Fa cinquanta anys, o seixanta, quan es va inventar la televisió, tenia molt de sentit que es creessin mitjans públics.

Des de l’inici de la televisió i durant tota l’època analògica, la producció audiovisual era cara i feixuga, calia infraestructura, personal i temps per fer continguts. Però la inversió s’ho valia ja que el retorn social era important. Davant de la poca oferta audiovisual, els missatges arribaven a un gran gruix de la societat.

Tenia tot el sentit del món que les institucions muntessin canals públics ja que, en un sector tant estratègic aleshores com l’audiovisual.  Calia ser-hi, en bona part també per dinamitzar i afavorir el desplegament audiovisual del país.

La televisió pública va néixer amb la missió de entretenir, informar, i traslladar valors (a més del factor lingüístic de TV3) i, a grans trets, complia amb l’esmentada finalitat durant tota l’etapa analògica, tot i que, de ben segur, en podríem fer moltes crítiques.

Però, i ara? Tenen sentit les televisions públiques en l’era digital?

Amb les audiències absolutament fragmentades (ara un 18% de share es considera un èxit, fa trenta anys seria ridícul) per la multiplicació de la oferta televisiva, més la irrupció de nova competència com les plataformes de contingut a la carta, més totes les plataformes que allotja internet, un canal públic ja no pot ambicionar d’informar, entretenir i traslladar valors a un país, ja que el país ja no el té de referent, el mitjà públic esdevé “un entre tants i entre moltes opcions”. 

Fins i tot el concepte “televisor”, com a electrodomèstic, ja ratlla l’obsolescència. Poc a poc ja està deixant d’existir, per posar en valor un nou concepte: el tenir una pantalla de qualitat a casa que sigui multifuncional.

A la vegada, la producció audiovisual s’ha abaratit tant amb la revolució de les TIC que tothom pot emetre continguts audiovisuals. A través de Youtube, posem per cas, o fins i tot fer connexions en directe amb Instagram. Tota la infraestructura necessària per la producció audiovisual pot quedar reduïda a un telèfon intel·ligent.

I al banalitzar-se tant els continguts audiovisuals, les grans empreses audiovisuals han de cercar fets diferencials que els situïn per damunt de tota aquesta competència. Ja no poden pretendre només informar, això ho pot fer qualsevol i més de pressa i tot, cal cercar l’impacte visual més enllà de la informació en si mateixa. Cal incorporar efectes visuals de caire estètic o impactant en el contingut informatiu, de manera que s’incorporen elements d’entreteniment i/o espectacle en la informació.

Algú creu que sense TV3 els nivells de mobilització i conflicte nacional amb el procés haguessin estat els mateixos? TV3 és un element instigador de la noticia, no només l’informador

Amb la crisi dels refugiats siris en vam viure un cas absolutament paradigmàtic d’això: el setembre de 2015 la fotografia d’Ailan, el nen refugiat trobat mort a les platges turques (i que tots tenim a la memòria) va donar la volta al món, va colpir milions de cors de la ciutadania europea i mundial. Però no ens fem trampes a nosaltres mateixos, des de molt abans que aquell intrèpid reporter gràfic fes aquella fotografia i la divulgués, ja sabíem que estaven morint centenars de persones ofegades al mar dutes per la desesperació de la guerra. Ja sabíem que homes, dones i nens es llançaven a l’aigua amb bots precaris i un risc enorme de no arribar. La fotografia d’Ailan pot ser artística, colpidora i duríssima, però no tenia valor informatiu. Tot allò que explica la foto ja ho sabíem amb anterioritat, però en canvi tots els serveis informatius, públics i privats, se’n van fer ressò quan en realitat, era més noticia la consecució de la imatge mateixa que no pas la crisi de refugiats. Probablement, si no s’hagués disposat de la fotografia, aquell setembre de 2015 s’hagués parlat de la crisi de refugiats en un pla de rellevància molt inferior.

D’aquesta manera, doncs, ens trobem en l’era digital, que els propis mitjans de comunicació generen la noticia i no a l’inrevés. Un esdeveniment esdevé notícia en la mesura que un mitjà el cobreix, sinó no és notícia.

Hem vist com TV3 cobria actes i esdeveniments simbòlics sobiranistes amb una presència de persones molt inferior a la inauguració, per exemple, de la darrera exposició temporal del Museu Picasso, la qual segurament té major transcendència que un acte sobiranista de tants.

Algú creu que sense TV3 els nivells de mobilització i conflicte nacional amb el procés haguessin estat els mateixos? TV3 és un element instigador de la noticia, no només l’informador.

En l’era digital la realitat ja no s’explica, també és crea, a la vegada que som testimonis de com les línies editorials i d’opinió dels mitjans s’emmotllen als governs de torn.

Veiem com, precisament, el prime time del 324 (canal públic de notícies) es dedica a la opinió i no a la notícia.

A València el PP va tancar d’un dia per l’altre el canal autonòmic Canal 9. Aleshores les esquerres van reaccionar compulsivament prometent que una de les primeres coses que farien quan governessin seria reobrir Canal 9. Però des del 2015 que estant intentant respondre a una pregunta i no acaben de treure’n l’entrellat: Quina raó de ser tenen els mitjans públics més enllà d’esdevenir la corretja de transmissió del govern de torn? Imagino que d’una manera o altra acabaran responent-la, potser cercant continguts més locals, com les televisions d’ajuntaments, o fent una aposta pels valors i l’entreteniment conjugats, o potser faran directament una plataforma de continguts a la carta gratuïta, no ho sé, però tal i com coneixem avui els mitjans televisius públics tinc la impressió que no compleixen amb cap de les finalitats pels quals varen ser creats. Mentre que el món audiovisual ja és prou dinàmic com per deixar-lo caminar sol i dedicar els recursos públics a necessitats més prioritàries.