ERC i JxCat juguen a tennis taula amb les aspiracions de Carles Puigdemont, sense que cap dels jugadors estigui disposat a donar el cop de gràcia, limitant-se a tornar la pilota al camp contrari com més aviat possible. Hi ha un acord imminent, diuen cada dia els portaveus de la candidatura de Puigdemont; l'estudiarem amb afecte, responen els republicans per donar-los llargues. I així, fins a la renúncia del rival o fins que els experts dictaminin que l'electorat independentista ja ha entès que tot i haver fet tot el políticament possible, la investidura de Puigdemont segueix sent un impossible legal.

En aquest intercanvi pesat i acurat de cops entre ERC i JxC, amb el PDCat i la CUP d'espectadors de primera fila i el govern Rajoy observant amb prismàtics el desenvolupament de la partida, els jugadors tenen ben presents els greus perills que amenacen al primer que s'equivoqui. A saber: ser assenyalats com a traïdors al president suposadament legítim si s’avancen a demanar o proposar un candidat alternatiu o ser inhabilitats per permetre el reconeixement formal o la investidura d'aquest president inexorable.

La partida és un espectacle per conscienciar els votants de les renúncies justificades a què s'hauran d'acostumar, perquè tothom sap que la pilota acabarà per incrustar-se en la xarxa o per no botar a la taula reglamentària, només està per veure quin serà el contendent menys hàbil, el qual haurà de carregar amb la responsabilitat. És qüestió de temps, precisament el que necessiten uns i altres per reformular el vell relat de l'independentisme èpic, ajustant-lo a la perspectiva de noves inhabilitacions, cantades pel ministre de Justícia, Rafael Catalá; a l'abandó resignat de la via unilateral i a la renovació de la gran majoria dels seus dirigents per una o altra causa, bé per l'acció del Tribunal Suprem, bé per no acceptar alguns cap altre camí que no passi per la desobediència.

La qüestió és delicada per a l'independentisme institucional que s'acosta: com introduir el concepte de la por a l'Estat en el nou discurs sense malbaratar la confiança de milers de votants als quals se'ls ha promès una i mil vegades que res al món detindria les aspiracions de l'estat propi? Conceptes com pragmatisme o realisme tàctic davant la deriva autoritària del maleït estat poden ajudar a dissimular el temor existent entre la majoria de dirigents a ser investigats pel TS, vista la doctrina imperant de la presó preventiva sense contemplacions; aquests conceptes poden ajudar a matisar la raó del canvi però no el resultat que serà evident per a qualsevol. Oriol Junqueras ho va avançar al jutge, segons la pertinent filtració: hi ha un recorregut ampli en el marc de la Constitució.

La fórmula que finalment permeti el desenllaç de l'impasse ajudarà a conèixer el to de la nova literatura independentista i el grau de renovació assumida. És clar que tot pot quedar en no res si Puigdemont insisteix a exigir nous sacrificis a ERC, llavors no hi haurà més remei que repetir eleccions. D'evitar aquesta perspectiva que ningú diu voler (encara que no se sap si Puigdemont tampoc), l'abast del propòsit d'esmena quedarà reflectit, sobretot, en els noms del nou govern, especialment el del president i el vicepresident. Elsa Artadi i Marta Rovira encapçalen les travesses de moment. Tanmateix, les dues presenten diversos inconvenients.

La diputada d'JxC està molt escorada ideològicament cap a la dreta pel gust de la CUP; no serà acceptada fàcilment pel PDCat, partit al qual va humiliar trencant el carnet de militant quan va obtenir una plaça a la candidatura d'Puigdemont, i se sospita que podria convertir-se en una presidenta excessivament dependent i influenciable pel diputat instal·lat a Brussel·les. En el seu lloc, algunes veus apunten a la conveniència d'apostar per algun diputat amb experiència d'alcalde.

La secretària general d'ERC, per la seva banda, acumula en el seu currículum alguns fracassos rellevants, l'últim, la desastrosa campanya electoral republicana; a més, figura a la llista de pròxims compareixents davant del jutge Llarena, amb el perill inherent a la cita. En el seu lloc, guanya punts Pere Aragonès, secretari d'Economia de l'anterior govern autonòmic, l'únic de la cúspide del departament de Junqueras que no està sent investigat.