Carles Puigdemont és, ara per ara, el principal obstacle per a la unitat independentista, imprescindible per fer efectiva la seva majoria al Parlament. Enrocat a Brussel·les, envoltat de fidels lliurats a la seva causa i armat amb el twitter es manté ferm en la creença d'ostentar la legitimitat de la presidència de la Generalitat, sense atendre a la legitimitat de la cambra catalana per investir qualsevol diputat que obtingui la confiança majoritària del ple. La seva pretensió de ser investit i la seva determinació de no tornar a Barcelona plantegen al seu feble partit i als temorosos socis d'ERC un dilema existencial: obrir la legislatura forçant el reglament parlamentari amb tot el que comporta la via de les suspensions constitucionals o trencar amb Puigdemont, triant un nou president, arriscant-se a ser demonitzats pel diputat belga com a còmplices del 155.
Des de fa uns dies, la majoria independentista desgrana diferents sortides en fals al dilema. La investidura en absència o mitjançant el plasma apunta segons els juristes a mètode inacceptable i la formació d'un govern de tècnics que reconegués l'existència d'un govern a l'exili presidit per Puigdemont s'intueix com un castell en l'aire. Els presidents tècnics o els substituts transitoris no existeixen; als pocs dies d'ostentar el tractament de molt honorables i de comprovar la magnificència del Palau de la Generalitat, aquests es prenen molt seriosament la possibilitat d'exercir el poder explícit a què tenen dret. Artur Mas, que acaba de dimitir de la seva última responsabilitat, podria escriure un llibre sobre les insolències del seu substitut a la presidència, elegit a dit per ell mateix. De president de la Generalitat només n’hi pot haver un.
El diputat belga cavalca a lloms de la legitimitat auto proclamada, de la resistència a reconèixer errors i de la negativa a renunciar solemnement a la via unilateral
Les càbales de Carles Puigdemont es contradiuen manifestament amb els raonaments dels seus col·legues que es van quedar aquí i es van presentar davant la justícia passant a presó provisional, una mesura considerada arbitrària per molts juristes; en tot cas, de greus conseqüències personals. Per què Oriol Junqueras vol estar present tant sí com no al Parlament i Puigdemont ho considera innecessari? L'ex vicepresident al·lega en la seva petició de sortir de la presó per assistir a les sessions parlamentàries que la condició de diputat és de caràcter insubstituïble i indelegable, mentre l'expresident pretén defensar la seva candidatura a la presidència per videoconferència o per persona interposada. Carme Forcadell, a l'anunciar la seva renúncia a continuar sent presidenta del Parlament, ha afirmat que la presidència de la cambra ha d'estar lliure de les pressions judicials pròpies dels encausats. Seguint aquesta lògica, se suposa que també la presidència de la Generalitat hauria de ser exercida per un governant alliberat de tals pressions. Tots els investigats disposen dels seus drets fins a no ser condemnats, però, l'argumentació de Forcadell, similar a la utilitzada per Artur Mas al dimitir de la presidència del PDCat pot crear doctrina entre els afectats per la instrucció seguida al Tribunal Suprem. Una llista que pot créixer molt en les pròximes setmanes, quan compareguin davant del jutge els integrants del suposat comitè central del Procés.
Puigdemont és un genet solitari i desbocat, així es refereixen a ell en la intimitat del partit els seus companys, paralitzats per la inflexibilitat exhibida fins ara pel líder d'JxC, un grup parlamentari amb aspiracions de convertir-se en plataforma transversal independentista amb o sense el PDCat. El diputat belga cavalca a lloms de la legitimitat auto proclamada, de la resistència a reconèixer errors i de la negativa a renunciar solemnement a la via unilateral, la seva única prioritat és tornar com a president investit per poder pactar amb l'Estat espanyol els termes de la seva llibertat; mentre, atia diàriament al seu pretès interlocutor estatal amb acusacions de la major gravetat.
En la seva particular idea del que és un estat de dret, l'aspirant a la investidura s'ha demostrat insensible fins al moment als múltiples missatges rebuts: les declaracions davant el Suprem de Jordi Sánchez, Joaquim Forn i de Jordi Cuixart, rebutjant la unilateralitat i acceptant els límits de la Constitució per seguir treballant per l'estat propi; les afirmacions d'Artur Mas subratllant la insuficient força de l'independentisme per fer tot el que vol fer, i la coincidència de la majoria dels investigats en cercar refugi en l'anonimat del grup parlamentari per no complicar-se més la vida o per no condicionar l'exercici de les seves responsabilitats, quan no abandonar la política, com en el cas de l'exconseller Carles Mundó. Aliè a la resta del món, ell segueix cavalcant al seu aire.
