El PDCat, hereva de l'antiga Convergència, apreta per tornar a repetir el Junts pel Sí. Ara, però, amb un candidat que farà campanya des de Brussel·les. A diferència de 2015, les entitats independentistes ANC i Òmnium no són tan beligerants. Esquerra, per la seva part, veu que té el triomf a tocar i posa prou condicions perquè no siguin acceptades. La llista unitària independentista és difícil, gairebé impossible. Dimarts 7 de novembre és l'últim dia per registrar les coalicions electorals, però els partits poden presentar marques blanques, que després són retirades.

Totes les enquestes donen que Esquerra seria la primera força política. El seu cap de llista, Oriol Junqueras, sens dubte, seria el primer candidat a presidir la Generalitat. En el cas de fer una coalició electoral, hauria de cedir el lloc de privilegi a Carles Puigdemont. Les relacions entre ells mai no han estat massa fluïdes. Des d'un inici a la Generalitat hi havia recances i malfiances. Les topades eren habituals i un equip tant d'ERC com del PDCat es van posar mans a l'obra per llimar les diferències, la qual cosa van conseguir, si més no en aparença. Al final, van assolir que mantinguessin una relació cordial i parlessin sense embuts.

Però la jornada del 26 d'octubre es va tornar a trencar la confiança entre ells dos. Puigdemont estava disposat a convocar eleccions, tal i com li havia promés a Íñigo Urkullu. Junqueras no es va oposar, en un primer moment, però va fer servir una reunió interna del seu partit per amenaçar a Puigdemont de que si convocava eleccions ERC sortiria del Govern. Puigdemont, després de sentir com el carrer li cridava "traïdor", amb unes masses atiades des del darrera per ERC, i també la CUP, va fer marxa enrera i va decidir la proclamació unilateral de la república catalana.

Aquesta malfiança s'ha vist enfortida amb el viatge de Puigdemont a Brussel·les. Junqueras no en sabia res. Era un dels plans esboçats, però no decidits ni acordats. I, encara més, Junqueras ara està a la presó d'Estremera i Puigdemont es passeja per Brussel·les i va concedint entrevistes.

El 2015 va haver un pressing fortíssim perquè Esquerra acceptés anar en coalició. Ara, aquest no existeix. Els publicistes processistes estan més callats. Tant l'ANC com Òmnium estan controlades per persones de confiança de Junqueras. Agustí Alcoberro. vicepresident de l'ANC, és historiador com Junqueras i són amics des de fa anys. Marcel Mauri, portaveu d'Òmnium, per la seva part, va cessar d'assessor personal de Junqueras hores després que assumís el càrrec arran de l'empresonament de Jordi Cuixart. Esquerra controla totalment les dues organitzacions, la qual cosa no era igual dos anys abans. Llavors, Carme Forcadell (ANC) i Muriel Casals (Òmnium) van precedir Artur Mas i Junqueras, deixant Raül Romeva com a cap de llista.

Condicions

Fins i tot, mentre que des del PDCat Marta Pascal no s'està de dir que buscaran l'acord electoral de totes totes, des d'Esquerra es posen suaument condicions. Per ERC, la llista hauria de ser el més àmplia possible amb la incorporació, també, dels Comuns d'Ada Colau (que ja han escollit Xavier Domènench com a cap de llista) i la CUP, que juga fins a l'últim segon sobre si es presenten o no i de quina manera, per anar en solitari, com fa poc més de dos anys, quan vn conseguir aguantar el pressing, sobretot mediàtic.

Qui parla més clar dins d'Esquerra és Joan Tardà. Ja ha dit i repetit que cal anar cadascun amb la seva pròpia llista amb punts programàtics comuns, això sí, com l'alliberament dels polítics empresonats i la retirada del 155. A més, ha deixat caure que el programa d'ERC podria incloure la referència a buscar un referèndum pactat, un dels punts estrella dels comuns podemites. Aquest aspecte no està considerat, ara per ara, pel PDCat, que ja ha començat la seva campanya amb la invitació a Brussel·les d'alcaldes on dimarts podran assistir, previsiblement, a un mitin de Puigdemont. Mentre, Junqueras segueix tancat.