Havia estat un pont llarg i ple d’emocions. Inici de campanya, excursió a Brussel·les, enquestes creuades, victòria ajustada del Barça a Vila-real, cues tornant de la Cerdanya, declaracions homòfobes contra l’Iceta, confessions de la Colau a Tele5 i, per acabar-ho d’adobar, projecció de Titanic també a Tele5 , la tarda de diumenge.

 -Sembla que ho facin expressament.  

Dilluns, en Quico i l’Oleguer tenien moltes coses a comentar i no totes eren bones. Feia fred, s’acostava Nadal i el Roure era el refugi càlid que els acollia i tornava a provar una amistat resistent a totes les proves de resistència.

-Què, al final vas anar a Brussel·les o no?

-Al final vaig anar a París. 

-A París?

-Sí, a París en avió i de París a Brussel·les en TGV. 

-Ah! Ja m’estranyava. I què, et va agradar anar-hi?

-Molt. Et vaig trobar a faltar.

-A mi? Perquè?

-Doncs perquè hi havia molta gent de la teva corda.

-I quina és la meva corda? A mi em sembla que ja fa temps que se’m va escapar la corda de les mans.

- Se’t va escapar o la vas deixar anar?

- El resultat és igual. La qüestió és ja no tinc cap corda que em lligui a res. Tu sí?

- Jo la tinc una mica gastada, però em sento lliure per anar on vull. Ningú m’estira la corda. Saben que si s’estira gaire es pot trencar.

- I n’hi havia molts de la teva corda gastada?

- Doncs una pila, francament, començant per en Toni Comín, que em va fer molta gràcia sentir parlant en un meeting. Te’n recordes de son pare?

- Me’n recordo perfectament. Un bon tio. Feia cara d’apòstol.

- Va ser company nostre.

- Camarada, vols dir.

- Sí, camarada -va somriure l’Oleguer. Un gran tipus, catòlic i eurocomunista. Un caramelet pels carques i els reaccionaris.

- Doncs ara l’escarni del fill el fan alguns dels teus. També són reaccionaris?

- Els de la meva corda gastada?

- Justa la fusta.

- No en fotis cas. En alguns casos es tracta de gent que actua per clixés. En altra, de gent que ho fa per ràbia. No crec que això sumi ni resti cap vot. La política és un art i els espectadors, de vegades, són molt primaris.

- Els espectadors són els que fan que l’obra d’art, en aquest cas, l’art de la política, existeixi.

L’Oleguer va fer cara de pensar “ja t’he pescat” i va dir:

- Ja veig que vas tornar dissabte de la Cerdanya.

- Sí, perquè?

- I diumenge vas anar al Caixa Fòrum a veure l’exposició d’Andy Warhol, oi?

- Sí, com ho saps?

- Perquè et vas apuntar la frase de Marcel Duchamp, no?

- Sí, home sí. Ja sabem que els convergents tenim una cultura d’exposició de cap de setmana i no som tan savis com els sociates com tu.

“Un a zero”, ens vam dir amb mirada l’Isidre i jo, mentre ell feia veure que netejava  la barra.

- Sigui com sigui, és veritat que sense espectadors no hi ha obra d’art i sense electors no hi ha política. I això és així des de molt abans que ho diguessin Marcel Duchamp o Andy Warhol. 

Sembla que els militars tenien pensat un operatiu especial que no contemplava necessàriament l’ús d’una violència física extrema. Era una qüestió de simple guerra dissuasiva

- El que és una autèntica obra d’art és la guerra psicològica muntada al voltant del referèndum i les eleccions del dia 21. Els resultats han estat magnífics pel govern central. 

- Perquè ho dius, per les declaracions del coronel Martínez Inglés, per l’editorial d’en Pedro J. a El Español contra de la Soraya Saénz de Santamaría o per la carta de l’advocat Matthew Parish desmentida per Wilaweb, que relaciona Junker amb la crisi catalana? 

- Bingo! Veig que t’arriba per whatsapp la mateixa informació que a mi - va celebrar en Quico.

- Les declaracions del coronel donen la raó a la Marta Rovira, però més important que això, segons el meu punt de vista, és que desvelen una cosa que fa temps que sospitàvem.

- Quina cosa? Sorprèn-me. No tothom té la sort de tenir un amic tan savi com tu.

L’Oleguer va ignorar el sarcasme.

- Doncs que al govern hi ha una certa tensió entre civils i militars respecte la qüestió catalana.

- Sí? Bueno, de fet, l’article d’en Pedro J. coincideix una mica en aquesta tesi. 

- L’atac d’en Pedro J. a la Sáenz de Santamaría, denota que els responsables de defensa i d’interior no sempre van alhora.

- Entre la Cospedal i la Sáenz de Santamaría? Potser sí, però jo crec que va més enllà.

- D’acord, però jo ja anava més enllà. Volia dir entre civils i militars.

- Això no té res de nou. En qüestions “operatives”, els militars sempre s’han mirat els civils de dalt a baix. I tenen raó. Els professionals del tema són ells. 

- Sembla que els militars tenien pensat un operatiu especial que no contemplava necessàriament l’ús d’una violència física extrema. Era una qüestió de simple guerra dissuasiva. En canvi, els civils van haver de portar-hi deu mil efectius, fer-los dormir en hotels o vaixells incòmodes i exposats a l’escarni de la població i acabar en un festival de trompades a dojo que ha fet retrocedir la imatge d’internacional d’Espanya unes quantes dècades. 

- La internacional potser sí. De l’espanyola no n’estic tan segur. En qualsevol cas, els militars no han de guanyar eleccions. Però en canvi, són experts en guerra dissuasiva. Cosa que em fa l’efecte que els civils que ens governen des de Madrid, no en són tan. Només cal veure com cada dia puja més l’expectativa de vot de la llista d’en Puigdemont.

- I la de l’Arrimadas.

- I la de l’Arrimadas. És veritat. Però, digues-me, el partit de l’Arrimadas governa al palau de la Moncloa?

- No.

- Doncs ja estem al cap del carrer. Mira’t bé l’expectativa de vot del PP català. 

- La miro. I què?

- Doncs que no tira.

- I perquè has de tirar si ja en tens un altre que et fa la feina? 

- D’acord, no insisteixo. Canviem de tema: has vist The Journey? 

- No. Perquè? 

-Per res. Però ves-la a veure de seguida que puguis.

L’Isidre va alçar-se d’espatlles. 

-L’he vist -li vaig xiuxiuejar. -Però aquests dos ni estan tan lluny com estaven Ian Paisley i Martin McGuiness, ni seran mai capaços de posar-se d’acord en buscar una sortida”.

L’Isidre va alçar-se d’espatlles.

- Què hi farem!