Podemos, el partit de més recent creació de tot l’espectre polític es troba, des de l’assamblea de Vistalegre II en una crisi d’identitat absoluta. Els abanderats de la decisió, de l’impetu i d’una suposada nova manera de fer política no superen els reptes que implica la confrontació real de les pròpies idees amb la realitat.

La realitat dels fets, (a Puigdemont també li passa), esdevé el principal handicap per desenvolupar el seu discurs. Internament aglutinen tradicions de l’esquerra pràcticament irreconciliables, des de socialdemòcrates purs pels quals el PSOE no era prou d’esquerres fins a corrents anticapitalistes partidàries del caos i el trencament del sistema sense posar damunt la taula cap alternativa. 

Uns aposten pel progrés i pretenen ser transformadors, altres pel decreixement i aposten per la destrucció i enderroc abans d’iniciar la construcció d’un suposat “nou món”. I de mentre, una crisi de lideratge i una sobredosi de supèrbia que provoca que el seu cap de cartell, Pablo Iglesias, resti més que no sumi. Afegint-hi també que si mirem les anàlisis del seu electorat veurem que Podemos és el partit menys preferit per les dones i més masculinitzat. Potser l’estil de lideratge de la nova política hi té alguna cosa a veure.

El mateix debat ideològic es produeix en les diferents confluències “de comuns” a Catalunya. Un debat incapaç de superar la vella divisió de les dues tradicions de l’esquerra, que s’arrossega des de fa més d’un segle, i que converteix les seves assemblees en debats inacabables i imposició del criteri de “comitè central”.

I l’afegit debat sobiranista no només atia el conflicte intern si no que desnorta l’organització, deixa els seus líders Colau i Iglesias en el terreny de l’ambiguitat, i, darrera d’una suposada equidistància, s’hi troba un implicat i compromès col·laboracionisme independentista, especialment del sector més decreixentista i radical. Veuen l’independentisme com a bon aliat per destruir i enderrocar les institucions . Troben més utilitat en l’independentisme per donar satisfacció al seu objectiu polític de trencar amb el vell món, que no pas utilitat en les institucions per construir-ne un de nou.

Abans tenien un moviment social organitzat, tenien el carrer, ara la gent ja es troba a casa, desmobilitzada i no queda altra remei que fer la política des de les institucions si realment pretenen ser útils a la societat. Però no és el cas, semblen més amoïnats per agitar novament el carrer (espai on es troben com peix en l’aigua) que no pas en esdevenir útils a aquelles i aquells que en el seu dia van sortir al carrer exigint millores en les condicions materials de vida.

Avui ni ells recorden d’on vénen, i estan més amoïnats per les mobilitzacions recents del 1-O i el 3-O que no pas el 15-M i ja se sap que, qui perd els orígens, perd la identitat.

Però en l’etapa de les confluències no tot ha estat negatiu, certament hi ha dues coses que cal destacar: en primer lloc han servit per visibilitzar problemes, per situar-los en l’agenda política del país, i en segon cal seguir amb molta atenció i interès l’evolució del govern valencià i l’experiència política de Compromís amb Mònica Oltra al capdavant. Al final serà la força política benjamina la que donarà a tots una lliçó de bona política.