Puigdemont, Jordi Sànchez i la quadratura del cercle

Dilluns intens a Barcelona. El president del Parlament havia de decidir si proposava la candidatura d’en Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, sota amenaça d’imputació; Carles Puigdemont havia de decidir si viatjava a Dinamarca per participar en un acte públic, sota amenaça d’euro-ordre espanyola de detenció; i en Quico i l’Oleguer  havien de decidir si mantenien la seva trobada setmanal al Roure, sota amenaça de pluja.

“Vivim envoltats d’amenaces”, em va dir l’Isidre amb mitja rialleta sota el nas.      

Finalment, la reunió es va mantenir, però en comptes d’anar al Roure, que és més casolà, van anar al Círculo Ecuestre, que és més elegant, perquè l’Oleguer n’era soci i havia d’anar-hi a recollir uns papers que li havien deixat a secretaria uns clients de València. 

En Quico havà avisat l’Isidre que no hi anirien. L’Isidre m’ho va dir a mi quan m’hi vaig presentar, i finalment l‘esmorzar dels dilluns va tenir lloc a la cafeteria del Cercle més senyorial de Barcelona, on l’advocat socialista es movia com un peix a la peixera. En Quico, però, s’hi va presentat sense corbata. 

-Ho fas expressament, oi? Tu, si no toques la pera no estàs content.

-No home no, és que ara només me la poso molt de tant en tant. És l’avantatge d’estar mig jubilat. I tu què fas, amb corbata i clients de València? Encara treballes?

-Mira, xaval, un advocat és como un capellà. Se n’és per tota la vida. Tu et vas dedicar a la política però jo m’he hagut de guanyar les garrofes, saps?

-Què n’ets de barrut! Ara resultarà que l’únic treballador de tota la colla del 68 ets tu.

-Jo he treballat sempre. Des que tenia divuit anys i donava classes particulars de llatí i grec als nanos de catorze i quinze anys.

-Pobres criatures! Els planyo. Qui havia de dir que passats els anys acabaries sent soci del club més cuqui de la burgesia catalana! 

-Jo sóc soci d'allà on convé als meus interessos i als dels meus clients, Quico. I et recordo que va haver-hi un temps que a tu i als teus negocis els hi va anar molt bé que jo tingués contactes de valor en determinats cercles com ara aquest.

-Sí, és cert. Però jo no he estat mai socialista i tu sí.

-És veritat. Tu no has estat mai socialista. Vas passar directament del PSUC a Convergència. No et negaré que té mèrit. Però no em convenceràs mai que per ser socialista s’hagi de ser pobre.  Això sí que no tindria cap mèrit. Per ser socialista només cal una cosa.

-Ah sí? Quina cosa?

-Ser bona persona. 

-Apa aquí! Que vols dir que els liberals o els social-cristians no ho som de bones persones? 

-Potser sí. Però insisteixo en que té més mèrit ser socialista si tens la vida solucionada que si no la tens. I no en parlem més, Quico, d’acord?

-D’acord Oleguer, d’acord. Però deixa'm dir-te que de fills de puta n’hi ha a tot arreu. I de bona gent, també. De què vols que parlem ara?

-Del que vulguis. Tu què dius? Que investiran Puigdemont? 

-No en tinc ni idea. Però crec que ho intentaran de totes, totes. El valor simbòlic d’aquesta investidura és molt alt.

-Sí, eh? Te’n recordes de allò que deia en Tarradellas?

-Ja hi tornem a ser! No podeu deixar descansar tranquil el pobre Tarradellas? Què va dir? Allò tan original de que en política es pot fer de tot menys el ridícul? 

-No, això  està massa suat. També deia una altra cosa.

-Quina altra cosa deia?

-Deia allò dels polítics catalans capficats en anar de victòria en victòria fins a la derrota final.

-Molt agut! De qui estem parlant? De Puigdemont?

-Estem parlant de tota una generació de polítics catalans que ja han arribat al límit de les seves possibilitats. Ha arribat l’hora del relleu. No es pot governar Catalunya des de l’exili ni des de la presó.

-I què hem de fer, deixar-los allà fotuts de fàstic? 

-No, és evident que no. Però mentre es treballa per solucionar la seva situació, s’ha de governar. Si analitzes bé el discurs d’Ernest Maragall, te n’adonaràs que les coses van per aquest camí. I tingues en compte que Maragall comparteix en bona part el pensament estratègic de la nova Esquerra, que ara resultarà que és més pràctica i possibilista que el dels pedecats.

 -No sé d’on t’ho treus això.

-Tu has observat una mica el perfil del nou president del Parlament?

-Sí, en Roger Torrent. Què li passa?

-Tu diries que respon al perfil clàssic d’un dirigent d’Esquerra Republicana?

-Home, ara que ho dius, crec que no. Estàvem acostumats a gent més menestral. Aquest noi s’assembla més al Santi Vila que no pas a en Joan Puigcercós, posem per cas. Vesteix bé, és llicenciat en ciències polítiques, ha estat alcalde, sap somriure i s’ha fet fotos en actitud tranquil·la amb els portaveus de tot l’arc parlamentari, Albiol i Arrimadas inclosos.

-Si. Si ara féssim una pel·lícula podrien ser perfectament la parella protagonista.

-D’aquí quatre anys, un dels dos serà president de la Generalitat. I l’altre, cap de l’oposició.

-Apa! I en Junqueras? I en Puigdemont?

-Veig que només t’exclames del bloc independentista. En Junqueras i en Puigdemont tenen el mèrit d’haver estirat el procés fins un límit que mai no hauríem imaginat. Però ara estan esgotats. No se’l pot  demanar més sacrificis. Ara s’han de defensar i refer la seva vida. En Maragall i en Tardà han estat molt clars. Tothom és necessari però ningú és  imprescindible. Tot un avís.

-Tot un avís per a qui?

-Especialment pel PdeCat.

-Què vols dir? Que no hi haurà investidura d’en Puigdemont?

-Sí, n’hi haurà. Però no serà definitiva. Puigdemont serà investit...

-Com?

-No ho sé. Però provar-ho és essencial per a la credibilitat del procés, tot i que la pressió de l’Estat espanyol farà impossible que la investidura sigui efectiva.

-I llavors?

-Llavors caldrà proposar un altre candidat. I aquest altre candidat haurà de ser de Junts per Catalunya, perquè Esquerra ja té la presidència del Parlament. I haurà de ser una persona capaç de negociar amb la CUP i, sobretot, amb Catalunya en Comú Podem. Ara el tema no és la independència, sinó la República. I això no ho pot fer un guaperes de Convergència. Ja n’hem tingut un i ja ho veus, ha acabat a l’exili. 

-A l’exili? 

-Sí, a l’exili. Faig servir la mateixa terminologia que utilitza tota la premsa estrangera sense excepció per referir-se a l’estada de Puigdemont a Bèlgica.

-I qui és aquesta perla del PdeCat que pot entendre’s amb la CUP i els Comuns alhora?

-Jo de tu buscaria un independent, esquerranòs, que no pugui ser rebutjat per Esquerra, una mica cumbaià i amb el cul pelat de fer política.

-Home, jo crec a qui li tocaria en cas que Puigdemont renunciï, o es vegi impossibilitat de ser president és al segon de la llista de Junts per Catalunya.

-Vas bé, vas bé. Te’n recordes de qui és el número dos de la llista?

-Ospa, tio! En Sànchez?  Però que no veus que també està a la presó? I que no veus que no dona un perfil adequat pel votant moderat de Convergència? 

-El votant moderat de Convergència que encara no s’ha passat a Ciutadans, ja ha votat. I no tornarà a votar fins d’aquí dos o quatre anys, que a hores d’ara és una eternitat.

-Estàs com un llum, Oleguer, què vols que t’hi digui.

I llavors es van aixecar de la cadira, se’n van anar a la peixera a veure passar la gent del carrer i a seguir discutint, mentre jo me n’anava al Roure a fer un vermut amb olives i explicar-li tot a l’Isidre. Sortosament duia corbata i havia pogut entrar sense gaires problemes en aquell magnífic temple laic de la burgesia catalana. I és que, de vegades, una corbata i un carnet de periodista ensenyat a temps fa miracles. I tenir algun amic al Cercle, encara més.