La supèrbia es defineix com un sentiment de superioritat front als demés, que provoca un tracte distant o despreciatiu. D'això en té, i massa, l'equip de Mariano Rajoy Brey. ¿O no és una mostra de supèrbia el que va dir dilluns la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría: “Rajoy ha escapçat els partits independentistes”.

A més d'exhibició de supèrbia, arramba amb diferents conceptes bàsics de la democràcia: la independència judicial, el consens entre els partits que protegeixen els principis constitucionals o, el que és pitjor, la confiança dels ciutadans perquè s'adonen que no és la Llei la que vetlla per ells, sino l'arbitrisme i l'ànsia de quedar per sobre de tots.

La supèrbia d'uns xoca amb una altra ceguesa: les mentides dels altres. Perquè els independentistes naveguen en direcció similar i es colpegen mútuament amb els rems. No es perdonen.

El que està a la presó –Oriol Junqueras- assenyala al fugit –Carles Puigdemont-  que gaudeix de l'òpera sense fer front a les seves responsabilitats, com bé li atribueixen. Aquí es demostra que els ideals poden perseguir-se per métodes diversos, però que el grau de comoditat o incomoditat que es mantengui suposa diferències notables.

En el que uns i altres coincideixen, els de Rajoy i els que porfidiegen per la República catalana, és en la mentida. Menteixen els sobiranistes que sostenen que en aquest marc no hi haurà desigualtat, les empreses retornaran de bon grat, els ciutadans viuran en condicions òptimes i Europa els acabarà aplaudint. El Gobierno de don Mariano menteix quan sosté que la seva intenció és exclusivament assolir el bé dels catalans i dels espanyols, per sobre de qualsevol altre situació conjuntural i irrisòria: llegeixi's la descomunal corrupció del Partit Popular.

Ambdós menteixen i ho saben perquè treballen avantposant el seu propi benefici a qualsevol altra consideració. En aquestes hores prèvies a les urnes, cal convidar els ciutadans a pensar amb molta calma a qui li donen el poder.

I demanar també a la resta de formacions polítiques que practiquin el seny i que busquin, des del diàleg, fórmules per a millorar el gran objectiu del benestar social i del progrés.

Es tracta, al cap i a la fi, d'obrir les portes a un futur millor i d'alleugerir el desànim i el disgust que cap ciutadà d'aquest país es mereix.