Novament al Roure, que és una mena de casinet a la vora de la riera Sant Miquel, en Quico i l’Oleguer tornaven a sentir-se com a casa. Fatigats de tanta activitat física i intel·lectual de cap de setmana, els entrepans de sobrassada i les cendres dels foguerons de sant Antoni que encara suraven al cel de Gràcia confortaven cos i ànima i evocaven records de Mallorca, un dels amors compartits que fonamenten la seva amistat perdurable. 

-Aquí s’està millor que al Círculo Ecuestre, eh? -va punxar el postconvergent.

-No siguis cínic, Quico. Cada cosa és cada cosa. Aquí recuperem la joventut i la vida universitària. Allà ens vam fer grans i també n’hem d’estar agraïts. M’agradaria saber quina carrera professional hauríem fet sinó haguéssim sovintejat segons quins ambients.

-Tens raó, tens raó, Oleguer. Els sociates sempre sou raonables. Fa molt que no vas a l’Arsenal?

-No en toquis la pera, Quico. A l’Arsenal m‘hi vas portar tu i la veritat és que m’ha servit més per aprendre a jugar a paddel i fer tractaments d’aigües que no pas per fer negocis.

-Bueno, deixem-ho córrer. Com ho veus tot això?

-Tot això és cada dia més difícil. Estan determinats a desvirtuar la majoria sorgida de les eleccions, costi el que costi. No es pot votar el candidat, no es pot delegat el vot, la mesa del Parlament torna a estar amenaçada... No es pot fer res, fins que surti un candidat arrenglerat o submís a l’autèntic poder que governa l’estat.

-Però Junts per Catalunya reclama que la Soraya dimiteixi i fins i tot diuen que Puigdemont demanarà permís al jutge per presentar-se a la sessió de dimarts.

-Veig que avui estem molt de conya, eh?

 -Hi veus algun desllorigador? 

-Ho veig difícil. La jugada dels indepes sembla més adreçada a estressar les contradiccions del règim que no pas a trobar solucions reals de sortida del cacau que s’ha muntat.

- I quina solució de sortida vols trobar quan el rei es nega a rebre el president del Parlament i el president del govern l’amenaça amb noves impugnacions?

-A veure. T’ho explico: m’estic tornant maragallista.

-Ostres tu! Aquesta sí que és bona! Tu ho has estat tota la vida, però ara maragallistes ho som tots. Fins i tot l’Ada Colau. Tothom en vol ser. Jo mateix, sense anar més lluny.

-Ah sí? No em facis riure. Vosaltres que us vau fer un tip de degradar-lo i posar-li pals a les rodes tot el que vau poder, ara resulta que us en reclameu fidels.   

-Jo no em reclamo res ni mai no he degradat ningú. Al començament no hi estava d’acord perquè tot allò de l’àrea metropolitana em va semblar una simple maniobra d’enderrocament del pujolisme que podia fer molt mal a la cohesió del país. Però quan va passar de ser alcalde de Barcelona a president de la Generalitat va canviar d’esquema mental i això va fer que me’l mirés d’una altra manera.   

-Potser si, potser sí. Però jo no m’estava referint a Pasqual Maragall. Em referia a l’Ernest, que n’ha tingut prou amb un discurs com a president d’edat del Parlament per sacsejar tot el pensament polític contemporani.

-Vols dir que no exageres?

-Els que exageren són els que posaven espelmes a santa Rita perquè Ernest Maragall fos elegit president del Parlament i proposés Junqueras com a president de la Generalitat, en contra de la candidatura d’en Puigdemont. Però, una vegada més, va sorgir la sorpresa i l‘elegit va ser una mena d’artista de cine del qual en sentirem molt a parlar en un futur ben proper. Què et sembla?

-Em sembla que això s’ha convertit en una partida d’escacs. Sembla que, a curt termini,  tothom vulgui ser el més llest de la classe, però no veig cap jugada intel·ligent a llarg termini.

-Actualment, el llarg termini no té gaire bona premsa. Tothom juga a curt.

-Francament, Oleguer, ja n’he sentit de tots colors. Uns diuen que Puigdemont proposa una investidura des del Parlament belga, uns altres diuen que al darrer minut l’autèntic candidat serà Junqueras i Puigdemont quedaria com a conseller en cap  i responsable d’exteriors amb seu a Brussel·les i uns altres asseguren que finalment aconseguirà arribar al Parlament i fer una sessió presencial d’investidura. Què et sembla?

-Tot plegat em sembla un disbarat, amic meu. Això del Parlament belga no cal ni discutir-lo; la investidura de Junqueras ja ha estat rebutjada per la CUP, i que pugui arribar al Parlament sense que l’hagin detingut abans no ho veig gaire realista.

-Doncs saps qui ho veu realista?

-No. A veure amb què em surts ara!

-Et surto amb el Tribunal Constitucional.

-El que faltava pel duro!

-Sí senyor. El Tribunal Constitucional ho veu possible. I el ministre de l’Interior també.

-Perquè ho dius això? 

-Molt fàcil. El Tribunal nega que el govern central pugui impedir la sessió d’investidura de Puigdemont. Però, per si les mosques, diu que la investidura ha de ser presencial i que aquesta presència serà possible si el jutge que ha demanat la seva extradició ho permet. Genial!

-Què vols dir?

-Vull dir que si tots sabem que el jutge no permetrà la presencia física d’en Puigdemont a la seva pròpia sessió d’investidura, per la qual té tots els vots necessaris segons la correlació de forces sorgida de les eleccions legals i democràtiques del 21 de desembre, no cal prendre tantes precaucions. Si no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. Però si posen condicions que limiten les possibilitats d’exercici real de drets dels diputats elegits és perquè potser ho veuen possible i volen preveure tots els escenaris.

-No sé noi, ho trobo una mica recargolat. I en Zoido què te a veure amb això del Tribunal Constitucional?

-Directament, no res. Indirectament, dóna la raó als que especulen amb una possible presència d’en Puigdemont el dia 31 al Parlament. Sinó, no sé perquè s’arrisca a fer una operació d’exploració de les clavegueres al Parc de la Ciutadella. A part de ser un reconeixement de la possibilitat d’accés de l’insigne Puigdemont a la Cambra, exposa als professionals de les forces de l’ordre sota el seu comandament a un exercici de creativitat fàcilment ridiculitzable a l’imaginari col·lectiu de l’opinió pública catalana.

-Bé, això de les clavagueres té un antecedent l’any 1934 quan el conseller Josep Dencàs hi va fugir per evitar la seva detenció.

 -Sí. La única diferència és que Dencàs i Miquel Badia, el seu cap de policia, fugien de l’Estat espanyol i ara és al revés. Puigdemont voldria tornar a Catalunya, i no fugir-ne.

-D’acord, però tu creus realment que al final hi haurà investidura d’en Puigdemont o no?

-Jo el que crec és que Puigdemont està forçant tot el que pot la credibilitat democràtica de l’Estat espanyol i que l’Estat espanyol se n’ha adonat i ja en comença a estar fins els puigdemons. 

-I què passarà?

-Doncs que Junqueras, els Jordis i en Forn seguiran a la presó, la sessió de dimarts tornarà a ser una bronca monumental i els exiliats a Bèlgica seguiran depenent de la bona voluntat dels seus benefactors, de la mateixa manera que el president Tarradellas va dependre dels seus. Te’n recordes de Saint Martin-le-Beau?

-Sí. Me’n recordo de les vinyes embargades, les goteres al lavabo, els seients de ratlles verdes gastats d’acollir tants culs venerables i de les ganes de tornar a casa de l’Antonieta. 

 -Doncs allò va durar una pila d’anys, si no et sap greu que t’ho digui.

-Sí. Fins que es va donar l’oportunitat i va emergir un president espanyol amb capacitat de resoldre problemes.

-I un Manuel Ortínez amb capacitat de mediació, no te’n oblidis.

-No me n’oblido. Però no sé si em serveix gaire de consol.

-Consol? Tu em sabries dir el nom de l’escultura que hi ha al pati d’armes de la Ciutadella, davant del Parlament?

-No, ara no me’n recordo. És una obra d’en Llimona, oi?

-Efectivament. El Desconsol. Una noia ajaguda sobre un bloc de pedra plorant pel seu destí.  L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però algú va tenir la genial idea de posar-ne una còpia davant la casa gran de la política catalana.

-I què vols dir amb això?

-Jo? No res home, no res. Jo no vull dir res. Hi ha coses que no cal explicar gaire. 

I llavors em va veure conspirant amb l’Isidre, a la barra, i em va adreçar un somrís trist i melancòlic.