Curs acadèmic 97-98. Universitat Pompeu Fabra, tarda d’hivern i fred. A la facultat de Ciències Polítiques hi ha prevista una conferència magistral de Jordi Solé Tura, exmilitant del PSUC, pare de la constitució i posteriorment ministre socialista de Cultura.

Entre moltes altres coses, Solé Tura explica: «Un bon dia em vaig trobar cara a cara amb la persona responsable de que jo anés a la presó. Aquella persona em va enviar a la Model. Aquella persona fou qui va em va manllevar uns quants anys de la meva vida. I amb aquella persona jo havia d’asseure’m i redactar junts el què havia de ser una constitució. Tenia dues opcions: mirar-me aquella persona amb els ulls del ressentiment del passat, del mal que havia comès o mirar-me'l amb la vista fixada endavant, cap el futur i amb la convicció de que, el què ens proposàvem fer, era esperançador perquè ningú més passés el què nosaltres havíem passat».

Òbviament els sofriments que van patir els lluitadors contra la dictadura poc tenen a veure amb la situació actual, en la que sortosament ens movem en una lògica democràtica i, com en totes les democràcies, aquesta també té els seus propis sistemes de defensa i protecció de la mateixa, com la tipificació dels delictes per sedició o el mateix 155. 

A la vegada que poc té a veure també l’exili dels lluitadors antifranquistes amb la situació de Puigdemont, el qual està fent molt mal frivolitzant la paraula exili. Puigdemont simplement es troba pròfug de la Justícia perquè és incapaç d’assumir la responsabilitat de les seves decisions. Personalment, Junqueres i Forn em mereixen molt més respecte polític i intel·lectual.

En qualsevol cas, més tard o més d’hora, Junqueres i Forn sortiran de la presó, i quan ho facin de ben segur ens explicaran la seva experiència i les seves vicissituds, les quals segur que no seran ni tant amables ni simpàtiques com les de Puigdemont. La privació de llibertat és una cosa molt seriosa que no s’ha de desitjar en cap cas i mai a ningú.

Però insisteixo, més tard o més d’hora, Junqueres i Forn sortiran de la presó, i quan ho facin potser sentiran de prop el dilema que en el seu moment se li va plantejar a Solé Tura, és a dir: «Em poso a treballar en clau futur?, per aconseguir un nou pacte?, una nova taula de diàleg i entesa?, no només amb Espanya, sinó també amb la resta de pobles d’Europa ja que Puigdemont ha trencat molts ponts amb Europa?; o em disposo al revantxisme?, a fer política des dels budells tal i com fan diversos líders de Ciudadanos i el PP?, els quals creient-se més patriotes que el Cid, ells si que estan trencant Espanya.

Tots hi tenim a dir si volem que Europa i Espanya esdevinguin espais de convivència o esdevinguin per alguns espais de sotmetiment. Per mi no és el mateix una Espanya i una Europa on tots hi participem activament o una Espanya i una Europa on uns quants hi participin en positiu i altres s’hi sentin sotmesos. I això sembla que a Cs i al PP els sigui igual, per ells allò important és salvaguardar l’essència d’Espanya, la seva idea romàntica, exactament igual que els nacionalistes catalans amb Catalunya, que posen la idea de país per damunt de les persones que hi viuen.

I en aquesta feina futura, que caldrà fer, Junqueres i Forn hi tindran un paper com a responsables públics i polítics del què hem viscut fins ara. Tan de bo que quan surtin de la presó sigui l’hora de parlar de les persones i de posar les idees al seu servei no del sotmetiment de les persones a les idees, o pitjor encara el sotmetiment de les persones a les idees, i aquestes idees sotmetre-les a la voluntat d’un sol home, Puigdemont, el qual ja no sap com sortir-se’n.

La veu de Junqueres i Forn serà escoltada, valorada i esperada quan surtin de la presó, i probablement aleshores, tindran a les seves mans la responsabilitat més gran que mai han tingut vers la seva gent.