ERC i Artur Mas s'han transformat en sorprenents agitadors del realisme polític per evitar una nova derrota de l'independentisme per la via constitucional i judicial de seguir endavant amb el singular pla de la investidura en absència de Carles Puigdemont. Els ha entrat una pressa desconeguda per materialitzar la indiscutible majoria parlamentària en un govern real disposat a governar com més aviat millor la Generalitat, recuperant-la de les urpes del 155. No obstant això, el diputat instal·lat a Brussel·les no afluixa en les seves aspiracions i ha aconseguit el suport explícit de l'ANC, fervorosa partidària del discurs legitimista.

La connexió Puigdemont-ANC ve de lluny; heretada d'Artur Mas la relació privilegiada amb Jordi Sánchez,  l’ha va intensificar quant va assumir que ni CDC, ni PDeCAT, serien marques acceptables per sustentar una operació política de caràcter personal, transversal i d'horitzons ideològics difusos. Només l'Assemblea disposa d'una base social i militant suficient per intentar liderar l'independentisme en contra d'ERC, aspirant fallit a dirigir el moviment. L'entesa Puigdemont-ANC va fracassar en el seu intent de llista única sobiranista al servei del president cessat pel 155, llavors es van conformar amb JxCat, un succedani de la unitat, una candidatura heterogènia de fidelitats personals, ara insisteixen que el resultat electoral no admet discussió i, per tant, ERC ha de complir amb el suposat mandat de les urnes: Puigdemont, president, peti qui peti.

La tensió entre legitimistes i realistes no és altra cosa que un nou episodi de la pugna pel lideratge entre Puigdemont i ERC. L'expresident va decantar l'equilibri al seu favor gràcies a la mínima avantatge electoral obtinguda respecte dels republicans el 21D i ara reforça la seva posició amb aquesta associació definitiva amb ANC. En l'ADN fundacional de l'entitat independentista està la desconfiança davant els partits tradicionals, als que des del primer dia va assenyalar com a futurs responsables d'un hipotètic fracàs del Procés, que a la fi es va produir. La idea subjacent a la candidatura de Puigdemont de la superació dels vells partits a través d'una plataforma personalista i transversal, amb voluntat hegemònica, és molt del gust de l'ANC, convertida, de fet, en el partit de Puigdemont.

La discordança entre legitimistes i pragmàtics amenaça seriosament l'independentisme. ERC, recentment desembarcada a la real politik a força de fracassos, compta amb l'ajuda discreta del PDCat ( a qui problemes li creixen amb la sentència molt desfavorable del cas Palau que amenaça de deixar-los sense possibilitats econòmiques per rellançar la seva refundació) i amb el suport d'un estat d'opinió del sobiranisme moderat que tremola davant l'obertura d'un nou període d'inestabilitat política i social, presagi d'un nou desastre.

En aquest àmbit de fronteres difuses, que inclou al catalanisme polític més tradicional, hi ha tanta coincidència en considerar inviable la pretensió de JxCat d'investir Puigdemont com a valorar la sentència del Tribunal Suprem que impedeix a Oriol Junqueras anar al Parlament com un atac sense precedents al exercici dels drets polítics d'una persona no condemnada, una complicació molt seriosa per al restabliment de la normalitat parlamentària.

En aquest escenari doble, amb localitzacions a Brussel·les i el Tribunal Suprem, l'obertura del Parlament aquest dimecres podria suposar l’entrada en escena del factor Ernest Maragall, de complir-se les expectatives de la candidatura de l'exsocialista a la presidència de la cambra catalana, a proposta d'ERC. Segons un principi d'acord dels independentistes encara per confirmar formalment, correspon als republicans aquest càrrec. La incògnita del suport o el rebuig dels diputats republicans a la investidura virtual podria modificar la vigència del pacte per la Mesa del Parlament, de la mateixa manera que la presidència de Maragall podria també influir en el desenllaç de la polèmica reglamentista sobre la investidura.

El caràcter independent, la seva condició de pare de l'Estatut, i el seu marcat perfil d'adversari històric dels convergents, encara que aquests hagin canviat de denominació, converteixen Ernest Maragall en un president amb la personalitat requerida per plantar-se davant segons quins jocs malabars que no comptin amb l'aprovació dels serveis jurídics de la cambra. Aquesta és la pretensió d'ERC, clar que aquesta perspectiva podria desaconsellar als legitimistes l'acceptació de Maragall com a president del Parlament.