El punt de partida és senzill: mentre des de Catalunya es busca diàleg per trobar un escenari win-win, l’Estat espanyol, abans que reconèixer la voluntat de decidir dels catalans, prefereix que tothom hi perdi. I la prova n’és la invocació de l’article 155 de la Constitució, que obre la capsa dels trons. I per a això, han provocat una allau de plagues bíbliques per a destrossar l’economia catalana, sense entrar a analitzar els aspectes positius que comportaria la independència a mig i llarg termini, tal i com varen decidir els catalans i les catalanes l’1-O passat.

Desgranem doncs els arguments que s’esgrimeixen des de l’Estat que afecten la recuperació econòmica i al manteniment dels serveis públics essencials.

Necessitats bàsiques dels ciutadans

El plantejament del procés sobiranista “ha relegado a un papel marginal las necesidades más básicas de los ciudadanos catalanes”, diu el document que justifica el 155.

La realitat és la contrària: la Generalitat no només atén les necessitats bàsiques, sinó que intenta legislar per a les persones (lleis de pobresa energètica, renda bàsica garantida, etc...). I és el govern central qui evita que aquestes mesures puguin arribar a tothom, portant al TC totes aquestes lleis. Recordem-ho –una vintena, sense ser exhaustius-, perquè la majoria d’aquestes lleis tenen una clara incidència en l’economia: Llei sobre matèries audiovisuals, Decret-llei d’horaris comercials, Decret-llei d’impostos als bancs, Decret-llei contra la pobresa energètica, Llei d’acompanyament dels pressupostos, Llei d’acció exterior, Taxa per a operadores d’internet, Codi de consum de Catalunya, Reforma de la llei de comerç de Catalunya, Agència Tributària de Catalunya, Decret-llei contra la pobresa energètica, Llei d’impost als habitatges buits, Llei de governs locals, Llei de prohibició del fràcking, Llei de prohibició de grans superfícies fora de les ciutats, Impost a les centrals nuclears, Renda bàsica Garantida, ... La darrera, l’Agència Catalana de Protecció Social.

A més, amb la intervenció prèvia dels comptes de la Generalitat, s’han bloquejat més de 10 milions € destinats a projectes d'entitats socials, o 31 milions bloquejats per al sector agrari, o 10 milions més destinats al Departament de Territori i Sostenibilitat. Deutes que hauran d’assumir les empreses i entitats del sector i que els causaran un perjudici irreparable. I amb conseqüències molt clares també en la burocratització de la gestió administrativa, allargant els terminis de pagament a les empreses proveïdores.

Incertesa i desconfiança

El Govern de l’Estat també al·ludeix a les incertieses i desconfiança en els agents econòmics que genera el procés, provocant “el traslado de sedes sociales y fiscales de las empresas, desincentivando inversiones y desmotivando el turismo”, i generant una sèrie d’efectes econòmics “de impacto y magnitudes gravísimas”.

Llegint-ho amb cura, veurem que fins ara 1.000 empreses han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. Tot i amb això, de moment té una limitada incidència en la fiscalitat i el PIB, i nul·la quant a llocs de treball, tenint present que es tracta de decisions temporals i reversibles. 

Aquest tremendisme es redueix també mirant l’enquesta recent de PIMEC, que indica que gairebé dos terços de les empreses enquestades (65%) pensen que la situació política actual no afecta econòmicament la seva empresa, tot i que en gairebé la meitat d'aquestes empreses (46%) genera inquietud. A data d’avui, gairebé 8 de cada 10 empreses no s’han plantejat un canvi de seu social.

A l’altre costat de la balança, hauríem de posar-hi les pressions indecents que l’Estat fa perquè les empreses marxin de Catalunya, especialment greu en el cas de la Seat, amb trucada inclosa del cap d’Estat. Un intent que ja va protagonitzar Franco d’endur-se l’empresa cap a Castella.

L’Estat amenaça també amb la pèrdua d’inversions, tot i que Catalunya continua sent avui la millor regió europea quant a inversions estrangeres, i continuem rebent empreses que veuen oportunitats clares al nostre país. I el catastrofisme segueix amb l’anunci de la davallada del turisme, quan la realitat és que va millor que mai. Les darreres dades d’aquest setembre mostren un rècord històric de pernoctacions, amb un creixement del 3,3% respecte al 2016, encapçalat pels turistes estrangers. (No cal recordar aquí com països com Croàcia, pocs anys després de la independència, el boom turístic va convertir-lo de molt en la primera industria del país).

I les empreses no es cansen d’afirmar que el que sí genera tensions i inquietud és la violència contra la gent que l’1-O volia senzillament votar, i les amenaces de suspensió de l’autogovern.

Fora de la Unió Europea

També s’adverteix de la sortida de la Unión Europea i l’Organització Mundial del Comerç, i que se’ns aplicarien els “derechos autónomos del Arancel Exterior Común, además de controles aduaneros en frontera”. Tot plegat suposaria una gran pèrdua en termes de competitivitat, creixement i ocupació.

Cal recordar que la independència no suposa l’abandonament automàtic de la UE. Primer, perquè això voldria dir el reconeixement de la independència per part d’Espanya, fet no previst. I segon, perquè l’únic procés establert per sortir de la UE, de forma voluntària, comporta un mínim de dos anys de negociacions, en un marc de diàleg que Europa cerca com a solució als conflictes. Temps suficient per negociar la “reentrada” de Catalunya a la UE, complint tots els paràmetres requerits.

La realitat, però, xoca amb aquesta visió caòtica. Les exportacions des de Catalunya segueixen creixent. (La darrera dada indica que les exportacions catalanes de béns representen el 25,6% del total espanyol entre gener i juliol i creixen amb molta força a l'agost (8,3%).més que el 2016 superant el millor registre d’aquest mes de la sèrie històrica). O bé les exportacions des del Port de Barcelona: aquest darrer trimestre és el millor de la historia al Port, amb un creixement del 36,8% de contenidors i un 31,2% de tràfic total.

L'objectiu és aconseguir que Espanya sigui viable amb la independència de Catalunya

I quan als controls duaners a la frontera, no seran pas per la nostra part, perquè hi ha l’espai comú de Schenguen. En tot cas, els més perjudicats serien França i Espanya, a qui no interessarà gens posar cap control duaner per privar-se del comerç arreu del Mediterrani.

De totes maneres, convindria tenir clar que, a més de la UE, hi ha diverses alternatives que ens permeten seguir presents en el concert de la globalització amb tots els acords corresponents amb la resta de països. L’EFTA, per exemple, seria un perfecte escenari.

Parlant de competitivitat, el darrer Índex Global de Competitivitat 2017-2018, elaborat pel World Economic Forum, mostra una tendència a la baixa (de la posició 32 a la 34) de l’Estat espanyol, amb un retrocés a l’hora de considerar el pes que té en les decisions econòmiques de l’Estat els contactes amb els polítics per damunt d’altres valoracions més objectives, com el preu o la qualitat.

Sense bancs i sense euro

Un altra penitència de pecar amb la independència la tindríem en les finances. Sortida immediata de la Unió Econòmica i Monetària, perdent l’empara del Banc Central Europeu, fugida de les entitats de crèdit fora de Catalunya, i sortida de capitals, sense poder utilitzar l’euro com a moneda. I, com a conseqüència, un elevat dèficit públic, expansió monetària, inflació i contracció del crèdit.

Com sempre, s’obvia que deixar de ser membre de la UE i de l’Eurozona no comporta que s’hagi de deixar d’utilitzar l’euro com a moneda. N’hi ha diversos (Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà) que operen amb l’euro, tot i no formar part de la Unió Monetària. 

Sobre la sortida de capitals de les entitats creditícies, elles mateixes ja han indicat que fou moderada i en cap cas va suposar cap entrebanc. Són entitats que disposen d’elevats nivells de liquiditat. Això sí, el que hi ha hagut en global és una reubicació de la demanda a altres entitats que els clients creien més properes i amb qui tenen més confiança. Tenint present que a l’Estat espanyol el mercat financer s’havia convertit en un oligopoli de cinc grans bancs, poc ètics i que no facilitaven crèdit a les pimes, amb la independència el mercat financer s’estabilitzarà de forma més oberta a l’exterior i amb moltes més opcions i variades que en l’actualitat.

En la línia de les oportunitats, amb la independència s’obre la possibilitat, per exemple, de disposar un Banc Central Català, a partir de l’ICF, orientat a facilitar crèdit a les pimes; o disposar d’una borsa pròpia o d’un mercat alternatiu borsari, afavorint el finançament no bancari de les empreses. I les possibilitats van encara molt més enllà, si pensem per exemple en la possibilitat d’abaratir el preu de l’energia per a les empreses, ...

Augment del dèficit públic

Una altra plaga caurà de ple sobre l’àmbit públic, amb tensions pressupostàries per la minva d’ingressos, la reducció de la recaptació i de transferències de la UE i l’Estat Espanyol, i l’augment de despeses per haver d’assumir el que fins ara ens sufragaven ells. Com a resultat, hauríem d’emetre deute públic que els mercats no ens voldrien finançar.

I, al contrari d’aquest argumentari, es evident que la Catalunya independent no tindria tensions pressupostàries, sobretot perquè suposaria la fi de l’espoli fiscal, que fins i tot l’estat ha reconegut darrerament en els seus informes, de 16.000 milions € anuals.

I torna a ser una lliçó de cinisme parlar de transferències de la UE a Catalunya, tenint present que Catalunya és contribuent neta de fons a la Unió Europea. En tot cas, els riscos amb la independència són per a l’Estat espanyol, ja que no podria fer front al deute públic actual, superior al 100% del PIB a l’Estat espanyol. 

L’empobriment de Catalunya

I el darrer avís de tots el trobem en l’aïllament de la nostra economia, dels fluxos financers, de capital i comercials, que portarien a l’empobriment de Catalunya d’entre un 25% i un 30%.

El diputat que escriu aquest text ha demanat en diverses ocasions al ministre d’Economia en quins estudis es basen per fer afirmacions d’aquest caire, i mai ha obtingut una referència a un sol estudi seriós d’alguna entitat de prestigi reconegut. Per tant, es tracta de dades falses sobre la pèrdua del PIB, que suposen el doble del que va suposar la caiguda econòmica durant la Guerra Civil! 

Tot plegat, no fa més que reafirmar-nos en la convicció que, si volem precisament evitar que Catalunya s’empobreixi, només tenim el recurs d’optar per gestionar-nos nosaltres mateixos, malgrat que, en un breu procés de transició, hi hagi un alentiment del creixement econòmic.

En realitat, tornem, a la conclusió del principi: l’objectiu és aconseguir que Espanya sigui viable amb la independència de Catalunya, mantenint una bona relació econòmica, continuant plegats en l’escena internacional i l’economia global, i comptant amb una transició no traumàtica que permeti la solidaritat catalana amb l’Estat espanyol. De raons no en falten!