Aquell dilluns, en Quico i l’Oleguer  estaven un xic melangiosos. Neoconvergent i postsocialista havien vist The Post, cadascú per la seva banda, i encara se’ls veia tous. Massa records d’una professió compartida quan eren joves i lluitadors. Massa nostàlgia per haver abandonat tan aviat aquella via difícil però apassionant que els havia fet créixer sota les darreres urpades del franquisme, però no els havia preparat per resistir les febleses de la Transició.  

-No et deprimeixis, Oleguer. El periodisme és una professió per gent jove. S’ha de saber deixar  a temps sinó vols que ella et deixi a tu. És llei de vida. 

-Te’n recordes d’en Pere Pascual? 

-Sí, l’antic redactor en cap del diari. Per què? 

-Perquè sempre ens deia que el periodisme és un sacerdoci.

-Sí, ho deia sovint. I tant ho va dir que al final és va fer capellà de debò.

-Sí, un bon periodista, malgrat tot. Però, a la seva manera, tampoc no va poder resistir el pas del periodisme de resistència al periodisme de part. O de partit, per ser més exactes. Ell va trobar sortida a la religió. Altres la van trobar a la política o les relacions públiques.   

-Doncs no sé on es passa pitjor, francament.

-Jo tampoc, però el que és cert és que el franquisme ens va fer forts i amb la democràcia ens vam afeblir. No estàvem prou entrenats per aquella altra mena de resistència.

-Nosaltres no, però n’hi va haver una colla que sí que van aguantar. I alguns encara hi són. 

-Ningú els hi agrairà mai. 

-Hi ha coses que no es fan perquè te les agraeixin. N’hi ha prou amb que te les agraeixis tu mateix cada matí quan et mires al mirall.

-Deixem-ho estar, Quico, les coses han anat com han anat i tu i jo tampoc ho hem fet tan malament. Com era allò de les tres “pes”?

-Putes, policies i periodistes.

-Això mateix! Les tres professions més antigues del món.

-I les més denigrades.

-Bueno, potser podríem afegir una altra “pe”: els polítics.

-Potser sí. Però els primers que es denigren els uns als altres són ells mateixos.

-Això és veritat. Què et va impactar més de The Post?

-Una frase que diu l’editora al director: “La premsa escrita és l’esborrany de la història”. Fa pensar, no trobes? 

-Sí. Fa pensar.

A aquelles alçades de la conversa, el Roure s’havia anat omplint de professors de l’institut, dissenyadors i paradistes del mercat de la Llibertat. Uns encara ironitzaven sobre Merlí, altres teoritzaven sobre l’exposició de Rosemarie Castoro al MACBA, i els més planers discutien sobre Gerard Piqué i l’Espanyol Barça de diumenge. Però també hi havia mitja dotzena de passavolants asseguts al voltant dels dos amics que, a mesura que anaven deixant de banda l’iphone, anaven estirant les orelles per sentir què deien. L’Isidre, sempre atent a la jugada, m’ho va fer notar amb una mirada viva i un enèrgic cop de tovalló a l’espatlla.

-I com creus que explicarà la història tot aquest merder que estem vivint a Catalunya?

-Depèn.

-Com què depèn? De què depèn?

-Doncs depèn de qui guanyi. La història sempre l’escriuen els vencedors.

-Ara també? – va fer, traient-se el mòbil de la butxaca i mostrant-li a l’amic.  

-Ara també, Quico. De fet, ja se n’estan fent esborranys. Només cal que miris les portades de cada dia. Uns parlen de “fugits”, altres de “exiliats”, uns fan conyeta amb la mansió puigdemonstista de Waterloo i altres recorden les casetes de Felipe González al Marroc o d’Aznar a Pozuelo de Alarcón. No té la mateixa càrrega semàntica la paraula “mansió” que la paraula “casa” o “residència”. Ni parlar de cop d’estat que parlar de república. 

-Les paraules estan gastades, Oleguer. Però només quedaran les que aconsegueixin imposar els vencedors. I en aquest combat desigual, els mitjans de comunicació són l’autèntic camp de batalla.

-Un amic meu diu que, de vegades, sota la pell d’un periodista s’amaga l’ànima d’un activista i sota la d’un tertulià, la d’un sofista.

-Tots en som una mica, d’activistes. I de sofistes. Només cal mirar el twitter una estona cada dia per adonar-te’n.

-El twitter i el whatsapp. 

-Sí. El periodisme té una certa aurèola romàntica. Tothom en vol ser, encara que només sigui una estoneta cada dia. Tothom du amagat un petit aprenent de periodista. 

-I un policia, no? I una prostituta, tampoc?

-Potser sí. Si no són forçades, totes aquestes professions arrosseguen una certa llegenda i en algun moment o altra de la vida, molta gent sent la temptació morbosa de ser-ne, encara que només sigui per plaer. Però els que no hi juguen sinó que se la juguen cada dia, ho tenen més difícil que ho vam tenir tu i jo. Llavors no hi havia xarxes socials i qui volia interactuar amb els mitjans només tenia la possibilitat que li publiquessin una “carta al director”. La gent no llegia ni escrivia tuits. Llegia diaris de paper, com el Post o el New York Times.

-Que justament són els dos diaris que han sabut mantenir-se independents i apostar seriosament per la qualitat professional. Si tens subscriptors, tens llibertat. Si no en tens, has de pregar perquè t’arribi publicitat i subvencions, públiques o privades. I que no s’emprenyin els que te les donen.

-No és tan senzill, Quico. Tothom té els seus interessos i els mitjans de comunicació són empreses, no són oenegés.

-És que hi ha oenegès que també són empreses. La gran majoria.

-M’estàs destrempant, Quico, de debò. Qui creus que escriurà la història d’aquests dies? 

-Ja t’ho he dit abans. L’escriurà qui en surti guanyador.

-I no creus que hi ha elements objectius per jutjar els judicis d’intencions, l’encaparrament d’alguns líders, o la possible alteració dels resultats electorals?

-Espero que ho facin els periodistes que quedin. De periodistes de debò n’hi haurà sempre.

-I de putes també. I de policies.

-Sí. Deu ser inevitable. 

I llavors van fer un glop de cervesa i es van posar a llegir cadascú el seu diari. Era el primer dilluns, des de feia anys, que no discutien. 

-No sé pas de què en tenen més aquest parell, si de putes o de periodistes. Tu què creus? – va preguntar-me l’Isidre mentre passava el drap per la taula.

-No ho sé, noi, a mi no m’atabalis, que prou feina tinc per arribar a final de mes -vaig respondre. La filosofia, des de temps dels grecs, és pels que tenen la vida solucionada. 

I me’n vaig anar, capcot, cap a casa.