Cap d’any accidentat, amb discurs del president Puigdemont a twitter; desitjos de felicitat pel 2016 a càrrec d’un president Rajoy més despistat, o tal vegada més melancòlic, que mai; neu a dojo a la Cerdanya; hotels a petar a tot Catalunya i tabarra minvant a internet amb allò de la Tabàrnia. Arran de l’invent, el whatsapp de tots dos anava ple d’interpretacions interessades del resultat del 21 de desembre. Per acabar-ho d’adobar, només faltava que s’hagués mort la filla d‘en Franco deixant una fortuna de sis-cents milions d’euros i que a en Jordi Pujol l’haguessin hagut d’internar preventivament a l’hospital per una pneumònia. 

-Diuen que no és res important, però ja veuràs com el dia que passi a millor vida tot seran elogis.

En Quico i l’Oleguer no solen passar junts la nit de cap d’any. Normalment, en Quico la passa a Llívia i l’Oleguer a Barcelona. A l’Oleguer li agraden els sopars íntims amb dues o tres parelles d’amics, i el Quico és més de paperets i serpentines. N’han discutit moltes vegades, però al final ho han deixat córrer, no fos cas que una xorrada com aquesta acabi trencant una amistat forjada a l’heroica resistència antifranquista i sotmesa a les proves d’esforç de la dicotomia Pujol-Maragall dels anys noranta, que va ser el primer intent de distingir entre Catalunya rural i Catalunya urbana, i dels èxits i fracassos del Barça de les darreres quatre dècades.

El cas, però, és que tornava a ser dilluns festiu, primer de l’any, i el Roure estava tancat. A més a més, el Quico s’havia quedat a la caseta aparellada cerdana fins el dia de Reis. Un altre dilluns, doncs, sense esmorzar-tertúlia d’inici de setmana. Però hi ha amistats que ho aguanten tot i sempre troben solucions. Cap a les deu del matí de dilluns, en Quico i Oleguer, fidels a la tradició, esmorzaven telemàticament junts a través d’skipe. Un duia anava en pijama de ratlles i s’havia instal·lat a les golfes de casa seva. L’altre duia un pijama de quadres i s’havia amagat al despatxet del seu pis de l’Eixample. Cadascú al seu racó. Les dones, de moment, no en sabien res.

-Què, què feu els de Tabarpijolàndia?

-Mira, Oleguer, no m’atabalis, que això està ple com un ou i no es pot anar en cotxe enlloc.

-Bueno, però a la festeta de l’espanta-sogres sí que heu pogut anar, no?

-Sí, això, sí. L’hotel és a tocar de casa i s’hi pot anar caminant. I tu què, vas badallar gaire o el soparet es va animar parlant de política? El teu cunyat hi era, oi? 

-Sí, aquest no falla mai. I a sobre, va venir carregat de dades i acudits més vells que la sopa d’all.

-Acudits?

-Sí, acudits. Vols que te’ls expliqui o amb el títol ja en tens prou?

-Tu mateix, com et vagi millor.

-Doncs comencem pels títols: Tabàrnia, Tabàrnia del nord, Tabàrnia del sud, Catabàrnia, Tarralona, Barcegona...

-D’acord, d’acord... I les dades són a favor o en contra?

-A favor o en contra de què?

-De què vols que sigui? Del procés, home! 

-Què no saps que és dels teus?

-Dels meus? I quins són els meus? Hi ha “meus” de tots colors. N’hi ha de puigdemontistes, n’hi ha que van votar l’Iceta i n’hi ha que van estar a punt de votar l’Arrimadas.

-No ho sabràs mai del cert, amb els pijos de la Cerdanya no se sap mai. Però jo crec que el meu cunyat s’ha tornat puigdemontista. Legitimista que en diu ell. 

-Legitimista? Al final tindran raó els que diuen que el nacionalisme català és d’arrel carlina.

-No. Ell diu que el resultat electoral del 21 de desembre ha enterrat aquesta llegenda. 

-Del resultat electoral del 21 de desembre tothom diu el que li rota.

-D’acord, però les dades són tossudes. A Santa Coloma de Gramenet, governada per una socialista eixerida i dialogant com la Núria Parlon, van guanyar els Ciutadans amb 21.799 vots i el PSC es va quedar pràcticament igual, però els partits independentistes van pujar més de 2.000 vots. I a l’Hospitalet del Llobregat, governada per una altra socialista de pedra picada com la Núria Marín, també va guanyar Ciutadans amb 15.799 vots més que l’any 2015, però el PSC també en va guanyar 2.396 i el bloc independentista, 3.885. I em sembla que ni Santa Coloma ni l’Hospitalet són territoris de tradició carlina, oi?.

-Què tens aquí? Què m’estàs amagant?

-Eh? No res, que com que sabia que en parlaríem, m’he preparat unes fitxes.

-Òsties, Quico! Vols dir que cal tot això per fer un cafè plegats?

-No t’ho prenguis malament, Oleguer, però ja n’estic tip de la gent que xerra per xerrar, sense dades a la ma i repetint com un lloro les consignes que llencen els departaments d’infoxicació d’uns i altres. 

-Em sembla que confons infoxicació amb intoxicació. Una cosa és excés d’informació i l’altra és manipulació de la informació.

-Molt bé, savi, molt bé. Com tu vulguis. Però el cas és que tot aquesta moda de la Tabàrnia no és res més que un intent desesperat de deslegitimar un resultat electoral advers, fruit d’una contesa que ha superat tota mena d’entrebancs. Voler enfrontar la Catalunya pretesament rural amb a Catalunya urbana és una vilesa.

-Catalunya rural? Encara n’hi ha de Catalunya rural?

-És una llegenda. Avui dia pràcticament tota Catalunya és urbana. S’assembla més un poble de Lleida a un barri de Barcelona que no pas un suburbi de Tarragona a un altre de Badalona. Avui dia les diferencies són entre centres i perifèries urbanes, com a França, més que no pas unes comarques i altres. Ara diuen que la Catalunya urbana, suposadament compresa entre les comarques marítimes de Barcelona i Tarragona, subvenciona a la Catalunya dita rural de l’interior. Però et puc demostrar que això no s’aguanta.

-Doncs apa, no te n’estiguis, home! Veig que ho dus molt preparat.

-Bé, si insisteixes, t’ho explicaré.

-No insisteixo gens, però tampoc voldria veure’t frustrat.

-Bé, doncs, t’ho explico. L’atur a les comarques del Baix Llobregat, Tarragonès, Baix Penedès els dos Vallés, Garraf i Baix Camp és molt superior al de les d’Osona, Berguedà, Garrotxa, Priorat i Pallars Sobirà, per exemple. La diferència és d’uns quants milers de llocs de treball. I d’això no en parla ningú. Tothom està molt preocupat de veure quants municipis de Barcelona i Tarragona són de majoria taronja. Que no són tants. Em sembla insultant aquesta visió supremacista de la gent de ciutat sobre la gent de pagès.

-Home, ja saps que jo no sóc taronja, però no es pot negar el mèrit d’una formació  que ha passat dels tres diputats obtinguts al Parlament de Catalunya l’any 2006, tots tres per Barcelona, als trenta-sis del 2017. 

-Hi ha hagut una concentració de vot, cosa que no ha passat al bloc independentista. Hi ha hagut un finançament extraordinari i hi ha hagut un suport mediàtic desmesurat en front d’unes candidatures clarament handicapades i privades fins i tot de la possibilitat que els seus caps de llista fessin campanya.

-Sí, però hauràs de reconèixer que representen una part molt important de l’electorat català.

-Sí, d’acord. Ho reconec. I què?

-Doncs que ara, que el PP ha quedat marginat al grup mixt, caldrà reconèixer la seva representativitat i el seu pes específic al Parlament de Catalunya.

-Que sí, que sí, que ho reconec. Però aquí, o tots moros o tots cristians, no?

-Què vols dir ara?

-Vull dir que, si Carles Puigdemont és investit president de la Generalitat i Oriol Junqueras en pot ser nomenat vice-president, no veig inconvenient en què un membre de Ciutadans pugui ser nomenat president del Parlament. Ja t’ho dic: o juguem tots o la pilota al riu.

-Però per això caldria que Puigdemont tornés de Bèlgica i Junqueras fos alliberat de la presó.  

-Alliberar Junqueras seria una jugada molt intel·ligent. Deixar tornar a Puigdemont seria massa arriscat, perquè no hi hauria més remei que detenir-lo i això comportaria un cost d’imatge internacional excessiu pel govern de l’estat.

-Un cost? No pas per a Ciutadans, que passi el que passi sempre en sortirà guanyant.

-Per això t’ho dic. Al PP no l’interessa gens haver-lo d’empresonar. Faci el que faci sempre beneficiarà a Ciutadans sens perjudicar necessàriament als sobiranistes. De fet, a tothom li va bé que Puigdemont continuï fent el seu particular viatge de l’heroi.

-Viatge de l’heroi? Quin heroi? 

-Sí, tots els herois, començant per Ulisses, Jesucrist i fins i tot el Quixot, necessiten fer un viatge, uns a Ítaca, altres al desert i altres a Barcelona, en el cas del Quixot, abans de tornar a casa plens d’aventures i coneixences i enfrontar-se amb el seu destí. L’únic perill és que li passi com al cavaller Perceval, que després d’haver tingut a tocar de mans el sant Grial va haver de passar cinc anys vagant pel món, perdut i desorientat per culpa d’una visió tan torbadora.

-Quico, què vas sopar ahir? Vols dir que no has tornat a fumar alguna cosa estranya, com quan érem joves? 

-No, estimat Oleguer, no. El que passa és que he vist la llum. I la llum només és pot reconèixer quan estàs a les fosques. Ho va dir Parmènides, el mestre de Plató, uns quants segles abans de Crist.

-Es pot saber què fas aquí dalt, a les fosques?- va sonar la veu de l’Anna pel forat de l’escala. 

-Apaga la llum, Quico, apaga la llum -va riure l’Oleguer- que la teva dona també es pensarà que t’has tornat ximple.

-Bon any, Oleguer.

-Bon any, Quico. Una abraçada.    

I van tancar els ordinadors.