El pacte pel restabliment de la Generalitat va ser possible en un moment en el que l’entramat jurídic de la Transició encara estava en construcció. Avui, l’estat de dret condiciona qualsevol negociació i per fer-ho més difícil no hi ha cap Suárez ni cap Tarradellas.
“No oblidi senyor Suárez que un cap de govern que no sàpiga solucionar el problema de Catalunya posa en perill la Monarquia”, li va etzibar Josep Tarradellas al seu interlocutor tot encetant la negociació. “No oblidi vostè que jo sóc el cap de govern d’un estat democràtic que acaba de guanyar unes eleccions”, li va respondre el president del govern espanyol. “Si és necessari, treure un milió de catalans al carrer”, l’advertí el president de la Generalitat a l’exili. “I a mi que m’importa”, el tallà el líder d’UCD. Així es va trencar el gel entre els dos desconeguts segons expliquen bons coneixedors del tema. Després, Tarradellas va sortir del despatx i va afirmar davant els periodistes: “Tot va molt bé. Sóc molt feliç”.
Excepte la torejada davant la premsa, ens podríem imaginar Rajoy i Puigdemont reproduint un diàleg idèntic, però és més difícil fantasiar amb que fossin capaços d’arribar a un acord. Tanmateix, la nostàlgia no ens ajudarà a sortir del pou on som, ni podem reproduir esquemes d’una negociació llegendària, 40 anys després. No pas perquè el fons del conflicte hagi variat massa, més aviat el que ha canviat han estat les circumstàncies jurídiques i la desaparició dels lideratges. No tornaran ni una cosa ni l’altra. Per tot plegat, el que succeí a Madrid tres mesos abans del “ja sóc aquí”, té un valor il·lustratiu.
Visita a La Moncloa
Un vell republicà exiliat, amb els seus perseguidors franquistes encara instal·lats còmodament en els racons del poder, va arribar a l’aeroport de Barajas sense papers i convidat pel govern d’UCD, va ser rebut pel Rei i va forçar al president del govern a elegir entre reconèixer la seva legitimitat o empresonar-lo. Un jove franquista convertit en demòcrata a la mort del dictador, amb tots els partidaris de mantenir viu el Règim esperant un error fatal per desfer-se d’ell, va optar per acceptar la continuïtat d’una institució nascuda (o renascuda) gracies a la legalitat negada i combatuda fins a la mort pels seus.
Una situació complexa i perillosa, resolta amb més literatura de reconeixement que amb dret administratiu i poder real. Josep Tarradellas va acceptar el decret de restauració de les institucions històriques signat pels hereus del general Franco per que li atorgava l’honor i el reconeixement com a president de la Generalitat, malgrat en realitat només disposaria inicialment del poder corresponent a la presidència de la Diputació de Barcelona. Ningú es va enganyar en aquell moment, les dues parts sabien exactament el que feien i ho varen saber assumir, evitant una gran decepció popular a Catalunya i una reacció airada del franquisme més intransigent.
Suárez y Tarradellas varen obrir un espai de virtualitat política que els va permetre impulsar uns acords aparentment impossibles en aquell moment: l’assumpció d’una institució de la legalitat republicana per part d’un monarca hereu del franquisme. I ho varen poder fer gràcies a la fràgil legalitat imperant en aquells anys compresos entre el referèndum de la Reforma Política i el referèndum de la Constitució. Aquell context històric de construcció d’un estat de dret democràtic va ser clau per l’acord; però ara, el resultat d’aquell període, la legalitat constitucional, és el gran obstacle per a la creativitat política exigible per enfrontar la crisi institucional existent entre la Generalitat i l’Estat com a conseqüència del desafiament independentista i l’immobilisme del govern del PP.
Quanta anys després del retorn del vell i honorable exiliat del Clos de Mosny, aquelles institucions històriques restablertes com a punt de partida de l’Estat de les Autonomies són a punt de ser intervingudes pel govern central fent ús de les prerrogatives constitucionals. Una situació delicada política i socialment, amenaçadora de l’estabilitat econòmica i incomoda pel futur de les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Les condicions jurídiques no ajuden als polítics valents, si fos el cas que n’hi haguessin de polítics valents.
