catalunya

Un país, tres filòsofs i un mitjó foradat

10
Mon, 12 Feb 2018

Feia un fred que glaçava l’ànima, el Barça havia empatat a casa i en Quico i l’Oleguer s’havien passat el cap de setmana a casa llegint llibres, endreçant records, veient una mica la tele, caminant a la vora del mar i visitant un amic acabat d’operar.

A més a més, Quico, el neoconvergent, havia vist una decebedora pel·lícula d’en Toni Servillo que malgrat tot no li havia fet perdre la seva fe suprema en el cinema italià. El postsocialista Oleguer, més murri, carregava a la consciència una petita traïció als seus principis, començant a llegir un best-seller d’en Ken Follet. N’havia subratllat una frase: “Els pitjors enemics de la família de Guisa (els dolents del llibre) eren els partidaris de la tolerància” i se l’havia apuntat amb l’esperança de poder-la deixar anar a l’esmorzar ritual de cada setmana.   

Quan van arribar, el Roure ja era ple de parroquians delerosos de conversar en codi compartit i gaudir d’un pa amb tomàquet autèntic, menestral i fiable. 

Un cop asseguts a taula i feta la comanda a l’Isidre, van entrar de seguida en matèria.

-Què has estat llegint aquest cap de setmana, Quico? El Mundo Deportivo?

-Sí. I l’Sport i un munt de diaris generalistes que ara només llegeixo els dissabtes i diumenges. Però també he llegit el New York Times. I he repassat Èsquil.

-Carall, Quico, cada dia que passa ets més sofisticat. Com t’ho fas per superar-te d’aquesta manera? Tens un entrenador personal o t’ho fas tu solet? 

-No. Simplement cada dia tinc més curiositat per les coses. Si no n’has de fer befa, t’ho explico.

-Miraré de controlar-me. Engega.  

-El tema del New York Times no té cap misteri. N’estic subscrit a l’edició digital. Dijous van anunciar que només al quart trimestre de l’any passat, els nous subscriptors digitals vam arribar a la bonica xifra de 157.000. Això vol dir que ara ja som dos milions sis-cents mil subscriptors, que contribuïm en un 60% a la xifra total d’ingressos del diari, que passa dels 1.600 milions de dòlars anuals. Malgrat tot, el benefici ha baixat, però això és degut a la política d’inversions de l’empresa, que se centra sobretot en l’adquisició de nou talent professional. És a dir, en la contractació de periodistes independents i de qualitat.

-Veig que parles del tema amb un cert aire de propietari.

-És que ho sóc. O si més no, me’n sento. Recorda que el NYT, junt amb el Post, és una de les principals bèsties negres de l’administració Trump. Mantenir-se’n independent té molt de mèrit, però sense gent capaç de donar-hi suport no hauria estat possible.

-Molt bé. Enhorabona. I aquesta pijada d’Èsquil a què ve ara?

-Èsquil va ser un guerrer grec que va escriure una pila d’obres per explicar les seves experiències a les batalles de Marató, Salamina i Platea.

-No pot ser!

-No pot ser? Què és el que no pot ser, carallot?

 -Tanta erudició que gastes. No hi ha ningú que se’n recordi dels dramaturgs ni de les batalles gregues que vam estudiar al batxillerat quan encara no ens havia sortit la barba.        

-No, home no. Ho he buscat a google desprès d’haver-me llegit un article d’en Rafael Argullol que m’ha recomanat un amic.

-Ara ho entenc. Un filòsof contemporani buscant el recolzament d’un clàssic per enfortir el seu raonament.

-Home, dit així...

-No passa res, és perfectament lícit. Què diu l’Argullol?

-Diu que Èsquil va dir que la democràcia és mediació.

-Què vols dir? 

-Jo no vull dir res. Ho diu l’Argullol. Vols que t’ho llegeixi?

-Vinga, som-hi. No voldria espatllar-te l’efecte.

En Quico es va treure un paper mig rebregat de la butxaca, es va posar les ulleres de mirar de prop i va aclarir la veu. L’Isidre i jo ens vam fer l’ullet, mentre per damunt les taules del Roure volava un àngel i s’escampava arreu un silenci espès i encuriosit.

-“Per molt important que siguin les urnes per a la democràcia, encara és més important que hi hagi capacitat de mediació i de regulació, entre els individus, entre els poders, entre l’home i el seu entorn”- va llegir.

-No està pas malament. Qui ho diu això, Èsquil o Argullol?      

 -Jo no ho he llegit directament Èsquil, però me’n refio de les transcripcions d’Argullol, quan diu que sense mediació no hi ha democràcia, i que sense democràcia hi ha caos. Com ho veus?

-Veig que estàs dient que no estem vivint en una autèntica democràcia, perquè no hi ha cap poder mediador. És això, oi?

-Podria ser una bona conclusió.

-Sí. I tu et penses que ets l’únic que pot dir parides, no?

-No home. Déu nos-en-guard. Quina parida vols dir tu? No te’n estiguis, home, no te n’estiguis.  

L’Oleguer es va oblidar d’en Ken Follet: 

-Dijous vaig anar al Cercle d’Economia a la presentació d’un llibre d’en Tamames.

-Òndia, nen! Ramon Tamames! Un altre filòsof! Aquest també és de l’època d’Èsquil, oi?

-No siguis malafolla. No vols saber què va dir? 

-Sí, home sí, cap problema. Digues. 

-Doncs va dir que la vida és una lluita contra l’entropia i que la tendència natural de les coses és el desordre. Que la nostra tasca principal consisteix en mirar d’endreçar cada matí tot allò que va quedar desendreçat la nit abans.

Vaig agafar l’iphone, vaig anar a Safari i vaig buscar “entropia”.

-Amb això la meva dona hi estaria totalment d’acord -va riure en Quico.

-No siguis masclista, xato, que se’t veu el llautó. 

“A l’àmbit de la informació, la teoria de l’entropia, també dita entropia de Shannon, mesura la incertesa d’una font d’informació”- vaig llegir a la pantalleta. 

-No sóc masclista, xaval. A casa, el que recull cada matí els mitjons de terra sóc jo. I què voleu dir, tu i en Tamames? Que Catalunya és un caos, que ningú recull els mitjons de terra i que la culpa de tot és que no tenim cap mediador?

-Ara que parles de mitjons... Te’n recordes del Mitjó d’Antoni Tàpies

-Sí, és clar que me’n recordo. Va ser un motiu de discussió ferotge entre intel·lectuals orgànics de CDC i el PSC durant gairebé vint anys. Fins que en Tàpies se’n va cansar i se’l va fer muntar a la seva Fundació del carrer Aragó

-Ell deia que el mitjó foradat volia fer pensar sobre la importància dels objectes quotidians en l’ordre còsmic de l’univers.

-Exactament! Veig que tens bona memòria. 

-I què vols dir amb tot això?

-Vull dir que els mitjons s’han de recollir de terra, que Catalunya necessita un mediador i que ens cal una mica d’entropia si volem sortir de l’atzucac on ens hem fotut.

-I Espanya?

-Espanya, com a mínim, necessitaria un bon parell de mitjons.

I es van posar a riure com un parell de folls.

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació