Ningú millor que Rajoy per motivar els grups independentistes a posar-se d'acord en alguna cosa i últimament no semblen estar d'acord en gairebé res. L'anunci de la predisposició del govern central a exercir efectivament la gestió de la Generalitat que li concedeix el 155, subratllant intencionadament la idea d'introduir l'opció del castellà com a llengua vehicular a l'escola, sembla haver tingut un efecte miraculós en els decaiguts dirigents de ERC i PDCcat per intensificar la seva campanya a favor de la urgència de formar un govern per eliminar el control del 155.

La immersió lingüística del català a l'escola és dels escassos motius pel qual es mou a l'uníson el potent independentisme i el que queda del catalanisme progressista. Qualsevol amenaça a aquest vell i consolidat consens en política lingüística té la virtut d'encendre les alarmes entre mestres i polítics catalanistes, tots disposats a defensar el model educatiu vigent. En aquesta ocasió, la solució està clara: formar govern i allunyar l'executiu central de l'exercici d'una competència que en condicions normals no li correspon. Però la recuperació de la normalitat en el control de les institucions catalanes xoca amb les aspiracions legitimistes de Puigdemont i els seus, molt conscients que després d'unes setmanes de normalitat institucional, les seves pretensions quedarien difuminades.

La proposta de Rajoy ajuda indirectament a la formació d'un govern a Catalunya, encara que aquest no sigui l'únic propòsit del PP amb l'anunci d'una mesura que casa perfectament amb la reivindicació estrella de Ciutadans, el guanyador de les eleccions del 21D. El moviment de Moncloa ha arribat just amb la primera reacció nítida de Marta Pascal, la desapareguda coordinadora general del PDCat, davant la resistència de Carles Pugdemont a acceptar la realitat tal com li vénen prescrivint des de fa setmanes els dirigents d'ERC.

A la posició dels republicans, partidaris d'un govern real i executiu, Pascal ha afegit la condició de legal, un govern segons la legislació vigent, ha dit, el que per a tots els que no viuen al Valhalla de la república catalana, significa segons l'Estatut. I en aquesta circumstància estatutària Puigdemont no té cabuda.

JxCat i Puigdemont segueixen, almenys formalment, instal·lats en el principi de la restauració legitimista, començant per la presidència. La hipòtesi que s'obre camí és una restauració limitada als consellers cessats pel 155 que no estiguin a la presó preventiva o fugits i la designació del president de la Generalitat legal i únic per part del seu predecessor, impedit d'optar a la reelecció per la seva condició de fugat i per les traves imposades pel Tribunal Constitucional. ERC i PDCat assumirien solemnement el nom triat per Puigdemont d'entre els seus fidels, acceptant aquest tràmit innecessari com un acte de legitimitat, a canvi, aquest cediria als partits la composició final del govern, al 50%.

El problema pràctic és que no tots els noms dels diputats de JxCat semblen ser acceptables per l'antiga Convergència, que es prendria molt malament que la primera magistratura de Catalunya recaigués en Elsa Artadi, qui va abandonar de males maneres el partit el dia abans d'integrar-se a la candidatura d'Puigdemont. Després quedaria per resoldre la cerimònia civil de l'independentisme per homenatjar el president de la Generalitat cessat per Rajoy. I si res d'això funciona, sempre queda la repetició de les eleccions.

Les negociacions s'han tornat molt més discretes i complexes. Sobre la taula estan, a més del govern i el seu president, les eleccions municipals de l'any que ve, amb especial atenció per a Barcelona, una plaça que es considera a l'abast de les aspiracions independentistes, donat el declivi persistent de la imatge d'Ada Colau. Tant el PDCat com ERC es jugaran molt en els comicis locals perquè a ningú se li escapa el run-run de la creació d'un nou partit o plataforma política amb voluntat de superar l'actual sistema de partits, com a mínim en l'ala sobiranista.

Aquest horitzó acomplexa als negociadors a tres bandes (la quarta, la CUP, està a l'espera d'oferta programàtica) i explica la prudència de republicans i exconvergents envers Puigdemont i les seves exigències inacceptables. La participació per lliure de JxCat a les municipals podria complicar el futur de tots i impedir alguns dels objectius estratègics, com la recuperació de l'alcaldia de la capital de Catalunya.