Dissabte a la tarda en Quico va anar al concert de l’Estadi Olímpic amb els seus amics, que darrerament s’han híper ventilat molt i s’apunten a totes. L’Oleguer, per la seva banda, es va estimar més d’anar al concert prenadalenc de Gospel que feien al vespre als caputxins de Pompeia. Al concert de Montjuïc hi havia molta gent jove però també una pila de gent gran sobtadament rejovenida. Al concert de la parròquia també hi havia gent jove, però hi predominava la gent gran, tal vegada vinculada emocionalment al record tendre d’en Jordi Llimona i la vella Caputxinada antifranquista. 

-T’ho asseguro, Quico, hi havia molta gent jove -va insistir l’amic postsociata.

-Segur que n’hi havia més a Montjuïc. Està demostrar que l’independentisme no és només un moviment transversal sinó també transgeneracional, -va reblar l’amic postconvergent.

-Ostres noi! Et superes. Què vol dir això de transgeneracional?

En Quico va fer un glop de cervesa, va fer una mirada circular al voltant del Roure i em va trobar a la barra fent veure que xerrava de futbol amb l’Isidre. Sabia que ni jo ni el meu cambrer il·lustrat de preferència ens perdem mai cap dels seus combats dialèctics setmanals dels dilluns al Roure. Però tant jo com el meu cambrer amic sospitem que aquell bon home porta els temes preparats de casa.

-Un problema transgeneracional és aquell que no s’ha resolt o no s’accepta o no s’acaba en una generació anterior i torna a reproduir-se a la generació següent. N’hi ha que duren segles, de generació a generació. 

-A Carai! Ja veig per on vas. I això és una ciència? 

-No n’estic segur del tot. També en diuen piscogenealogia. Suposo que està a la ratlla de les disciplines no homologades acadèmicament, però tampoc t’ho puc assegurar. Pel que sé, la paraula transgeneracional no està admesa oficialment, però hi ha un munt de gent que la fa servir per explicar fets com el que un nét continuï exercint la mateixa professió que l’avi o que a una persona tingui por d’anar en avió perquè el seu pare es va matar en accident aeri. Coses de la ment, en el nostre cas, col·lectiva.

-Mira Quico, jo sóc un liberal. A mi no em vinguis amb fenòmens col·lectius, que em fan més por que ràbia.

-Liberal? Però tu no eres socialista de tota la vida? 

-No, de tota a vida no. Jo era un socialista accidental. 

-I què vol dir això de socialista accidental?

-Vol dir que ho vaig ser per accident, de la mateixa manera que tu et vas fer accidentalment de Convergència, perquè et va semblar que hi podies fer una bona carrera.

-Ei, ei! Para el carro, que tu també has fet la teva bona carrera al PSC!

Estic d’acord en que tots els conflictes que acaben violentament per imposició del més fort són conflictes mal resolts

L’Isidre i jo ens vam posar tensos. Les hostilitats entre els dos vells amics estaven arribant massa d’hora. Per rebaixar l’ambient, i malgrat que el tenia allà mateix, vaig alçar exageradament la veu per demanar-li un altre tallat.

-De seguida!- va cridar l’Isidre, que quan parla sembla que resi.- I vostès, també volen cafè, senyors?- va afegir adreçant-se al Quico i l’Oleguer.

Els dos vells camarades van contestar per inèrcia, però es veia clarament que tenien el cap en un altre món.

-Te’n recordes quan érem al PSUC, a finals dels setanta? Llavors anàvem junt als concerts d’en Raimon i d’en Lluís Llach i no pensàvem en fer cap carrera ni si érem revolucionaris accidentals o permanents.

-No, llavors érem uns revolucionaris de pa sucat amb oli, però n’estàvem convençuts.

-Sí, però per a la generació dels pares tot allò estava ple de perills. Uns perquè s’havien acomodat al franquisme i no volien perdre el que havien aconseguit i altres perquè tenien por de perdre el poc que havien aconseguit. Però llevat dels franquistes de debò, que eren una minoria, tothom sabia que el conflicte dels anys trenta s’havia tancat en fals i que tard o d’hora tornaria a emergir.

-Estic d’acord en que tots els conflictes que acaben violentament per imposició del més fort són conflictes mal resolts.

-Pitjor que això, Oleguer. Són conflictes que ressorgiran inevitablement cada trenta o quaranta anys. A Catalunya, el conflicte sobre la sobirania política dura, com a mínim, des de 1640. I això no és accidental.

Però les ferides de l’u d’octubre trigaran en curar-se al menys mitja generació. Recorda que estem davant d’un conflicte transgeneracional

-Bé, ja ho deia aquell, no? El de la “conllevancia”...

-Sí, Ortega y Gasset. Però ell no va estudiar el fenomen de l’accidentalitat en la política.

-Jo diria que tu i jo sempre hem estat accidentals. Ens vam fer del PSUC perquè a la facultat no hi havia ningú capaç d’organitzar una vaga, una mani o un escarni als catedràtics del règim com Déu mana. I després ens vam fer de Convergència i del PSC perquè era la única manera possible de seguir fent política de debò, a les institucions.

-I què vols dir, que ara som independentistes accidentals?

-Bé, jo sempre he cregut que tu no ets necessàriament independentista. I jo encara menys. Cécile Thibaud, la corresponsal de Les Echos a Madrid va recollir l’altre dia unes declaracions del politòleg Lluis Orriols que deien que si hi hagués alguna oferta alternativa raonable, bona part de l’actual 20% d’independentistes accidentals que es calcula que hi ha, deixarien de ser-ho.

-És probable. Però les ferides de l’u d’octubre trigaran en curar-se al menys mitja generació. Recorda que estem davant d’un conflicte transgeneracional. És a dir “històric”. I això no es resol provocant accidents.

-No, hi ha accidents que no són gens accidentals. Són premeditats i són històrics.

-Doncs fotem-nos una altra cervesa, Quico. D’acord?

-D’acord, camarada, d’acord...

I va anar d’un pèl que no s’abracessin i es posessin a cantar la Internacional.