Acaba de sortir un llibret molt més que interessant. Es titula Mentira y poder político (editorial Verbum) y el seu autor és el filòsof valencià Miguel Catalán. Fet i fet és el vuitè volum dedicat a l’estudi de la mentida i el seu ús social, a la filosofia, a la religió, a la moral, a la política. Hi ha un capítol esfereïdor. Defensa la tesi de que el sistema democràtic formal consisteix en un engany monumental: els poderosos de sempre governen com sempre però han aconseguit convèncer als electors de que són ells els que prenen les decisions, de manera que ja ni tan sols se’ls hi poden demanar responsabilitats. No era la intenció de Catalán fer una diagnosi del procés, però l’ha encertada de ple. Els dirigents processistes han portat a la gent a un carreró sense sortida i ara demanen novament el vot adduint que, en realitat, seguien el mandat del poble.

Hi ha un fals debat sobre si l’independentisme és una revolució burgesa o d’un altre tipus. La primera cosa és que no es tracta d’una revolució sinó d’una involució. La prova és que es reclamen hereus de 1714 (no se sap ben bé de quina part perquè Catalunya es va dividir entre partidaris del Borbons i dels Aústries). És a dir, voldrien tornar a una monarquia absolutista, perquè es miri com es miri, el regnat de Carles II no va ser una democràcia. Darrera del independentisme no hi ha la burgesia, encara que hi hagi burgesos. El que hi ha és una elit funcionarial acostumada a viure del pressupost públic i que ha albirat la possibilitat de ser els amos de tot.

Per si aquesta referència no fos suficient, està la relació entre poder i mentida, eix vertebral del procés. Els nois de la CUP segurament poden ser criticats per moltes coses, però no per haver mentit. En canvi els dirigents de Junts pel Sí han mentit una vegada i una altra, sense problemes, per què part dels seus votants semblen xalar amb aquestes mentides. Se les empassen totes, ni que siguin de l’alçada d’un campanar. De passada: els campanars també s’han apuntat a la disbauxa. Heus aquí els monjos de Montserrat criticant evangèlicament les humiliacions inadmissibles, la qual cosa exigeix passar per alt l’evangeli que diu que cal humiliar-se per esser enaltit.

Els dirigents de Junts pel Sí han mentit en afirmar que la independència de Catalunya seria un èxit  econòmic; han mentit dient que els dirigents de tot el món i una mica més enllà l’acollirien com un manà; han mentit defensant que el que va passar l’1 d’octubre va ser un referèndum democràtic; han mentit assegurant primer que la república havia estat proclamada i desdient-se tot seguit. La darrera vegada aquesta mateixa setmana, Carme Forcadell et altri,  davant el jutge del Tribunal Suprem.

La encara presidenta de la comissió permanent del Parlament no va tenir cap problema per dir primer que era respectuosa amb la legalitat del Parlament i negar-ho tot seguit. Com sant Pere, però sense santedat, en nom de la dignitat del poble, però perdent la dignitat personal.

Els seguidors d’aquesta gent que dorm perfectament de matinada menteixen quan acusen a qui no comparteix les seves dèries i opinions de ser franquistes i afegir que Espanya és una terrible dictadura. Si ho fos no podrien dir-ho, ni dormir de matinada. El que passa és que molts d’ells no se la van mirar malament la dictadura. O els seus pares. I consti que el pecat original només té cabuda dins la religió: el pare pot ser un perfecte defraudador i el fill una bellíssima persona. De tota manera no deixa de ser sorprenent que el pares de Jordi Pujol, Artur Mas i Xavier Trias tinguessin calés a l’estranger. Calia venir de família defraudadora per ser dirigent de Convergència (ara Pdecat)?

No deixa de ser sorprenent que els pares de Jordi Pujol, Artur Mas i Xavier Trias tinguessin calés a l'estranger. Calia venir d'una família de defraudadors per ser dirigent de Convergència?

El problema de les mentides, però, és acabar creient-les. Segurament això explica la situació personal de Carles Puigdemont. La gent té informació sobre el món de diverses maneres. Una, mirant-lo directament; una segona, a través dels llibres i mitjans de comunicació; finalment, hi ha la informació que arriba de la gent del voltant. Puigdemont no sortia del patí dels Tarongers, llegia els diaris que ell mateix subvencionava i mirava TV-3, i rebia informació dels afins que, a més a més, li devien el càrrec. Ha acabat convençut de les pròpies mentides i sorprès de que a Bèlgica l’entrevistin les teles com aquí s’entrevista a la Belén Esteban. I si cada vegada la diu més grossa, més entrevistes li faran, camí de convertir-se en un fenòmen de fira. O de fireta. Un èmul de l’astut, capaç de penjar a les xarxes una fotografia de Palau quan ja era a Perpinyà. De tot això en català no se’n diu astúcia sinó mentides. Com és mentida que a Espanya hi hagi una cacera d’independentistes pel fet de ser-ho.

És possible que les mentides, grosses, ben grosses, dels independentistes quedin justificades per la tendència a mentir d’un dels seus vells amics i avui competidor, el Partit Popular. Val a dir que Federico Trillo pot competir perfectament amb Raül Romeva, mentre que Oriol Junqueras professa un jesuïtisme perfectament comparable amb el d’en Mariano Rajoy.

Quan no menteixen recorren a l’ardit del jesuïta tan fumador que va anar a veure al confessor i en lloc de preguntar-li si podia fumar mentre resava va demanar-li si podia resar mentre feixa una cigarreta.