La confiança en el sistema judicial rau sota mínims. No disposo de dades científiques, però són ben pocs els que creuen, en el meu entorn, en la independència judicial.

Casos com el dels Jordis o els exconsellers, quan els compares amb el cas Urdangarin, Millet o Pujol, certament no ajuden a prestigiar i crear confiança en el sistema judicial. Els lladres i defraudadors confessos estan lliures, i els insurgents tancats.

Ara bé, vivim una confusió entre la independència judicial, i el fet de que els jutges siguin de dretes i/o d’esquerres, bé que van a votar també.

Des del punt de vista polític, estic convençut que totes les forces polítiques esperaven que ahir sortissin en llibertat condicional tots els encausats del “procés”. Tots els partits, aposten perquè es desenvolupi una campanya electoral amb la màxima normalitat possible donada ja l’excepció, de sortida, de que la convocatòria electoral la va fer Rajoy.

Normalitzar la campanya és un dels objectius polítics a curt termini més perseguits pels partits, i sospito, de la societat catalana, que, després d’aquesta aventura cap enlloc, i sent espectadora de com el lehendakari Urkullu (un veritable Richelieu de la política basca) s’endú el tall més gros de pastís, també anhela una pau i una estabilitat que la posi novament en el camí del creixement i la prosperitat.

La recuperació de la normalitat crec que fins i tot és un objectiu dels partits independentistes, que ara ja no parlen de unilateralitat i sembla, com a mínim sembla, que vulguin entrar en la lògica democràtica i no de la insurgència.

La independència judicial cal aprofundir-la, però el tema de fons rau en que la visió progressista contemporània del món és poc compartida en el món judicial. Per dir-ho pel boc gros: manquen jutges d’esquerres

No veig que sigui d’interès de cap partit que Junqueras, Forn i els Jordis romanguin a la presó, i per tant no crec que en la decisió hi hagi hagut cap ingerència de caire polític.

Tant la jutgessa de l’Audiència Carmen Lamela quan va decidir empresonar a tothom excepte el Trapero i la Mesa del Parlament, com el jutge Pablo Llarena que ha concedit la llibertat sota fiança de la majoria excepte de quatre, han pres les seves decisions des de la independència judicial. 

Una altra cosa a debat és el paper dels jutges en la societat, els quals són els intèrprets de la norma vigent, i és clar, la llei es pot interpretar de moltes i varies maneres. El cas més extrem el veiem cada dia quan el PP fa una lectura restrictiva i impositiva de la Constitució com si fos una llosa que tots hem d’arrossegar, mentre que el PSOE reivindica el mateix text com a marc d’entesa i amb capacitat de reforma per als nous temps i necessitats.

La interpretació de la llei, que és el paper dels jutges, no és altra cosa que doncs que fer-ne una lectura professional i tècnica però des del prisma personal i subjectiu de cadascú, del qual no podem escapar. Res és del tot objectiu, ni els diccionaris ho són, que alguns encara parlen de que «l’alcaldessa és la dona de l’alcalde».

Segurament la independència judicial cal aprofundir-la, però el tema de fons rau en que la visió progressista contemporània del món és poc compartida en el món judicial. Per dir-ho pel boc gros: manquen jutges d’esquerres.

Si els tres poders independents han de ser fidels a la societat que representen es fa evident que en la carrera judicial hi ha una sobrerepresentació d’una manera d’entendre el món conservadora. La societat necessita jutges ben preparats però que emanin de la societat, que la visquin en tota la seva complexitat i no jutges que arriben a la plaça després d’anys de viure en règims de semi-aïllament social portant al límit les seves condicions físiques i mentals perquè s’estan preparant les oposicions.

Calen jutges que siguin representatius de la societat a qui jutgen i en aquest sentit, un sistema de quotes alhora de nomenar-los des del Congrés dels Diputats em sembla el sistema menys dolent davant l’amenaça corporativista del gremi de jutges, ja que el nomenament a proposta d’un partit votat democràticament, no implica vassallatge i encara menys obediència. Segurament, si no fos per aquest sistema de nomenament encara serien més rares les sentències del ja són avui.