Havia estat un cap de setmana prenadalenc, assolellat i preelectoral. Els candidats començaven a escalfar-se la boca i ja havien deixat anar algunes perles als seus mítings de campanya. Sánchez, per exemple, havia dit que primers són les lleis i després la voluntat dels homes, Borrell volia desinfectar el país i els del PP s’havien vantat d’haver empresonat o fet fugir els líders independentistes, que són els seus autèntics rivals a les eleccions:. Fins aquí, tot normal.   

En previsió i per desintoxicar-se, en Quico Pujol i Alemany havia anat divendres a Santa Maria del Mar a sentir la coral Cantiga i l’Orquestra de Cambra de Terrassa cantar el Messies de Händel i l’Oleguer Pérez-Barcons havia anat a la mani de dissabte i a la fira de santa Llúcia, que estava molt a prop. 

L’Isidre i jo esperàvem des de feia mitja hora l’arribada de tots dos, mentre anàvem comentant algunes altres notícies del procés: aparició estel·lar d’en Manuel Valls amb Ciutadans, silenci autoimposat de Giovanna Valls, la seva germana, a Facebook; primers estira i arronsa entre Junts i Separats; un Iceta que ja no pot ballar als mítings; l’Albiol reclamant un espai polític que costa de trobar a Catalunya i l’Arrimadas més contenta que unes pasqües de Nadal, fent de caputxeta vermella, segons definició de l’ínclit senyor Joan Tardà i Coma.

De temes, doncs, no en mancaven pas. Els esmorzars-debat d’en Quico i ‘Oleguer cada dilluns començaven a ser coneguts i cada cop hi tenien més gent asseguda al voltant amb les orelles dretes, fent veure que llegien el diari. Cal dir que ni al Quico ni a l’Oleguer els agrada cridar. 

-Bon dia Quico. Com estàs? Esperant el Messies?

-Hola Oleguer. Perquè ho dius això del Messies?  Tothom l’espera, al Messies, no? Els jueus, per exemple, encara l’estan esperant.

-Però el Messies que tu esperes no és el Messies dels jueus, tot i que vosaltres teniu de tot, des del profeta Moisès separant les aigües del mar Roig per arribar a la Terra Promesa, fins a un Jesucrist retirat al desert, i entrevistat pel director de TV3, abans del seu retorn i redempció de la Terra Promesa. 

-Mira Oleguer, no m’atabalis. Jo vaig dir-te si volies acompanyar-me a sentir el Messies de Händel perquè sé que també t’agrada el Nadal i aquesta és un manera molt bonica de començar a celebrar-lo.

-Sí, tens raó, però a mi m’agrada més el Messies participatiu del Palau de la Música. I, posats a triar Al·leluies, em quedo amb la d’en Leonard Cohen, que és més pagana. Ja se sap, els   postconvergents sou més de missa. 

-Una cosa no treu l’altre. I de missa ho som tots, començant per tu que et vas casar per l’església, cosa que jo no vaig fer. I no cal que ho polititzis tot, d’acord?

-Tot és política, amic meu, tot és política. Des del llaç groc que dus a la solapa fins a la marca de cava que compres pel dia de Nadal.

-Ah sí? I tu quin compres a casa teva?

-No n’has de fer res tu d’això. Però sigui el que sigui, n’estàs convidat.

-Moltes gràcies, igualment. De moment fotem-nos una cervesa i brindem per unes eleccions netes i profitoses pel país, si és que és possible. Tu ja saps què votaràs?

-Sí, em fa l’efecte que votaré l’Iceta.

-El PSC? Tornes a la cleda? 

-No. He dit que votaré Iceta, no al PSC. I, per cert, això de la cleda què vol dir, “redil”?

-En castellà es diu “redil” i en català, cleda. I tu ja m’explicaràs com t’ho faràs per votar Iceta sense votar el PSC.

-Molt fàcil. Votar Iceta és votar una possibilitat de concòrdia que va més enllà del programa socialista. I votar Puigdemont, com faràs tu, és votar a sant “Tornem-hi”.

-Mira Oleguer. D’entrada, que jo voti Puigdemont és una opció amb moltes possibilitats, però també podria ser que acabi votant Esquerra.

-Ah, carai! Llavors no votaràs exactament per la independència, sinó per la República, oi?

-M’ho estic pensant.

-Doncs, pensa-t’ho bé, perquè si votes República, potser acabaràs pactant amb els Comuns. I jo, francament, no t’hi veig. Un senyor tan assenyat com tu, Mare de Déu!

-La pregunta no és si els que som assenyats podem votar republicà o no. De fet, Europa n’està plena, de republicans assenyats. Només cal mirar a França.

-Per qui ho dius? Pel Manuel Valls?

-No. Això del Manuel Valls és una altra cosa que ara no em posaré a discutir perquè no cal. Només em sap greu per la germana i l’avi Magí. Aquest noi fa dies que no sap ben bé on va. Ni Macron el va voler a les llistes de En Marche quan es va donar de baixa del PS. Si parlem d’això ens posarem d’acord de seguida i això no té cap gràcia. A més a més, ara ja no és dels teus.

-Quina mania amb això dels meus. Jo ja no en tinc, de meus. Penso i voto amb tota llibertat.

-Amb això dels “meus i els teus”  has començat tu. Sempre estàs amb la mateixa cançó. Jo l’únic que dic es que si la batalla postelectoral s’acaba plantejant com una disjuntiva entre monàrquics i republicans, com darrerament proposa Esquerra Republicana, els “teus” tindran un problema.

-Aquest problema no és exclusiu dels socialistes, és un problema de tothom. Un problema mai  resolt que als anys setanta va permetre maquillar les amenaces del postfranquisme, però que ara torna a aparèixer. Sobretot arran del cèlebre discurs d’en Felip sisè. 

-Tard o d’hora, els problemes mal resolts sempre acaben surant. Per exemple, l’encaix de Catalunya a Espanya, que es planteja cada trenta o quaranta anys des de fa segles.

Tard o d’hora, els problemes mal resolts sempre acaben surant. Per exemple, l’encaix de Catalunya a Espanya, que es planteja cada trenta o quaranta anys des de fa segles

-Ara el problema que tenim és que aquestes eleccions estan pràcticament empatades i que l’única manera de desempatar és afegint els Comuns a la causa. I per fer això cal fixar la República com objectiu.

-Doncs estem fotuts.

-Una mica. Fins ara, aquestes eleccions estaven plantejades en clau de disjuntiva nacional i mica en mica s’ha anat passant a la clàssica divisió entre dretes i esquerres, encara que totes dues estiguin barrejades en cadascun dels dos blocs nacionals. Però si ara hi afegim el dilema entre República i Monarquia, el taulell pot saltar fet miques. Perquè, digues-me estimat Oleguer, el pare superior deixarà ser republicà a l’amic Iceta quan sigui gran? 

-No ho sé noi, no ho sé. No em facis perdre el temps en divagacions que no porten enlloc. En qualsevol cas ho tindrà més fàcil si obté un bon resultat, no?

Va ser llavors al Quico es va ennuegar i li va tenir un atac furiós de tos, l’Isidre es va alarmar i jo, per desdramatitzar l’ambient, li vaig demanar un tallat i una magdalena. 

-Què noi? Tu sí que vols recuperar el temps perdut?- va dir-me l’Isidre amb ulls divertits.

-Potser sí, potser sí -li vaig respondre- deu ser l’inconscient. Però, creu-me, te l’he demanat sense adonar-me’n.