Veure exercicis de cinisme polític en les forces conservadores és trist, però en qualsevol cas, dins el meu esquema mental és previsible. Ara bé, presenciar un engany, com el que estem vivint ara per part dels Comuns només denota desesperació.

La setmana passada Xavier Domènech publicava a El Periódico un article que em vaig llegir amb interès Un 'New Deal' para Catalunya ja que com a socialdemòcrata i traductor de F. D. Roosevelt al català el títol era suggerent.

Ahir novament a El Periódico en Gerardo Pisarello tornava a la idea del New Deal en el seu article ¿Por qué Pasqual Maragall? situant Maragall a l’alçada de Roosevelt. Però cap dels dos articles explicava amb detall que és això del New Deal i en què consisteix, només buscaven associar «etiquetes boniques» com New Deal o Maragall a la seva força política.

Doncs bé, resulta que la proposta de pressupost que el govern de Barcelona ha presentat pel 2017 és de 2.736,2 milions d’euros, tot just només preveu un increment pressupostari 0,17% respecte el pressupost modificat de 2016 acordat amb els socialistes de 2.731,4, el qual, sí que representava un increment substancial respecte l’anterior pressupost també en solitari dels comuns del 11,21%.

Una de les màximes receptes del New Deal i de fet un dels “parenostres” de la socialdemocràcia és la inversió pública, la qual, atrau a la privada, creant un efecte multiplicador i així generant riquesa a la societat. Per crear prosperitat, cal invertir públicament, i a la vegada gastar en despesa social per crear les condicions bàsiques de vida de les persones, i aleshores l’economia privada es dinamitza, es creen oportunitats, ocupació i puja la recaptació fiscal cosa que permet finançar els increments de despesa i així es crea un cercle virtuós de creixement.

L’ascensor social només es potencia creant oportunitats, i això només s’aconsegueix amb esforç i amb inversió 

Els que poden reivindicar de debò el seu caràcter socialdemòcrata clàssic, amb els números a la mà, són els socialistes, en cap cas els comuns, i fins i tot, durant el poc temps que varen estar a l’ajuntament els números són clars, i si l’elector ha d’escollir entre l’original i la còpia que no ho dubti, l’original.

I aleshores ¿per què si els comuns, que tenen la paella pel mànec de l’Ajuntament parlen de New Deal mentre impulsen pírrics pressupostos municipals amb creixement proper a zero? Perquè no s’atreveixen a socialitzar, a explicar la base teòrica del seu projecte polític i sobre la que han fet el pressupost. Ells no ha apostat per les tesis del New Deal, no han apostat per la socialdemocràcia, ells aposten per les tesis postmodernes del decreixement de Latouche, la qual cosa persegueix una societat més igual, però a la baixa, provocant un empobriment general de la població, fent el pastís de la riquesa més petit per tal de salvaguardar el medi però sense crear oportunitats, i en conseqüència sense modificar l’estructura de rics i pobres de la ciutat. I no s’adonen de que precisament és la pobresa l’amenaça més important pel medi ambient a mig termini.

No qüestiono que els comuns siguin d’esquerres, però el què segur que no són és progressistes. Amb propostes d’increment d’inversió i despesa properes a zero no et pots definir com a progressista. De fet no es pot aspirar a cap mena de progrés més enllà del “qui dies passa anys empeny”.

L’ascensor social només es potencia creant oportunitats, i això només s’aconsegueix amb esforç i amb inversió no amb increment zero que implica decreixement si li restem el IPC.

Això Maragall, Hereu, Montilla i l’exconseller Castells ho sabien i per això van apostar per la inversió pública, i tota la tradició econòmica socialdemòcrata ho sap, i el PSC n’és el braç polític, i mentre feia gestió pressupostària expansiva els pares dels comuns d’aleshores parlaven de que “l’ajuntament especulava” (no se’n recorden?). Ara simplement, en campanya, pretenent amagar les seves tesis, ja que certament el decreixement no és massa encoratjador i més amb la llosa del processisme que ja ens farà decréixer prou.

Que ningú s’equivoqui, entre l’original i la mala còpia, sempre l’original.