Carles Puigdemont sobreviu políticament gràcies a l'oxigen proporcionat pel Tribunal Constitucional i el govern Rajoy. A cada glopada d'aire que rep JxCat, els seus socis-adversaris d'ERC s'ofeguen una mica més i s'allunya qualsevol possibilitat d'un candidat alternatiu a la presidència de la Generalitat. La repetició de les eleccions es presenta com una sortida molt digna per al diputat de Brussel·les que aconseguiria mantenir viu el rodar la sínia legitimista, si pot ser fins a l'infinit, i com una amenaça molt seriosa per al partit d'Oriol Junqueras, que veuria com la seva prioritat de formar com més aviat millor un govern català quedaria en no res i haurien enfrontar-se a uns comicis molt delicats per a ells.

Les noves eleccions, segons l'argumentari de JxCat, serien una conseqüència inevitable de la "intransigència anti democràtica" de l'Estat espanyol i de la manca de valor polític d'ERC per arribar fins al final en la investidura de Puigdemont, diguin el que diguin les mesures preventives del TC i sigui quin sigui el risc penal a assumir. La crítica gairebé unànime dels juristes a la decisió del TC, considerada com un frau de llei, ha donat ales als antics dinamiters de l'Estat de dret per sortir a defensar la seva indiscutible vigència. Si prospera aquesta lògica, és molt probable que Puigdemont no aconsegueixi ser investit president de la Generalitat, ni proclamar la independència, però com a mínim aconseguirà frustrar, de nou, l'ambició dels republicans de guanyar unes eleccions catalanes.

La sortida ràpida al llarguíssim impàs governamental a Catalunya s'allunya i la vigència del 155 es presumeix ja com una cosa més prolongada del previst. En les pròximes hores, el president del Parlament haurà de decidir si suspèn la sessió d'investidura, a la llum dels condicionants imposats pel TC al candidat, o si la manté, acceptant com assumibles aquestes condicions per Puigdemont. Aquest i els seus portaveus, juguen a despistar, primer anunciant que el diputat sol·licitaria del jutge l'autorització requerida, després negant la possibilitat de fer-ho i finalment deixant-ho tot a l'astúcia d'última hora, com ja és habitual.

La suspensió del ple allargaria l'agonia parlamentària d'una legislatura improbable. Podria donar lloc a una ronda de converses per designar un nou candidat, opció que xocaria molt probablement amb la resistència de JxCat a acceptar la substitució del seu cap de llista, sempre ho han dit i més ara, donades les circumstàncies creades pel TC . O simplement, presentar-se com un ajornament per oferir a Puigdemont el temps suficient per disposar de l'autorització judicial, se suposa que després de presentar-se davant del jutge i ser ingressat en presó preventiva, com els va passar a tots els que es van presentar davant el Suprem.

Al final, tot conflueix en la mateixa disjuntiva. O desobediència de la Mesa del Parlament, refent un camí ja conegut d'imputacions, o repetició electoral, abans o després, sigui per la resistència de Puigdemont a tornar, o per la negació del permís del jutge per assistir a la seva investidura en cas de ser sol·licitada. Després dels fets esdevinguts en cap de setmana, resumits en la pirueta dels magistrats constitucionals, la doctrina del Tribunal Superior de Navarra que permetria a Puigdemont assistir al ple de la seva proclamació com a president, s'intueix de vida curta. La determinació exhibida pel govern central, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional per impedir la investidura del diputat d'JxCat, torturant la llei per trobar la mínim escletxa favorable als seus propòsits, espanta una gran majoria; excepte a Carles Puigdemont, qui tenint-ho tot perdut, troba en aquest assetjament el seu espai vital.