Era un dilluns radiant que convidava a l’esmorzar pausat i la conversa pacífica. En Quico va arribar al Roure una mica abans que l’Oleguer i va tenir temps de fullejar els diaris del dia. Al seu voltant, una gernació d’altres clients més joves s’afanyava amb les pantalletes espurnejants d’una trentena de dispositius mòbils. Isidre, el meu cambrer de confiança, es mirava de reüll el contrast generacional amb el seu habitual somriure bondadós, entre condescendent i burleta. 

En Quico remenava el cap en senyal de desaprovació. Res de nou: un fiscal general mort sospitosament a l’Argentina, una petita guerra de declaracions entorn de la possible aplicació de la violència estatal a la qüestió catalana, la petita brometa d’uns humoristes russos a la ministra de Defensa, molta guerra psicològica, un munt de desqualificacions personals creuades i una pila d’autojustificacions a banda i banda de l’abisme. 

Quan va arribar el socialista Oleguer, l’amic convergent ja havia triat dos temes de debat per iniciar la setmana. 

-No conec cap grup professional que es dediqui amb tanta dedicació a insultar i menysprear en públic els col·legues com ho fan els polítics de carrera. Em sembla demencial.

-Perquè et sembla demencial? En realitat verbalitzen coses que tothom pensa dels competidors. Potser se’ls hi hauria d’agrair la sinceritat. 

En Quico se’l va mirar, va apartar els diaris i va fer un glop de cervesa. “Ja ho tenim” va fer l’Isidre. “Comença la funció”

-Vaig llegir una vegada un article d’Hernan Andrès Kruse que deia que democràcia i veritat absoluta són com l’aigua l’oli i que perquè un societat sigui democràtica de debò, no n’hi ha prou que hi hagi partits polítics, parlament i justícia independent.

-Què més cal?

Cal que hi hagi respecte entre qui pensa diferent, i, sobretot capacitat de rectificar, quan un s’ha equivocat. I que aquesta rectificació no ha de ser motiu de befa.

-I qui dius que ho diu això?

-Kruse, un periodista argentí bastant conegut. 

-T’ho estàs fent venir bé per parlar del procés, oi? 

-Sempre estem parlant del procés, Oleguer. Des de fa tres o quatre anys que no parlem de res més.

-I tu creus que els teus amics de Convergència s’han equivocat, han rectificat i ara la gent se’n riu sense respecte?.

-Perdona, per començar Convergència no existeix, va morir l’estiu de l’any passat. I segon, la gent no se’n riu. Només se’n riuen els teus, que, per cert, són els que més haurien de callar.

“Això s’anima”, va pensar l’Isidre.

Però l’Oleguer és un socialista comprensiu, que de tant en tant li agrada fer-se l’erudit.     

-L’insult en política va ser definit per Ciceró el segle primer abans de Crist. N’hi va dir “argumento ad hominem” i consisteix en desqualificar emocionalment l’adversari a manca d’una argumentació més racional. Sol ser una estratègia per provocar soroll mediàtic i desviar l’atenció dels electors d’altres temes sobre els que no té res a dir o alguna cosa a amagar. L’atac personal, de fet, és una feblesa retòrica i una manera de protegir-se d’una realitat incòmoda. Ho va escriure una catedràtica de la UB que es diu Estrella Montolío. Perquè vegis que jo també llegeixo.

-A on? A El País, oi?

-Doncs sí, a El País, què passa?

-No res, no res. No passa res. Veig que continues sentint-te jove. 

L’Oleguer no va entrar a la brega. L’Isidre em va mirar, còmplice i alleujat. 

-I tot això a què ve? Per defensar la Marta Rovira?

-Perquè ho dius?

-No, res. Però com que ara tots els sociates incòmodes amb l’Iceta us mireu de bon ull als d’Esquerra Republicana...

-Jo als d’Esquerra Republicana i a alguns altres socis d’Esquerra Republicana que voten com tu, l’únic que els recrimino és no haver previst la magnitud de la crisi que s’estava provocant.

-Vist amb ulls d’ara sembla fàcil.

Aquesta crisi no estava prevista, ni assajada, ni estressada. I si ho estava, no ho sembla

-Qualsevol comunicador que consultis et dirà que per gestionar una crisi de manera raonable cal haver identificat prèviament tots els escenaris possibles, especialment els més adversos, fer una formació continuada de portaveus, estressar adequadament els arguments i fer de tant en tant un simulacre.

-Com als aeroports?

-Sí, com als aeroports, no te’n fotis.

-No me’n foto.

-Aquesta crisi no estava prevista, ni assajada, ni estressada. I si ho estava, no ho sembla. I ja veus que et parlo com advocat, no com a darrer militant romàntic del PSC.

-Tu i jo som els darrers espècimens romàntics de la política catalana, amic meu. Què hi farem?

“Per ser tan romàntics, trobo que s’han passat la vida fent-se un tip de menjar entrepans de xoriço”, em va deixar anar l’Isidre quan em passava pel costat amb una safata curulla de tallats i croissants.

Vaig alçar les celles.

-Parles en sentit figurat, Isidre?

-Jo? No home, no! On va a parar?

I com aquell que no fa res, em va fer l’ullet i se’n va anar a servir les taules del fondo.