catalunya
Última sessió del Parlament del 27 d'octubre
|
Fuente
:
ACN / Arxiu

I si diem la veritat?

335
Mon, 20 Nov 2017

La precampanya ja està en marxa, els titulars i les declaracions grandiloqüents també, i els candidats s’afanyen a tancar llistes amb líders d’opinió, independents i hiperventilats. Tots ja es troben a la graella de sortida apunt per la carrera del dia 21 de desembre.

Però una de les coses que no acaben de materialitzar-se és l’estima i el respecte a la veritat.

Què magnífica que seria la campanya si tots els candidats i candidates, tots, diguessin la veritat sobre alguns aspectes absolutament fonamentals de la situació política catalana. Jo humilment en proposo algunes:

La primera de les grans veritats és que no hi ha “república”, hi va haver DUI el 27 de setembre, però el què és evident és que no vivim en la república idíl·lica que ens varen prometre (sense llistes d’espera i gelat de postres cada dia) i que, segons ells, tenien suficient majoria per declarar.

La segona és que els dies 6 i 7 de setembre es varen produir uns fets al Parlament fora de l’estat de dret, que significaven la pràctica dissolució i derogació del mateix Parlament i de l’Estatut. El Parlament ja no es va reunir més tret de les dues sessions convocades a instàncies del govern. El control democràtic va desaparèixer, i l’oposició va ser silenciada en seu parlamentaria estroncant el calendari de sessions del curs polític.

La tercera és que es troben convocades eleccions autonòmiques, ni són plebiscitàries i encara menys una segona edició de plebiscitàries ja que les del 2015 tampoc ho varen ser. Una altra cosa és la lectura que uns i altres en facin, però no confonguem la realitat, amb la interpretació de la mateixa.

La quarta és que Espanya és una democràcia, amb totes les imperfeccions que es vulgui, i amb totes les mancances que cal corregir i esmenar, però tractar Espanya com un estat totalitari és fantasia, i no genera altra cosa que incredulitat i cares de sorpresa en tota la gent forana que ha escoltat discursos independentistes. Fins i tot Amnistia Internacional no veu que els consellers empresonats siguin presos polítics i té seriosos dubtes sobre els Jordis.

La cinquena és que la Transició espanyola, com de fet totes les transicions democràtiques, va rebre pressions de sectors no democràtics. El cas de Xile és potser dels més paradigmàtics, ja que la varen fer amb el dictador viu. No existeix una transició idíl·lica, on de cop i volta tota una societat, al cent per cent es fa demòcrata d’un dia per l’altre. Tota transició és resultat d’un acord entre les forces vives d’aquell moment històric, res més. I ni unes són bones i d’altres són dolentes. Totes són criticables, però reconeguem que totes són acords i que en concret l’espanyola ens ha dotat de quatre dècades de prosperitat.

La sisena és que l’independentisme no és europeista i ho expressen amb la bona acollida amb que reben els independentistes els únics suports des d’Europa, el dels euroescèptics i l’extrema dreta europea. Compte! No tot s’hi val en política.

La democràcia no és la dictadura de la majoria, és el govern de la majoria amb respecte a la minoria

La setena és que efectivament en democràcia tot és possible, i tot està per fer (com diria Martí i Pol) però que són tant importants el mitjans com els fins. Les regles de la democràcia hi són precisament per no haver de claudicar i rendir-se davant de la voluntat humana, d’un de sol, o d’un col·lectiu. La democràcia no és la dictadura de la majoria, és el govern de la majoria amb respecte a la minoria i a la llei, la qual, és el resultat de la voluntat democràtica una vegada li hem tret totes les estridències del moment polític.

La vuitena, i aquesta és innegable i la veiem diàriament és que a la societat catalana hi ha “odi”, i malauradament cada vegada més desacomplexat, i qui guanyi les eleccions podrà escollir si alimentar-lo en benefici de la seva opció política o combatre’l amb la força de la democràcia.

La novena és que l’independentisme català ha aconseguit despertar socialment el nacionalisme espanyol. Fa vint anys fins i tot el PP defensava ser hereu del catalanisme polític, tot el Parlament era fill del catalanisme entès com una manera d’entendre i de fer la política. Avui el catalanisme no només es troba dividit sinó que també ha perdut molta representativitat social en favor d’un nacionalisme espanyol que creix i es mostra amenaçador.

I la desena me la va dir un jove botiguer de l’Eixample: «No pateixen les 2.500 empreses que han marxat, patim els que ens quedem» i per que aquests, treballadors i treballadores, petits empresaris i comerciants que és del tot pertinent i necessari dir la veritat i a ser possible posar damunt de la taula el programa social, encara que potser això ja sigui demanar massa a segons qui.

 

Joan R. Riera és editor