Els partits independentistes podrien nomenar el seu propi president de la Generalitat a l'exili en la persona del diputat Carles Puigdemont, si es confirma el principi d'acord més o menys existent entre ells. El temor a noves imputacions de desobediència en el cas d'intentar una investidura oficial al Parlament sembla haver-se imposat finalment al discurs legitimista de JxCat. La contrapartida és un nou brindis al sol. El pla ara és proclamar un president per part de la Cambra segons l'Estatut i homenatjar Puigdemont amb el reconeixement de president autèntic per part d'una assemblea de càrrecs electes locals i autonòmics d'adscripció independentista.

L'evolució de la idea de la presidència simbòlica instal·lada a Brussel·les per satisfer Puigdemont i als qui creuen que l'electorat català el va elegir com a president inexorable en els comicis del 21D ha anat evolucionat en les últimes hores cap a una proposta de política ficció, a l’estil Tabarnia, aquest territori fabulós integrat per les províncies de Barcelona i Tarragona, les arrels del qual es remunten als resultats electorals de fa un mes. De pensar en una sessió parlamentària sense pretensions d'investidura però dedicada al reconeixement polític i honorífic de Puigdemont com a víctima del 155 i de la intransigència judicial espanyola, s'ha passat a una suposada investidura paral·lela per part d'una assemblea d'independentistes reunida a Brussel·les.

La república invisible de Catalunya no pot ser menys, doncs, que Espanya o l'Església Catòlica, tindrà un president emèrit, tal qual papa o rei, i un president executiu. Cal fer un esforç per no somriure davant el projecte ideat per sortir del pas de les tensions entre legitimistes i pragmàtics que amenaçaven, o amenacen encara, de provocar unes noves eleccions. De concretar-se l'acord, ERC sortirà victoriosa del seu al·legat en defensa de la urgència de disposar d'un govern legal i operatiu per eliminar el control de 155; a costa de transigir en la creació d'una estructura del no-res, però amb uns efectes que poden ser altament nocius per al prestigi de les institucions històriques de Catalunya.

Es miri com es miri, no sembla una bona pensada la presentació d'una assemblea de càrrecs electes de partit (o partits) d'adscripció voluntària com a dipositària de legitimitat dels catalans (d'una part), enfrontada o complementària a la legitimitat democràtica del Parlament. De la mateixa manera que triar alegrement un president de la meitat dels catalans amb pretensions de superioritat política davant del president del govern del país no presagia res de bo, més enllà de la desautorització institucional i el perill del ridícul.

L’operació és justificada per l'excepcionalitat creada per l'aplicació del 155, l'empresonament preventiu inexplicable de diputats electes i les condicions impossibles imposades pel Tribunal Constitucional per a la investidura real del diputat Puigdemont. De tota manera, no es pot escapar a ningú una certa lleugeresa en aquest plantejament, en la línia de la instauració de legalitat paral·lela intentada pel Parlament al setembre,  de l'efímera proclamació de la república d’octubre o de la promesa electoral del retorn a Barcelona en el cas de poder ser investit president feta al desembre. Una frivolitat de gran èxit electoral, tant com per aconsellar ERC no temptar la sort amb unes noves eleccions.