En la història de les organitzacions socialistes i de les seves línies d’actuació, es sol distingir entre el programa mínim i el programa màxim que aquestes organitzacions proposen, tot i que aquesta terminologia ha anat quedant en desús. Així, l’aspiració última d’assolir una societat sense classes, de dones i homes lliures, iguals i solidaris, que cooperen per al progrés i al benestar comuns, solia caracteritzar el contingut del programa màxim, mentre que les qüestions més immediates, per urgents i importants que es consideressin, es trobaven contingudes al programa mínim. Una bona part de les discussions al si de les organitzacions socialistes ha tingut a veure, històricament, amb la conciliació d’ambdós programes, amb la seva priorització, o amb les fórmules de transició de l’un a l’altre.
En la moderna formulació del nacionalisme, el programa màxim de qualsevol nacionalisme és l’assoliment del seu propi Estat-nació o, si ja en disposa, el fer coincidir les fronteres de la nació amb les fronteres de l’Estat, en aquest darrer cas, ja sigui provant d’englobar dins d’un mateix Estat poblacions de les que es predica que comparteixen característiques, ja sigui provant d’homogeneïtzar la població d’un Estat quan hi existeixen identitats nacionals diverses, o combinant totes dues aspiracions.
El nacionalisme català ha prioritzat en els darrers set anys el seu programa màxim, i ha estat capaç de teixir complicitats amb amplis sectors socials, per donar forma a un moviment social i polític que, per bé que també ha inclòs a persones que no es consideren nacionalistes, persegueix el mateix objectiu últim. El moviment independentista ha crescut fins a esdevenir la força dominant de la política catalana, amb una majoria parlamentària, ple domini de les institucions catalanes, incloent-hi el Govern, i massives demostracions de força al carrer, any rere any.
En aquests anys, hem vist créixer la distància que separava els imaginaris col·lectius dels nostres conciutadans independentistes i dels que no ho som, de tal manera que anava fent-se cada vegada més difícil la mútua comprensió i la necessària interlocució entre agents polítics i socials que sostenen o defensen interessos i visions legítimament diversos, i sovint estrictament contraposats. Alhora, el discurs independentista anava adquirint autonomia respecte de la realitat sòcio-política de Catalunya en el seu conjunt, i adquirint un caràcter creixentment auto-referencial.
Així, la narrativa dominant en el camp independentista sobre els fets polítics i socials pretèrits i presents ha patit un fort trasbals en comprovar que l’assoliment teòric del seu programa màxim, amb la declaració unilateral d’independència, duta a terme en dos temps (el 10 i el 27 d’octubre), no es traduïa en la seva materialització.
El que volem moltes persones és menys flamejar de banderes i menys retòrica incendiària, obrir un nou temps a Catalunya, i explorar projectes polítics col·lectius menys divisius
Davant les eleccions al Parlament del proper 21 de desembre, l’independentisme es troba, en realitat, mancat de programa. Per una banda, ha acreditat ell mateix la inviabilitat del seu programa màxim i, per l’altra, el retorn a un programa de mínims en un temps tan breu esdevindria un autèntic suïcidi polític.
Per això ens trobem, ara, davant un maldestre intent de readaptar la narrativa independentista. El balbuceig de pretextos no constitueix, però, un examen crític de l’estratègia i l’actuació dels principals actors del moviment independentista durant els darrers anys. Diuen ara que no estaven preparats, que potser no comptaven amb la majoria social necessària per tirar el seu projecte endavant, que la via unilateral potser no era la millor. Arguments, tots ells i algun més, que quan se’ls presentaven fa uns dies, des de dins o fora dels seus rengles, rebien per resposta tot tipus de desdeny i d’improperis. També ens diuen ara que passen a la pantalla de la bilateralitat o, fins i tot, de la multilateralitat, en recents paraules de la secretària general d’ERC.
No poden ocultar per més temps la greu irresponsabilitat amb la que s’han conduït. El suport a la causa independentista, essent molt significatiu, s’ha situat en els darrers anys al voltant del 37% del cens electoral català. Això és moltíssima gent, al voltant dels dos milions de persones, les aspiracions i preocupacions de les quals sens dubte no es poden ignorar ni menystenir, però no es pot pretendre legitimar en base a aquest suport l’intent de derogar l’Estatut i la Constitució, o de declarar unilateralment la formació d’un nou Estat, arriscant-se a la fractura social i del consens democràtic.
“Quan els homes ja no poden canviar les coses, canvien les paraules”, va dir Jean Jaurès. Potser ara diria que canvien de pantalla. Però el que volem moltes persones és menys flamejar de banderes i menys retòrica incendiària, obrir un nou temps a Catalunya, i explorar projectes polítics col·lectius menys divisius.