Enterrada la unilateralitat, associada a la desobediència, com a via fallida a la república, el desideràtum per a la propera temporada parlamentària s'anomena bilateralitat o negociació bilateral per aconseguir idèntic objectiu. Sona a una nova milonga per sortir del pas i per retardar per algun temps l'acceptació de l'única negociació possible: la que es desenvolupa en el marc constitucional, prèviament modificat, per ampliar les alternatives d'una solució a les aspiracions catalanes. La prudència sempre sol estar de vacances durant les campanyes electorals.

L'objectiu d'una relació bilateral entre Catalunya i el govern central era l'horitzó plantejat per l'estatut original aprovat pel Parlament el 2005, pensat en la lògica federalitzant; una lògica que alguns experts creuen veure subjacent en l'Estat de les Autonomies, malgrat aquest esperit mai s'hagi manifestat obertament. De fet, el Congrés dels Diputats va frustrar la proposta catalana molt abans de la intervenció del Tribunal Constitucional. La bilateralitat, doncs, és un punt d'arribada i no pas de sortida com pretén la nova estratègia independentista. Aquests, interpreten el concepte com la possibilitat d'una negociació de tu a tu amb l'estat, un estatus del que no gaudeix actualment la Generalitat, precisament pel fracàs estatutari.

L'acord entre els dos gran partits independentistes per negar oficialment la unilateralitat i presentar en societat la nova fórmula de treball s’assembla massa a una aposta segura per a una nova decepció. Es tracta, segons la versió filtrada, "d'aconseguir una negociació bilateral amb l'estat espanyol i alhora amb la Unió Europea, com a subjecte de dret internacional, a partir del qual, sense cap renúncia prèvia per part del Parlament i el Govern, sigui possible l'accés de Catalunya a la plena independència i a l'efectiva i pacífica articulació democràtica de la República catalana".

La via negociada a la independència, plantejada en aquests termes, s’intueix com un brindis al sol. Durant els dos penosos anys del Procés, ha quedat explicitada mil vegades, i acreditada pel desenllaç, la impossibilitat d'una negociació sobre una proposta inconstitucional, mentre ho sigui. La insistència en un acord sobre la celebració del referèndum unilateral va xocar constantment en aquest mur: no es pot autoritzar una acció contrària a la Constitució, ni volent (que no era el cas). Aquesta llosa jurídica és la que llastrarà també la proposta alternativa dels Comuns / Podem: el referèndum pactat. L'obsessió per estalviar-se el qualificatiu de legal no ajuda a la comprensió de les dificultats existents per a la seva materialització i ens aboca a una nova discussió bizantina.

Aquesta repulsió a reconèixer la legalitat per part dels partits sobiranistes, extensiva fins i tot a l'exigència de lluitar des de la llei per canviar-la, complica enormement el futur de les seves propostes. De moment, després de l’ensopegada amb la via unilateral, i malgrat els indicis d'una autocrítica que els hauria portat a concloure un gran error de càlcul en la valoració de la força de l'estat de dret, les rectificacions estratègiques anunciades no semblen altra cosa que un envernissat de camuflatge per sortir del pas, almenys durant les eleccions. Més endavant, ja es veurà.

Tant Marta Rovira, per ERC, com Marta Pascal, per PDcat, han apuntat una línia de continuïtat amb la voluntat de desplegar el projecte republicà, aprovat en les lleis del Parlament del 6 i 7 de setembre, suspeses pel TC. En les seves primeres declaracions després de conèixer-se els nou punts d'acord de mínims, les dues dirigents van coincidir en oblidar-se de la unilateralitat (ni tan sols recorden ja haver-la proclamat) i en la defensa de la negociació cara a cara i en igualtat de condicions amb el govern central. Carles Puigdemont ha estrenat la nova música mostrant-se disposat a reunir-se amb el president Rajoy a Brussel·les.

Canvi de rumb?

El suposat canvi de rumb descansa en una exigència prèvia per part de les candidatures independentistes: demanen garanties per part del govern espanyol de respecte als resultats de les eleccions i apel·len a la protecció de la Unió Europea (a la qual Puigdemont atia diàriament) davant una hipotètica amenaça en aquest sentit. Malgrat la indiscutible excepcionalitat dels comicis del 21D, des de la seva convocatòria gràcies al 155 a l'existència de candidats empresonats i processats, es pot sostenir la sospita d'una manipulació de les urnes? No sembla ser aquest el temor dels independentistes.

El sentit d'aquesta reclamació a respectar els resultats queda molt clar en el document pactat. Allà s'exigeix a l'estat que assumeixi "democràticament el resultat", que es comprometi "a no tornar a actuar il·legítimament i abusant de la seva posició de força contra les iniciatives que desenvolupi la Generalitat en compliment del  mandat de les urnes ".

No sembla la millor manera de començar una nova etapa. Clar i català: l'Estat els ha de prometre que no aplicarà de nou el 155 quan la majoria parlamentària d'ERC, Junts per Catalunya i la CUP (si l’obtenen) vulguin desplegar la república a partir de les lleis anul·lades. Aquesta és la lletra de la vella milonga unilateral, la de la contraposició del mandat democràtic a la legalitat democràtica, la culpable de la crisi política i econòmica de Catalunya. L'autocrítica minimalista practicada per uns dies, frenada en sec per Rovira en aportar una justificació al desencís (la por als morts, negada immediatament per totes les parts, menys per ella mateixa) només ha donat per això, per inventar-se un caminet bilateral, directes a un nou xoc.