic de Sagrada Família ja programen cursos d’autodefensa) Potser aquest govern no és tant feminista com afirma ser, però el cert, és que, quan es fa fosc, amb prou feines es veuen dones pel Raval, ja han dimitit, ja les han expulsat del carrer, ja els hi han manllevat el dret a sentir-se segures al seu propi barri. I mentrestrant, en comptes de potenciar la convivència i la seguretat amb pedagogia, prevenció, Guàrdia Urbana i la resta de serveis municipals, segueixen programant cursos d’autodefensa, que segur que són interessants i una exigència del sector cupaire per seguir sembrant la desconfiança en la societat d’avui, però el què n’estic segur és que no existeix una política d’igualtat efectiva a l’espai públic que permeti exercir els drets de ciutadania al carrer per part de totes i tots.