El protagonista absolut d'aquest vell joc d'embolics és Carles Puigdemont, unes vegades fent de gat i altres de ratolí. Després dels dies greus viscuts entre els plens del mes de setembre i l'ingrés a la presó preventiva d'Oriol Junqueras i la resta de dirigents independentistes que van acudir a la cita amb els tribunals, el 21D va obrir un període de càbales i excentricitats que hauria de finalitzar com a molt tard el 31 de gener, quan es pugui comprovar si el diputat proposat per a la investidura es presenta davant el ple del Parlament o si força la represa del joc, provocant unes noves eleccions, enrocant-se en la seva pretensió d’únic president legítim.

El joc seguirà girant al voltant del protagonista belga fins a aquella data. En la seva condició de fugit de la Justícia espanyola, Puigdemont assumeix el paper del ratolí desafiant i xerraire amb el que obté l'aplaudiment fàcil dels seus seguidors personals als quals infon l'esperança d'un retorn segur d'aconseguir la investidura. Com líder d'JxC, el seu grup parlamentari privat, fa de gat vigilant de ratolins ambiciosos, predisposats a menjar-se el formatge presidencial quan es materialitzin els obstacles d'assumir la presidència sense tornar a Barcelona. Com a soci d'ERC, el paper que li correspon és el del ratolí que no aconsegueix obtenir les plenes garanties del gat republicà, poc parlador, esquiu davant el perill d'haver de arriscar cap altra imputació a les seves files per sostenir al límit la legitimitat de les seves aspiracions. En la seva posició de dirigent del PDCat torna a ser gat distant, displicent envers uns ratolins amb escàs marge de maniobra, dels quals espera respectuós seguidisme als seus plans.

Els gats cacen sols, els polítics felins calculen els moviments dels seus col·legues. La coincidència del viatge de Puigdemont a Copenhaguen i l'anunci per part de Roger Torrent de la candidatura de l'expresident de la Generalitat a la investidura han servit per posar de manifest l'instint dels caçadors prudents, encara que alguns d'aquests no siguin polítics sinó jutges .

La Fiscalia va demanar reactivar l'euroordre contra Puigdemont, aprofitant la suposada predisposició de les autoritats de Dinamarca d’enviar al diputat de JxCat a la Justícia espanyola. No obstant això, el jutge Llarena va desatendre la sol·licitud del fiscal. Al cap i a la fi, Puigdemont podria presentar-se voluntàriament a la convocatòria cursada per Torrent per a defensar el seu dret a ser investit president de la Generalitat per la majoria independentista de la cambra catalana. ERC no col·labora amb la justícia que manté a la presó preventiva a Junqueras, però està lògicament al cas de la molt probable detenció del candidat a la investidura de presentar-se a la sessió parlamentària i de la poca predisposició de Puigdemont a sotmetre’s a la injusta presó preventiva que pateix el seu exvicepresident.

En el seu doble paper de gat i ratolí en aquest esperpèntic joc transmès en directe a tot Europa, Puigdemont és conscient dels interessos existents. De la paciència i determinació de l'Estat per a jutjar-lo; de la inquietud a ERC pel pressing legitimista del que és objecte i de la voluntat dels republicans de posar en marxa com més aviat sigui un govern real amb el menor risc jurídic possible; de la fragilitat de la immunitat parlamentària, l'últim argument esgrimit per mantenir viva l'opció d'un retorn sense detenció; de l'enuig creixent en el seu partit per la seva resistència a acceptar la realitat i del nerviosisme a Junts davant la confirmació que el seu líder no comparegui a la sessió d'investidura i hagin de enfrontar-se a l'eventual elecció d'un substitut entre ells. Els gats i els ratolins d'aquí sembla haver-se posat d'acord en esperar a veure què decideix el seu col·lega belga. Total, són 10 dies.