La resurrecció política dels joves hereus de CDC podria ser un factor determinant per inclinar d'un costat o un altre el resultat d'aquesta crisi pública entre ERC i Carles Puigdemont. No obstant això, el ressorgiment del PDCat no és cosa senzilla, donada la seva extrema debilitat, provocada bàsicament per la corrupció dels seus vells dirigents i agreujada per la marginació imposada per Puigdemont en la creació de JxCat. Les relacions entre ERC i el PDCat no han estat mai bones, especialment des del mes de juliol, quan els republicans van prendre consciència de l'escàs interès dels seus socis exconvergents per assumir riscos en la preparació del referèndum de l'1O; de tota manera, és molt pitjor la relació amb el grup d'amics de Puigdemont que conformen Junts per Catalunya.

L'ajornament de la sessió d'investidura ha desencadenat una tempesta de sacrificis i traïcions, tot i que aquesta decisió deixa obertes totes les portes, fins i tot la de la desobediència per proclamar Puigdemont arribat el cas. L'enuig de Puigdemont i els seus no és, doncs, pel resultat final de la suspensió, que està per veure, sinó pel simple fet que els republicans es neguessin a participar d'un ple sense cap acord ferm, a la benevolència dels capricis del candidat a la investidura.

La insubordinació tàctica d'ERC va ser com una explosió del descontentament acumulat en els últims sis mesos. L'exhibició de les diferències es va deure a l'experiència acumulada pels republicans durant el fatídic mes d'octubre sobre els canvis d'ànim de Puigdemont, la displicència demostrada per l'expresident respecte del partit de Junqueras després de batre’l en les eleccions del 21D, la unilateralitat de la petició d'empara al president del Parlament efectuada pel diputat de Brussel·les sense encomanar-se a ningú i a la voluntat d'ERC de canviar el ritme dels esdeveniments i l'enfrontament frontal amb l'Estat.

El memorial de greuges del PDCat respecte del seu militant Puigdemont i el seu grup de diputats és essencialment emocional: JxCat menysprea sistemàticament al partit presidit per Artur Mas fins fa quatre dies, recordant permanentment la inexistència de cap dependència organitzativa. Tot i que el partit de Marta Pascal disposa d'alguns diputats fidels al grup parlamentari autònom. Arran del cop d'efecte de Roger Torrent han començat a circular espontàniament els càlculs de la distribució de forces a l'interior de JxCat: 22 legitimistes i 12 pedecats, encara que algunes fonts fixen la divisió en 19-15.

L'interès pel balanç intern de forces a JxCat no és intranscendent per al cas d'arribar fins al final l'enfrontament d'Puigdemont amb el seu partit i ERC. De moment, és només un ball de xifres per a l'especulació periodística sobre governs alternatius sense Puigdemont, una hipòtesi encara tabú entre les files independentistes, presoners del discurs del president legítim o inexorable, una teoria aliena al sistema parlamentari d'elecció del president vigent a Catalunya, però sobretot, temorosos de la reacció de la base electoral independentista davant d'una marginació de l'autoproclamat únic president possible.

En les últimes hores, ERC ha recuperat la seva idea del president simbòlic i el president executiu per sortir del pas de tanta legitimitat sobrevinguda i poder trobar un acomodament honorífic a Puigdemont, a canvi que aquest deixi via lliure a un govern que pugui començar a governar immediatament i l'elecció acabi amb el control del 155. La proposta té alguns inconvenients clamorosos. L'Estatut no contempla la figura del president simbòlic resident fora del país, ni de bon tros l'existència de dos presidents, per raons òbvies; i fins ara, els actes simbòlics del Parlament en matèria de declaracions d'unilateralitat i repúbliques invisibles han tingut un alt cost judicial, el mateix que haurien tingut d'haver-se pres acords efectius.

La gran prioritat de tots els actors és evitar el cisma de l'independentisme, que en les actuals circumstàncies equivaldria a aïllar Puigdemont i als seus fidels. ERC, per si de cas, sembla haver temptejat el mercat amb un sondeig de resultat catastròfic per a ells d'aparèixer com a responsables de la ruptura. Per això, l'amenaça d'unes noves eleccions és la gran basa de JxCat. Mentre, per PDCat i ERC la urgència és aconseguir la renúncia de Puigdemont a canvi d'una vicaria honorífica amb el menor cost possible en carreres polítiques pròpies i recursos públics a justificar. Les solucions dràstiques hauran d'esperar a l'emergència d'uns lideratges potents dels que de moment no disposa cap dels dos partits per raons diferents: la debilitat organitzativa dels successors de Pujol i l'empresonament de Junqueras, sumat al desastre electoral, en el cas d'ERC.