En Quico Pujol Alemany i l’Oleguer Pérez Barcons es van conèixer a la Facultat de Dret dels anys setanta i tot i que la vida els ha dut per camins polítics diferents, encara són amics. El seu punt de trobada va ser una cèl·lula clandestina del PSUC on tots dos militaven sense gaire convicció doctrinal però amb moltes ganes de canviar el món i de passada, fer la revolució sexual, que també estava molt de moda.

Un cop mort el dictador, i en vista que allò del “partit de lluita i de govern” no acabava de funcionar del tot, i cansats de tanta lluita i tant poc govern, van decidir afiliar-se en formacions polítiques amb possibilitats reals d’entrar a manar a l’ajuntament o a la Generalitat acabada de restaurar. Tenien dues opcions: o Convergència Democràtica de Catalunya o Partit dels Socialistes de Catalunya. L’elecció no va ser difícil. En Quico, que de jovenet es deia Paco, havia estat membre juvenil d’Acció Catòlica. L’Oleguer, que de petit es deia Olegario, procedia d’una família andalusa sense propietats rurals per part de pare i no s’havia criat en fonts tan genuïnament catalanistes com en Paco-Quico. 

Així doncs, i de manera natural, en Quico es va apuntar a la CDC d’en Jordi Pujol i l’Oleguer al PSC d’en Joan Reventós. Va ser una decisió consensuada, acompanyada d’un jurament d’amistat eterna resistent a totes les loapes, querelles de Banca Catalana i picabaralles parlamentàries que els han anat acompanyant a la vida. Tots dos van assolir una certa posició econòmica, de vegades amb un praxi professional “non sancta”, i avui dia gaudeixen d’una jubilació tranquil·la i confortable. 

Solen iniciar la setmana amb un bon esmorzar al Roure, un mític restaurant de Gràcia on coincideixen veïns del barri, professors d’institut, periodistes i algunes altres restes de naufragi tossudament resistents que encara volen arreglar Espanya, o si més no, la política de fitxatges de Barça. No cal dir que en Quico i l’Oleguer, encara militants escèptics de dos partits en franca decadència, són observadors crítics i atents de tot allò que passa.

Dilluns, 13 de novembre, comentaven la manifestació del carrer Marina, a la que, com sempre, hi havien anat separats. Diuen que això de les manis els fan sentir joves. Però n’hi ha un que ha anat virant cap a posicions quasi rupturistes i l’altre cap cap a posicions més moderades.  Curiosament, o no tant curiosament, el més conservador en matèria sobiranista és el convergent. 

Però que cap diari de Madrid ensenyi la riuada i que fins i tot n'hi hagi un que doni per acabat el procés perquè Esquerra Republicana vulgui anar sola a les eleccions del 21D em sembla un fet periodístic realment remarcable 

Un cop enllestida la cervesa i l’entrepà de sobrassada, van començar a filosofar sobre el significat semiòtic, o tal vegada hermenèutic, de les portades dels diaris de diumenge.     

- No sé si la riuada de llum dels mòbils va ser espontània o programada, però en qualsevol cas em sembla una utilització del llenguatge de masses realment destacable. 

L’Oleguer sempre desconfia de les sortides de cavall sicilià del seu amic.

- Què vols dir? Que estem davant d’un altre cas de massificació social? Una altra mostra de manipulació i seguidisme dòcil de masses?

- No home no. El que m’admira és com un mateix objectiu pot ser interpretat de manera tan diametral oposada des de trinxeres mediàtiques diferents.

- I això t’estranya? No serà que els teus no s’hagin fet un tip d’utilitzar les portades en benefici propi.   

- Ara no estem parlant d’això, Oleguer. Dissortadament, a la meva edat  ja no m’estranya res. Però que cap diari de Madrid ensenyi la riuada i que fins i tot n’hi hagi un que doni per acabat el procés perquè Esquerra Republicana vulgui anar sola a les eleccions del 21D em sembla un fet periodístic realment remarcable.

- De propaganda en fa tothom.

- Sí, però n’hi ha que ho fan amb més subtilesa. 

I a partir d’aquí van endinsar-se en un animat diàleg sense conclusions, en el que un considerava la llista única com a instrument per evitar que el PdCat quedi en evidència i l’altre ho considerava com a prova del nou de la inexistència de pensament únic; un qualificava l’Ada Colau d’equilibrada i l’altre d’oportunista; un deia que aniria a la manifestació de Brussel·les (“com espectador, eh?”) i l’altre deia que ja en tenia prou amb el programa setmanal de manifestacions, en sessió continua i apte per a tots els públics, que se celebra a Barcelona des de fa mesos; i un s’admirava de la prudència i moderació de la CUP i l’altre se’n fotia dels revolucionaris de pa sucat amb oli; i un compadia el paper d’en Miquel Iceta i l’altre també. 

I finalment, un cop demanat i consumit el segon tallat, el convergent es mostrava cansat de tanta gresca i el socialista deia que estava a punt de trencar el carnet. “Jo el tinc desat, però no me’n recordo a on”, responia l’altre.

Va ser quan el cambrer, un pèl-roig savi i encara jove, se’m va acostar per deixar-me anar, entre tendre i comprensiu, la primera sentència de la setmana: “són els darrers exemplars actius de la socio-vergència. Hi ha hauria d’haver una llei del Parlament que els declarés espècie protegida. Que faríem sense ells?”.

I jo vaig assentir, mentre m’esforçava per evitar que em caigués una llagrimeta.