Els socialistes van trigar més de cent anys a esdevenir una força política d’esquerra reformista moderada després de ser durant dècades una força política d’esquerra revolucionària.

Els grans lideratges socialistes dels anys vuitanta i noranta, amb Gonzalez a Espanya i Maragall a Catalunya, van trigar més de dues dècades en començar a viure un mínim desgast que finalment els va dur al retir.

Els comuns en canvi, van fer aquest procés de l’assalt del carrer el 15M, a l’assalt institucional en només 4 anys, de maig de 2011 a maig de 2015.

I els lideratges dels comuns, ja avui, encapçalats per Iglesias a Espanya i Colau a Barcelona, tot just 4 anys després de la seva eclosió, ja mostren clars símptomes de debilitat. 

Iglesias, superat per la supèrbia, no és capaç d’apaivagar les lluites internes caïnites, cosa molt pròpia de l’esquerra revolucionària. En comptes d’utilitzar el diàleg i l’entesa, utilitza els reglaments i els estatuts interns contra els adversaris com autèntiques lloses de pedra picada. De la mateixa manera que el PP fa amb la Constitució Espanyola, imposar-la tant si com no, sense entendre que la clau pel compliment de la norma està en la seva acceptació social i la seva capacitat de reforma i adaptació als temps.

Colau de mentre, ja sigui per la manca de compromís amb el seu propi govern, o la por a perdre un enfrontament intern dins les seves pròpies files, ha estat incapaç de defensar la tasca del seu propi govern. El govern municipal de Colau ha caigut per només 300 vots en una consulta interna en la que ella no s’ha posicionat, quan de fet l’acord de govern inclou la seva firma. No ha defensat allò que tot just fa un any i escaig rubricava.

Si cerquem exemples de líders barcelonins en aquesta mateixa tessitura ho trobarem per exemple en Clos, quan, poc després del Fòrum de les Cultures de 2004 ja no en parlava, i temps després reconeixia errades. Però són ben escassos els exemples en què un alcalde no defensa el seu propi equip de govern.

Barcelona en comú s’ha partit per la meitat i no sabem si Colau representa el 54% guanyador, el 45% defensor del pacte de govern o el 1% blanc (com va fer el 1 d’octubre). L’actual alcaldessa ja no la podem situar com un dels grans lideratges d’aquesta ciutat, ara representa una part del seu propi partit, i l’acceleració del temps polític li ha fet cremar les etapes vertiginosament. Ja no es l’alcaldessa indiscutida que ens representava a totes i tots amb declaracions valentes, populars i sinceres, com quan va qualificar de massa primes les models que desfilaven per la passarel·la de la moda de Barcelona.

Avui la posició de Colau és més semblant a les darreres etapes del govern socialista, o a la posició de l’alcalde Trias post-Can Vies, que no pas a la dels grans alcaldes de la nostra ciutat, des de Rius i Taulet a Maragall. I si una cosa es sabuda de Barcelona, és que la ciutat és molt exigent amb els seus alcaldes, i no perdona que la seva agenda sigui subordinada a cap altre interès que no sigui el de ciutat.

El tactisme, l'excés de prudència i la por mai han estat bones acompanyants per una ciutat acostumada a plantar cara davant de qualsevol injustícia d'arreu

El tactisme, l’excés de prudència i la por mai han estat bones acompanyants per una ciutat acostumada a plantar cara davant de qualsevol injustícia d’arreu.

La reacció contundent que hagués fet falta des de Barcelona davant de la fugida de talent, d’inversió i d’empreses de la ciutat per culpa “el procés” no ha arribat mai. I no oblidem que quan marxen les empreses de Catalunya aquestes no es trobaven ni a Garriguella ni a Cantallops, es trobaven en bona mesura a Barcelona, i no ha estat l’alcaldessa qui ha sortit en defensa de l’estructura econòmica, d’ocupació i treball, d’inversió i talent de la nostra ciutat.

Ara doncs, Barcelona es troba novament en transició, no sabem cap a on, ni cap a qui, però és clar que el moviment ja ha començat, el declivi està en marxa, l’acceleració del temps és un fet i Barcelona no s’atura.

A Bladerunner, el Dr. Tyrell ja li va dir al replicant Roy Batty: «La llum que brilla el doble, també dura la meitat, i tu has brillat molt intensament».